Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  16.11.2013  00:24

Autor/s: Josep Miquel Bausset · Monjo de Montserrat

Espanya és un 'bien común'?

Men?ame
 

L'1 de novebre passat, en una entrevista a TVE, el bisbe Martínez Camino tornava a defensar la 'Unidad de España', en afirmar que 'no es moral actuar contra la Constitución”. I és que aquesta història ja ve de lluny.

El 4 d’octubre de 2012, la Comissió Permanent de l'Episcopat espanyol (amb quatre abstencions) va aprovar el document 'Ante la crisis, solidaridad'. Amb l’excusa de la crisi, els bisbes espanyols reafirmaven la idea de la unitat de l’Estat espanyol com un 'bien común'.

No és la primera vegada que els bisbes espanyols defenen aquesta proposta. El 23 de novembre de 2006, la Confederación Episcopal Española (CEE) presentava les 'Orientaciones morales ante la situación actual de España'. En l’apartat 'Nacionalismos y exigencias morales', després d’admetre que l’Església reconeix, 'en principio' la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l’Estat, el document deia: 'Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones, (entre els pobles d’Espanya) ¿que razones justifican la ruptura de estos vinculos?'.

Uns anys abans, el novembre de 2002, en la instrucció 'Valoración moral del terrorismo en España', la CEE afirmava: 'Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino. Resulta moralmente inaceptable que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consequencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad'. I continuava: 'En consequencia no es moral calquier modo de propugnar la independencia y la creación de un nuevo estado. Poner en peligro la convivencia de los españoles, negando unilateralmente la soberania de España, no seria prudente ni moralmente aceptable. Pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible. Es necesario respetar y tutelar el bién común de una sociedad pluricentenaria'.
 
Amb aquests antecedents, els bisbes (no tots!) l’octubre de l’any passat, tornaven a la idea que 'la desintegración unilateral de la unidad de España nos causa gran inquietud' i també, que 'hay un deber moral sobre el bien común de España para todos'. Els bisbes se sentien inquiets 'frente a políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad'. I per això defenien que 'se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España'.
 
No m’ha estranyat gens que els bisbes espanyols presentaren la unitat d’Espanya com un 'bien común' i que parlaren de 'la unidad cultural y política de una antigua nación que es España'. Però els bisbes oblidaven que el Magisteri de l’Església ha valorat el fet nacional dels pobles, de manera ben diferent a com ho han fet ells.
 
Pius XII deia: 'La vida nacional és un dret i honor d’un poble' i per això 'es pot i s’ha de promoure'. Per la seua part, la Pacem in terris rebutjava els pobles dominadors, perquè no hi ha 'comunitat nacional que vulga estar sotmesa al domini d’una altra'. El papa Pau VI, al document Iustitia in Mundo afirmava: 'Quan els pobles assumeixen la causa de la seua sort futura, manifesten la seua personalitat pròpia. Un nacionalisme responsable aporta l’impuls necessari per accedir a la seua pròpia identitat. D’aquesta autodeterminació en poden brollar els intents de dur a terme nous conjunts polítics, que permeten als pobles el seu ple desenrotllament'. I encara, Joan Pau II deia a l’ONU el 1995: 'Els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans. Ningú no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir'.
 
Però és més clara encara la postura de Joan Pau II a la UNESCO el 1980: 'Sóc fill d’una nació que els veïns han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa, ha conservat malgrat les particions i les ocupacions estrangeres la seua sobirania nacional, no recolzant-se en la força física sinó únicament en la seua cultura'. I afegia encara: 'Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat per a considerar que una determinada nació no és digna d’existir'.
 
Per què eixa preocupació tan gran de la CEE, davant una qüestió opinable? O és que la unitat d’Espanya és un dogma?

En una entrevista a El País, el 27 d’agost de 2006, el P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat, deia: 'Un sector de la jerarquia catòlica té nostàlgia del nacionalcatolicisme, sobretot en certs cercles de la Conferència Episcopal i sens dubte en molts dels seus documents i en moltes homilies'. El P. Abat Josep M. defenia un Estat 'que ha de promulgar lleis' i una Església 'que no té eixa capacitat legislativa'. I afegia encara: 'La jerarquia catòlica té la convicció que han de defendre allò que ella anomena la unitat d’Espanya. Ells defenen que la unitat d’Espanya és un bé moral, la qual cosa és fals, no té base teològica'.

I és que, com deia Sant Agustí, a l’Església hi ha d’haver 'en l’essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat, i en tot, caritat'. I no crec que la unitat d’Espanya siga essencial per a la fe dels cristians. De fet, els bisbes catalans, un dia després del document de la CEE, es van pronunciar a favor de totes les opcions polítiques. La nota dels bisbes de la Tarraconense deia:  'Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basen en el respecte de la dignitat de les persones i dels pobles i que cerquen la pau i la justícia'. Per això el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull reconeixia que els bisbes catalans donarien suport a la independència, en cas que el poble de Catalunya ho aprovara. I el mateix bisbe de Solsona, Xavier Novell reconeixia (com no podia ser d’una altra manera!) que una Catalunya independent permetria plantejar una Conferència Episcopal Catalana, reconeguda per la Santa Seu. O és que no hi ha una Conferència Episcopal a Txèquia i una altra a Eslovàquia? Per això, i utilitzant el títol del llibre del P. Hilari Raguer 'Ser independentista no és cap pecat', l’Església faria bé de ser neutral i respectuosa amb la voluntat dels pobles. L’independentisme només és una opció. Tan respectable, això sí, com l’antiindependentisme.

També el 21 de gener de 2011, els bisbes de Catalunya reconeixien 'la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya' (Al servei del nostre Poble) en consonància amb el document Arrels cristianes de Catalunya, de 1985: 'Com a bisbes de l’Església a Catalunya, donem fe de la realitat nacional de Catalunya'.
 
Els bisbes espanyols defenen contínuament el sobiranisme de la nació espanyola, però no comprenen altres sobiranismes. Com ha dit el claretià Pere Codina, 'hi ha la sensació que l’Església espanyola ha mantingut tradicionalment una col·laboració excessivament zelosa amb el poder central, en la seua voluntat per reduir la diversitat cultural dins del regne'.
 
Si el 1974 el Règim franquista va estar a punt d’expulsar el bisbe de Bilbao Antonio Añoveros simplement per defendre la llengua i la cultura d’Euskadi, ara són els bisbes espanyols qui defenen la unitat d’Espanya com un 'bien común'.
 
Encara, el 19 de novembre passat, el cardenal Rouco, en el discurs d’obertura de l’Assemblea número 100 de la CEE, tornava a insistir que '“se preserve el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España'. I el cardenal Cañizares (La Razón, 4 de desembre) escrivia l’article 'La unidad de España', on defensava 'el actual marco de convivencia' de la 'más que milenaria(!) Nación, que es una cuestión y un bien moral'. El cardenal Cañizares (tot i que deia que no entrava en valoracions polítiques) convidava a pregar 'por España, por la integridad y unidad de España'.
 
Els diferents documents de la CEE que defenen 'el bien de la unidad' i les declaracions dels cardenals Rouco, Cañizares i Martínez Camino, m’han fet recordar el debat, el 2008, entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un suport públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: 'la separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favors d’uns o en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no donarem suport a cap opció” (Vida Nueva nº 2.589, p. 7).
 
El P. Maur Esteva, Abat emèrit de Poblet, va fer una homilia el dia de Tots Sants de 2012, on digué: 'Crec que defendre la pròpia llengua, la pròpia cultura i la pròpia nació i autoafirmar-les amb tots els mitjans i amb la voluntat de ser un Estat sobirà, és una cosa justa'.

El cardenal Cañizares deia al seu article que 'la Constitución es hoy el marco jurídico ineludible de referencia'. Però la Constitució és un dogma?

'En allò essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat, i en tot, caritat'. O no és opinable el dret d’un poble a decidir amb llibertat el seu futur? O és que la unitat d’Espanya i la Constitució formen part del Credo?

Crec que el bisbe Martínez Camino hauria de llegir el llibre del cardenal Jorge Mario Bergoglio, l’actual papa Francesc, titulat 'Sobre el cel i la terra'. El qui va ser arquebisbe de Buenos Aires diu: 'L’Església catòlica va tindre molt a veure en el procés d’independència nacional en aquest camí que va ser del 1810-1816... L’Església va estar, a l’hora de plasmar la Pàtria, al costat d’un poble majoritàriament catòlic'.

I és que l’Església argentina va recolzar la independència d’aquest país respecte  d'Espanya.