La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Mollerussa ha estat sempre una de les poblacions que més han sentit els batecs de la nostra espiritualitat renaixent. Situada entre l’Urgell i la Segarra, com si fos el llaç d’unió de la vida comarcal d’aquells indrets, ha sabut respondre tothora al paper que li imposava aquesta circumstància. Així creiem com, corrent el temps, apareixen mantes fulles literàries, entre les quals recordem primerament la titulada Urgell-Segarra. La informava, entre altres elements d’aquella vila, l’infatigable Domènec de Bellmunt, avui corresponsal d’un diari català en terres llunyes.

Posteriorment, havent imposat les circumstàncies la suspensió d’aquella revista, fou substituïda amb menys esclat per la titulada Urgell, òrgan oficiós dels interessos industrials de la comarca.

En l’escaiença del mes de març de 1923, Mollerussa celebrava la seva festa de poesia. La presidí memorablement el singular patrici Morera i Galícia. Féu el discurs de comiat Manuel Folch i Torres.

Hom recorda que va obtenir la Flor Natural n’Octavi Saltor; l’Englantina, en Llorenç Riber; la Viola, en Joan Solervicens.

La festa va assolir tot aquell esclat simpàtic que les diades de poesia desvetllen entre el poble, quan el poble n’és espectador per primera vegada. En fou agradós epíleg el programa de cançons que en amable intimitat descabdella l’Orfeó.

No cal dir que un dels elements del jurat d’aquell certamen era Valeri Serra i Boldú, el folklorista de l’Urgell. Justament, per una singular circumstància, mantes de les poesies premiades glossaven corrandes i motius del folklore urgellenc recollits per en Serra. Recordem la del mateix Octavi Saltor, sobre el següent tema:

Roseret de roses blanques,

per què et deixaves collir?…

En Busquets i Punset, un altre dels premiats, rimava amb habilitat una mena de geografia comarcal, a base d’aspectes tradicionals i descriptius.

A Mollerussa, com a Bellpuig, població veïna, l’esment d’aquestes corrandes és encara viu entre la gent, i cal dir a honor d’elles que han estat molts d’altres poetes els qui també n’han fet comentaris lírics. Per exemple, allò de:

Quina taula tan parada!

Estovalles de setí,

les culleres són de plata,

les forquilles són d’or fi.

de la coneguda poesia de Melcior Font, premiada als Jocs Florals de Barcelona de l’any 1923, amb el títol «Les noces de l’alosa i el llessamí», és un motiu tret de les «cançons de pandero».

Com també és una cançó popular tradicional i vivent en aquells indrets (com en d’altres de la nostra terra) aquella corranda tan coneguda:

Una vida, dues vides,

quantes vides teniu vós?

Vós teniu la meva vida

i la vida de tots dos.

Prova que l’instint poètic és ben viu als termes de Mollerussa que en copsa els batecs en el seu viure, estès damunt aquell paisatge tan pla, com és el del famós Urgell, que sembla que convidi l’home a conrear-lo amorosament, amb aquella promesa clàssica de tornar-li el cent per u, perquè és un terreny sofert i generós i sobri que amb poc s’acontenta i que concentra en la saboria de les seves olives arbequines, que ha glossat el poeta Iglésias Guizard, totes les virtuts del poble que s’hi nodreix, «que és un dels més exemplars de Catalunya, fins a esdevenir un veritable exemple d’existència rural i de merèixer emular l’Empordà en el seu quasi monopoli de l’hegemonia de les virtuts de la raça».

Sírius [Lluís Bertran i Pijoan], «Viles de Catalunya: Mollerussa. Motius poètics», La Veu de Catalunya, 9 de setembre de 1926, p. 6.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any