Teresa Forcades: ‘No vull una societat on el comitè central ens digui què hem de fer’

Teresa Forcades i Vila. Quaranta-set anys. Llicenciada en medicina per la UB, es va especialitzar en medicina interna a la State University of New York. Es va doctorar en Salut Pública per la UB. Llicenciada en teologia per Harvard, es va doctorar en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya. Condueix un Daewoo, que no és seu, sinó del monestir de Sant Benet, on és una de les trenta-sis monges. No té casa de propietat ni de lloguer ni de res perquè quan va entrar a l’orde de Sant Benet es va haver de desfer de les propietats. Parla quatre idiomes: català, castellà, anglès i alemany. Ara fa classes, en alemany, a la universitat pública Humboldt de Berlín, a la Facultat de Teologia. Hi fa una substitució que dura un any. Hi ensenya Simone Weil, teologia feminista (inclosa Isabel de Villena, Teresa de Jesús, Anna Maria van Schurman o Batshua Makin) i un seminari que relaciona la Santa Trinitat amb el dret d’autodeterminació, que va ser la seva tesi doctoral. Ara impulsa el Procés Constituent.

—Ada Colau, Carme Forcadell, Muriel Casals, Itziar González. Les dones a Catalunya porten la iniciativa.
—Des de la meva perspectiva feminista, em resisteixo a donar-ne una explicació global. Cadascuna de nosaltres té unes motivacions diferents. En tot cas, l’únic que es pot dir és que la crítica a la societat patriarcal, on la dona sempre ha de quedar en segona terme, dóna fruits. Aquí hem tingut una dictadura en què fins als anys setanta les dones si eren casades necessitaven la signatura del marit per a tenir passaport o obrir un compte corrent. Ara les dones hem crescut en un entorn que no ens fa pressuposar que haguem de quedar darrere.

—Us han enviat a Alemanya com a càstig
—No. Ja ho diria. Tranquil que ja ho diria si fos el cas.

—A Catalunya rebeu atacs pel simple fet que sou religiosa.
—Ja m’agradaria que només passés a Catalunya. A la BBC fa poc també em va passar (vídeo). Ens etiqueten de persones no racionals pel simple fet de creure. La raó és una eina extraordinària que tenim, però no és l’única. Per exemple: no t’enamores per la raó. Doncs tampoc no tens una opció religiosa fruit de la raó. Això ja ve de Kant: ell diu que la raó no pot discernir si hi ha Déu o no n’hi ha. Cosa que no vol dir que, així que dius que sí que n’hi ha, no et puguin criticar les conseqüències que això té. Per exemple, si es diu ‘Hi ha Déu, jo tinc la veritat, i per tant tu a la foguera’, doncs això la raó ho ha de criticar radicalment. La crítica és necessària, i sort que ha existit en el curs de la història. Però una cosa és criticar allò que fas a conseqüència de la teva fe i una altra és criticar que tinguis fe.

—Vós sou anticapitalista des de sempre.
—No. La paraula anticapitalista no l’hauria feta servir, de jove. Hi ha un moment que faig el clic. És quan publico ‘Els crims de les grans companyies farmacèutiques’. M’adono que la suposada tensió entre aquest sistema econòmic que defensa la llibertat, el capitalisme, i el que defensa la igualtat, el socialisme, és una fal·làcia. A mi la llibertat em sembla un valor a preservar i evidentment la igualtat també. Però en el curs de la història, des de bon començament, el sistema capitalista no ha defensat mai la llibertat. El capitalisme no va a favor de la llibertat, sinó a favor d’una regulació per a uns interessos privats. Quan faig el llibre veig coses que no em puc ni creure. Per exemple, permeten que una companyia farmacèutica faci un estudi, li surti malament i no el publiqui. Amb la qual cosa, els metges com ho podem saber, que allò que receptem no és bo? Doncs, ah no, pobrets, que això va contra els seus interessos. A qui se li pot ocórrer?

—Sou partidària d’una economia centralitzada com a l’antiga URSS.
—No. Jo sóc partidària de la iniciativa privada. Sóc benedictina, jo. L’orde de sant Benet és del segle VI, molt abans del capitalisme. I sant Benet ens diu: monjos i monges, no hem d’esperar que el comitè central ens doni el sou. Ens hem de guanyar la vida. Planteu patates. I feu una cosa de tipus artesanal. Nosaltres tenim un taller de ceràmica i una botiga. I venem allò que fem. Ara, la iniciativa privada no ha pas de ser individual. Pot ser col·lectiva, cooperativa. En canvi, no em sembla correcte –perquè és contrari a l’ètica– vendre’ns la pròpia capacitat de treball. Sóc més partidària de les cooperatives. No cal que tothom cobri igual, tot i que per a mi no és pas cap mala idea: al monestir bé ho fem. No, jo no vull una societat on el comitè central ens digui què hem de fer. No, no vull una societat on no hi hagi iniciativa privada.

—Voleu prohibir els partits polítics com deia EFE aquest cap de setmana.
—El titular es presta a confusió, però no crec que hi hagués mala intenció per part d’EFE; segons el meu parer, no es tracta de ‘suprimir’ ni de ‘prohibir’ els partits polítics des d’una instància de govern autoritari; es tracta, precisament, de qüestionar si l’actual sistema de partits serveix per a garantir que la pluralitat política sigui representada en el govern; perquè, si no tenim això –i jo crec que no ho tenim– no hi ha veritable democràcia. L’alternativa, al meu entendre, és reforçar el poder popular a l’àmbit local i estudiar bé (això no es pot improvisar) quines característiques han de tenir les institucions polítiques per a evitar que restin sotmeses als interessos particulars de les persones amb més poder adquisitiu. Crec que és fonamental obrir un debat seriós i sense apriorismes sobre això.

—Comenteu la frase: ‘La meva llibertat s’acaba on comença la teva.’
—Això és un desastre. Pot ser simpàtic, però és un desastre. Ens diuen que la meva llibertat i la teva són rivals. Que si jo en vull més, tu n’has de tenir menys. L’anarquisme, per exemple, ens diu: jo no seré lliure fins que totes no ho siguem. M’agrada molt més la segona. Ara, l’anarquisme, al nostre país, té una associació amb la violència. Jo me’n desmarco, d’això. No crec en la violència.

—L’anarquisme és la doctrina política més pacífica de totes. Compareu els morts del comunisme i el capitalisme amb els de l’anarquisme. No hi ha color.
—Per deixar-ho clar. Quan l’anarquisme ha identificat als qui tenen el poder i ha decidit d’eliminar-los del mapa, jo d’això me’n desmarco. Ara, vostè té raó. Això no ha estat la tònica general de l’anarquisme.

—Poseu entrebancs al procés d’independència.
—Si demà fos possible la independència de Catalunya sense discutir el model de país, jo signo. Però el cas és que no és possible ser independents sense discutir el model de país. No pots tenir un estat a Europa sense aliances polítiques. Si vas a la Merkel i li dius: ‘Que ens doneu suport?’ Et diran: ‘Que pagareu el deute?’ Si li dius que no la Merkel et dirà: ‘Doncs a aquest nou estat no hi dono suport perquè va contra els meus interessos.’ I si li dius que sí, potser sí que tindràs el vist-i-plau de la Merkel. Però a mi no m’interessa crear el nou estat hipotecant les generacions futures.

—No és possible ser un estat independent i anticapitalista d’entrada.
—Teniu raó. Un estat independent, anticapitalista, i sol, és impossible. Un bolet és impossible. Fins i tot si és el que volem la majoria. Esperem tenir sinergies més enllà de les fronteres d’aquesta República Catalana. En aquest moment mediterrani, europeu i global (en trobem exemples a l’estat espanyol, Itàlia, Grècia, l’Amèrica central i del Sud…) doncs ens fan veure que aquí la cosa és oberta. Ningú no té la bola màgica. I et dic una cosa: tampoc no sóc maximalista. No et dic que si no és anticapitalista, no vull la independència. Podríem començar per fer una auditoria del deute i dir: ‘No paguem.’ Això ho ha fet l’Equador, i no és pas un estat anticapitalista. Per tant, res de precipitació, però tota la urgència: parlem d’un 30% de pobresa a Catalunya.

—A la BBC vaig sentir una que dèieu en una entrevista que des que sou monja us havíeu enamorat tres vegades. A mi m’agradaria saber una altra cosa: com gestioneu això del sexe. El reprimiu, el sublimeu o què.
—Aquí hi ha una cosa a considerar: si veiem l’impuls sexual com una cosa no relacionada amb l’afectivitat. Tant en la meva experiència com en general veig que no és cert: són completament relacionats. No pots fer una opció de vida, ni tan sols monàstica, on prescindeixis de l’afectivitat. Viure sense tenir aquesta intimitat, aquesta proximitat amb una persona amb qui saps que puc confiar, rebre una abraçada, això és important per tots. En canvi, una estimulació més genital, doncs d’això se’n pot prescindir sense conseqüències. També passa quan vius en parella i tens impulsos cap a una altra persona. No necessàriament has de portar-los a terme. Pot pesar més tenir una relació afectiva amb la teva parella, que no pas l’altra relació.

—Deveu tenir por que alguns us converteixin en una cosa que no sou i acabeu fent un paper que no és el vostre, sinó el que els altres esperen.
—És un risc real. I com tots els riscos reals, val més adonar-se’n. Jo confio en meva comunitat perquè m’ajudin a veure-ho. Jo en tinc trenta-cinc a la vora, que són les meves germanes. I en elles confio perquè m’ajudin en aquesta sobrecàrrega psicològica. Aquesta sobrecàrrega és la que pot fer que acabis fent coses que potser no voldries. En aquest balanç de la vida monàstica, pregària i treball, hi trobo una estabilitat que si no seria difícil.

—El Procés Constituent és una cosa de tietes.
—No m’ho havien dit mai així. Però sense les tietes no la farem pas, la República Catalana del 99%. Crec que això justifica que hàgim aparegut com a formació independent de la CUP o ICV. Aquí hi ha hagut un potencial d’arribar a gent que altrament ni seria mai a la CUP ni a ICV. Crec que aquesta és la nostra responsabilitat. No perdre-ho, això, ampliar-ho, i aprofundir-ho fins on puguem.

—Us serà més fàcil d’arribar a un acord amb la CUP que no amb ICV: la CUP és anticapitalista, i ICV no.
—Hem d’aconseguir que la base sigui forta i real. Quan arribi el moment que es convoquin les eleccions, veurem on som tots, i veurem si Iniciativa ha mogut posicions. També ha canviat respecte del tema de la independència. Doncs també es podria radicalitzar en aquest altre sentit. Jo espero que passi. I que tots hi participem. Si tenim voluntat de majoria, no podem excloure ningú. Ara, la voluntat de majoria tampoc no ha d’implicar rebaixar continguts.

—Per anar acabant, expliqueu-me una anècdota recent.
—Pujant a Montserrat fa uns mesos hi havia els mossos d’esquadra a la carretera. I vaig pensar: ‘Ai, ai. A veure què passa.’ M’aturo. El mosso em fa baixar la finestreta, abaixa el cap i em diu: ja m’he apuntat al Procés Constituent!

—I per acabar: recomaneu-me una cita de la Bíblia.
—Lluc 4,16-30.