NotÝcies

Dimecresá 06.11.2013á 06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Sergi PÓmies: 'Molt millor Chaplin que no pas Stalin'

Parlem amb Sergi PÓmies del seu ˙ltim llibre 'Canšons d'amor i de pluja' (Quaderns Crema) i especialment dels relats autobiogrÓfic que contÚ

Men?ame
 

Dins l'últim llibre de Sergi Pàmies, 'Cançons d'amor i de pluja' (Quaderns Crema), hi ha un relat major, 'El nínxol'. De to autobiogràfic, hi apareix el seu pare, Gregorio López Raimundo, líder comunista, que va viure la guerra, l'exili, la clandestinitat, les presons i la tortura; l'oncle Antonio (el gran dels tres germans López Raimundo), un sindicalista i activista que van matar els anarquistes per error a l'inici de la guerra del 1936-39; i el petit, l'oncle Joaquín, que va sobreviure gairebé sis anys als camps de concentració de Güsen i Mauthausen. 

És en 'El nínxol' on Sergi Pàmies prova d'entendre la convicció d'uns ideals comunistes preservats pels seus pares fins al final, que van anteposar sempre a la vida familiar. I també la seva reacció, tan explícita amb la manera que ha tingut d'educar els seus fills: 'Com que conec les conseqüències de viure la política i la història com una presència invasiva, amb els meus fills, nascuts en una època més convencional i plàcida, vaig decidir de construir un tallafoc i evitar els contagis històrico-polítics.'

I una mica més enllà, escriu: 'Vaig decidir que els meus fills fossin normals. Que portessin el meu cognom i noms que no recordessin cap germà assassinat. Que visquessin a la mateixa ciutat i al mateix país on havien nascut. I més endavant, sense forçar-los ni induir-los, si els venia de gust saber o preguntar res, aleshores els explicaria el que convingués. Vaig aplicar el projecte amb tanta eficàcia que no van preguntar mai res.'

Sergi Pàmies diu que ell és com l'Obelix, que de petit va caure dins la marmita i que no pot prendre més poció màgica, que no s'empassa les proclames. En aquesta entrevista, Pàmies desgrana, despullat de ficció, aspectes de la vida familiar que li va tocar de viure i que a 'Cançons d'amor i de pluja' construeix amb domini de l'ofici i eficàcia literària.

'Cançons d'amor i de guerra' s'ha de posar en relació amb els dos llibres anteriors de Pàmies: 'Si menges una llimona sense fer ganyotes' (2006) i 'La bicicleta estàtica' (2010), sobretot en relació amb l'impacte dels relats autobiogràfics. En aquest nou volum la mare de l'autor, l'escriptora Teresa Pàmies, que es va morir el març de l'any passat, hi és del tot present, amb quatre contes on hi apareix directament o indirecta, dels quals 'Fu Manxú' és el més expressiu. Però en el curs del llibre Pàmies també fa aparèixer la seva dona, que és editora, a través del relat d'un viatge a Nova York l'any 1994, on el matrimoni va sopar amb Siri Hustvedt i Paul Auster; hi surt la filla, el fill, els seus germans…

A 'Fu Manxú' relateu un episodi de guerra protagonitzat per la vostra mare: va entrar en un cinema al capdavant d'un grup de capitanes comunistes amb l'ordre d'informar la població de no sé què. I vós li pregunteu quin film feien en aquell cinema… Reivindicar la lletra petita de la història davant la història en majúscules, això retraieu als vostres pares...
—Sí, però aquest és un lament trampós, perquè ja he comprovat que a la inversa tampoc no funciona. Vull dir que si fas una vida molt normal on només estàs per la lletra petita, sense que pesi gens la història en majúscules, hi falta grandesa, a la vida. O sigui que al final, facis allò que facis, t'acabes equivocant.

Aquest és un dels moments lúcids del llibre, quan expliqueu que no vau voler traspassar el pes de la història als vostres fills, però que ara us adoneu que els manca una part de la història familiar que no han tingut curiositat de conèixer. Al final, un cert compromís hi ha de ser.
—Amb els meus fills vaig fer el tallafoc i tampoc no va funcionar. Jo sé per què ho vaig fer. Això és l'expressió d'una constatació que fins al moment d'escriure-la era un orgull. Jo estava orgullós d'haver fet això. Però quan començo a escriure i a repassar la vida dels pares i dels oncles m'adono que potser hauria estat bé un entremig. Deixar els meus fills al marge de tot allò potser no era tan magnífic, perquè en el fons els he pres una cosa que els pertany. 

Dins aquest procés de mirar i de narrar aspectes de la vostra vida privada, familiar, a 'Cançons d'amor i de guerra' aneu encara una mica més enllà, pel nombre de relats (molts més que no pas en els dos volums anteriors) i perquè hi apareixen tots els membres de la vostra família.
—A 'L'últim llibre de Sergi Pàmies' hi ha un conte que es diu 'Fraternitat', on en part exploro el fet d'adonar-me que jo vaig néixer perquè el meu germà va donar la tabarra a la meva mare que volia un germà. La meva mare em va tenir a quaranta-un anys. I jo tinc el convenciment que aquest conte és el primer on parlo de la família. Això sí, sense que ningú no se n'adoni. Però és el conte on trenco una barrera. Ara aquests relats autobiogràfics són més explícits perquè m'he deixat anar. Però tot va començar allà, fa uns catorze anys. Amb aquest conte vaig decidir que aquest vessant l'havia d'estudiar.

Ja ho heu dit alguna vegada, que en cada llibre hi ha un parell de contes o tres que marquen el llibre que vindrà.
—Sí, el gran salt és a 'Si menges una llimona…' Després, a 'La bicicleta estàtica' parlo de la mort del pare. I en aquest últim parlo de la mort de la mare, recupero la mort del pare amb el conte 'El nínxol', que és un conte important, i a més a més hi poso la Sílvia, els fills i tot déu.

Hi ha una evolució en la pèrdua del pudor per a parlar de la vida privada. És a còpia de pràctica?
—La pèrdua del pudor no és tant una opció moral com de l'ofici. El domini d'arribar al fons de tu mateix et permet d'atrevir-te a posar paraules a coses a què abans no en posaves. Literàriament, és molt estimulant. Potser sí que tot això ho negava, però en el fons no sabia com explicar-ho. A més, si els meus pares no haguessin fet llibres i no haguessin tingut una vida tan pública, a mi m'hauria estat més fàcil d'escriure sobre ells, abans.

A vegades, pares tan potents són una llosa per als fills.
—Però no en aquest cas. Vist en retrospectiva --perquè quan va passar jo no n'era conscient--, recordo un dia dinant amb la meva mare que li vaig dir que nosaltres ens havíem repartit el mercat: jo em dedicava a la ficció i a la vida moderna i urbana i ella es dedicava a la resta. Aquesta broma d'alguna manera descriu una cosa que hi era. Quan jo començo a escriure i a publicar, no sé en quina part del meu cervell em prohibeixo la no-ficció. De la mateixa manera que trio l'editorial que trio (una que no tingués res a veure amb la meva mare, i que no és fàcil perquè ella havia publicat en gairebé totes les editorials), m'allunyo dels temes de què ella tracta, m'allunyo de la seva actitud... M'allunyo de tot. Això és molt fàcil de dir ara: no, és que jo vaig triar el meu camí. Home, s'ha de ser una mica més honest.

El pes que dèiem.
—Amb els anys t'adones que amb aquestes actituds hi havia un component de rebuig. Això que en dèiem amb la meva mare 'repartir-nos el mercat'. Però ara, com que la mare ja no hi és, puc ocupar aquest espai. I, a més, és una mena de respecte al llegat. És com dir: jo també tindré cura del territori que tu has treballat, que és la memòria dels Pàmies. De tant en tant faré una incursió en aquest territori, a la meva manera, amb el meu estil i des de la ficció. Això sí que és innegociable. I sempre ha de prevaler el dubte sobre què és inventat i què és real. Si el gènere que va cultivar la meva mare va ser la crònica, que és testimoniatge, jo em situo en la ficció, un lloc on sóc molt més lliure. En forma de crònica, jo aquests contes no els hauria escrits.

En el conte 'El nínxol' passeu de puntetes sobre el dogmatisme que implicava ser comunista. Els vostres pares, malgrat tots els malgrats, havien de preservar un ideal que era la seva raó primigènia.
—En vista de l'evidència manifestada pels historiadors i pels mateixos camarades i ex-camarades, hi ha un moment que aquesta manifestació d'estupor davant les atrocitats arriba a casa. Els fills grans són els primers d'advertir als nostres pares. I no són uns fills qualssevol, perquè viuen a la Unió Soviètica. Nosaltres som quatre germans, dos vivien a la Unió Soviètica i els dos petits vivíem a París. Als dos germans grans els van explicar que la cosa no anava bé. I això en l'evolució de la meva mare es nota moltíssim: al 1968, amb l'entrada dels tancs a Txecoslovàquia, la meva mare es converteix en una comunista estranyíssima, perquè essent comunista és extremadament crítica. I als germans petits, els més pop, els 'pijos' que en dic jo, que hem viscut en l'opulència i que hem viscut a París i hem viatjat i no hem tingut cap trauma, això ens semblava encara més sospitós. Perquè per nosaltres (marcats per les icones dels Beatles i del Vietnam, i quan ja no era l'època stalinista), era lògic que si una persona no estava d'acord amb una cosa, se n'anés, no que es mantingués com una branca crítica. És el que fa Martin Amis al seu llibre, que retreu als seus pares que fossin còmplices de l'estalinisme. Però ara crec que això és la posició massa fàcil. Merda per als teus pares. Davant seu, que van ser uns merdosos, que van empassar-se tot aquell horror, jo quedo com un paio estupend. Però, quin problema hi ha? Que això no és veritat. És clar, en principi la veritat no és un detall menor.

I, aleshores, quina posició preneu?
—Jo no justifico res, ho critico i a més els ho vaig dir mil vegades a la cara, però ara intento explicar-m'ho. I vaig notar molt sovint que en aquesta contradicció, entre allò que els havia aportat la ideologia i allò que representava la part oficial del partit, que era una atrocitat, en ells prevalien els principis de la ideologia. I això exactament passa amb la religió catòlica.

Amb la religió catòlica?
—A vegades se m'enfaden, però jo trobo que la cosa més semblant al comunisme és el catolicisme. Perquè el catolicisme inclou Casaldàliga i Comín, però al mateix temps hi ha els bisbes pederastes i… És exactament igual: una cúria carca i immunda que ha fet tota mena de devastacions i en la base una colla de 'soldats' que defensen la part més humanista, més solidària de la ideologia i del compromís. Això ho descric en el conte. Una altra cosa és que jo hi estigui d'acord o no.

Aquests valors humanistes els compartiu?
—En part. Són valors que no pertanyen ni al catolicisme ni al comunisme, són valors que pertanyen a la humanitat. I per això jo de la tradició que em sento més hereu és de l'humanisme, perquè no és de ningú. I no admeto cap dogmatisme que se l'apropiï. L'humanisme és de la persona. Per això jo sóc més individualista, més existencialista. Penso que un és responsable del que fa i ha de procurar no formar part de cap grup, perquè així no l'interpretaran malament ni l'obligaran a fer allò que no vol. Això és més còmode a vegades, però jo hi crec més.

En moments com l'actual… Hi ha coses que individualment no es poden aconseguir.
—Sí però aleshores n'acceptes les conseqüències. Qualsevol que participi en un moviment col·lectiu podrà ser utilitzat, manipulat, interpretat. I aleshores ell decidirà fins on arriben les seves contradiccions, com van fer els meus pares. Van decidir que el seu combat estava per damunt de l'atrocitat. Per ells van fer. Ja s'ho van trobar, vaja. Per mi era molt més fàcil seure a la terrassa del Sandor, amb un Martini, criticant-ho tot. I mantenir la puresa. Ja m'ho deia la meva mare: 'Per tu és molt fàcil: de casa te'n vas al Bikini, et fots quatre gintònics i ja està la teva gran contribució. Nosaltres ens hem jugat la vida, hem anat a l'exili…' I quan et diuen això, doncs, pensem-ho. Vull dir que cadascú té les seves de contradiccions. Sovint, quan es parla d'això es cau en una simplificació gairebé futbolística: allò típic d'analitzar èpoques anteriors amb esquemes d'ara.

Francament, si hagués de triar entre l'actitud dels vostres pares, d'un compromís col·lectiu, o la vostra, d'un compromís individual, triaria la dels pares.
—Tu sí, segur. És clar. Però és que jo no puc, perquè jo sóc Obelix, jo he vist què costa això, jo he vist quin preu se'n paga. Jo sóc Obelix, no em poden donar poció màgica, perquè de petit vaig caure dins la marmita. Jo no m'empasso les proclames. En el conte 'Fu Manxú' hi ha la meva ideologia: si hi ha d'haver una guerra, que m'enxampi en un cine. Jo sóc amb els paios que eren al cine vient 'Fu Manxú' i no amb les capitanes, entre les quals la meva mare, que van parar la pel·lícula a cop de consigna. Els paios que eren al cine, si els posessis en un ordinador serien qualificats de passius, freds, insensibles, ignorants, inconscients… tota mena d'epítets negatius. Jo estic amb ells. La grandesa d'aquella anècdota està en els paios que van anar al cine. Perquè anar al cine l'any 1938, després de dos anys de guerra, i que et pogués enxampar un bombardeig i a més a més anar a veure 'Fu Manxú', ho trobo extraordinari. En el fons és més còmode ficar-se dins d'un cine, però també té un punt de declaració de principis. Quan tu dius 'ja us ho fareu' no ets un covard ni un passiu, només. Perquè hi ha també el menyspreu, i el menyspreu de segons què, de segons quines barbàries, té aquest punt de categoria humanística. Sou goril·les si sou capaços de matar-vos per una bandera. No sou de la mateixa espècie, no ens entendrem, me'n vaig al cine. Que és un invent que ha fet l'home, que m'agrada, que és el gran invent de l'humanisme. Molt millor Chaplin que no pas Stalin.

Men?ame