05.11.2013 - 06:00
El nostre col·laborador de Paüls (Baix Ebre) Jaume Benaiges ha localitzat a l’arxiu parroquial del poble evidències documentals d’una tragèdia, sense sospitar que formessin part d’un seguit de víctimes infantils atribuïdes a carnívors antropòfags. Uns fets esdevinguts al massís dels Ports i que al cap de més de 150 anys són difícils d’avaluar. Es fa necessari analitzar més casos de Catalunya i sobretot de França, on ressonen les morts per unes bêtes que continuen generant debat i atenció mediàtica.
Els historiadors diuen que l’origen dels registres parroquials ve de l’any 1348 per l’allau de víctimes de la pesta negra. Les cerimònies religioses es multiplicaven i calia controlar els cobraments. Si no hi havia la intenció que les generacions futures poguessin servar memòria d’alguns fets, molts sacerdots devien intuir aquesta conveniència i gràcies a ells trobem detalls valuosos per a la recerca. Vegem, si no, les dades de Paüls esmentades a l’encapçalament.
L’11 de juny de 1838, en el camí que va a Sant Roc, damunt del Freginal de la Retora, es troben «las reliquias ó restos del cadáver que ha degollado y en parte devorado un lobo a las diez de la mañana de hoy…». Pertanyen a la nena de set anys Juliana Cortilla Fandos. El 7 d’agost de 1838, a la Solana d’Emperia [sic] localitzen les restes «que no se comieron los lobos […] y se dijo ser el de Cosme Tarrega Celma», un vailet de tretze anys. Deu dies després, el 17 d’agost de 1838, s’enterra el cadàver de Josep Sanz Lluís. S’havia trobat mort als prats «de más abajo del mas de Agustí». La defunció podria ser pel mateix motiu que les altres, però el capellà no ho anota. O potser és que no veu clara la causa? La víctima sembla que té catorze anys. El 24 d’agost de 1838 diu que Tomasa Laloma Martínez «fue degollada por un lobo en la heredad de sus padres llamada la Coma y cuasi a la vista de los mismos». Tenia cartorze anys. Mossèn Valls aquest cop deu considerar que una mort tan dramàtica requereix que s’anoti amb més precisió. El 13 de setembre de 1838, una nova víctima de deu anys, Francesca Sanmartí Gracià, «fue degollada por un lobo en el barranco de les Ferreres».
En els mesos següents, es pot suposar que per l’èxit de la batuda de Pena-roja no hi haurà d’altres casos. En canvi, a Paüls faltava aquest darrer desenllaç fatal: el 28 de maig de 1839, vuit dies després d’haver matat la suposada hiena del Matarranya, enterren Benet Gabriel Viña, de set anys, per «mordedura de un lobo». No s’indica on passà, si bé es dedueix que devia estar ferit greument d’abans, i és l’únic cas amb «Misa de Cuerpo presente» i que «recibió el Santo Sacramento de la Extremaunción». L’Extremunció llavors era la unció in extremis, administrada quan la mort es veia venir. Als altres els havien dipositat de dret al cementiri. Es tractava només de restes i sovint s’hi llegeix «no recibió Sacramento alguno».
En tots els casos del poble, als escrits no hi ha concessions; no s’anomena «llop blanc» a la fera, ni «hiena», ni «bèstia diabòlica», malgrat que podríem intuir que a aquells territoris hi hagués pànic. En circumstàncies així, únicament s’entendria que si els xiquets continuaven arriscant-se pels voltants, era perquè devien considerar-se imprescindibles en les feines de pagès o fent de pastors. Constatació que ara veuríem com d’irresponsabilitat dels pares, a menys que llavors una desgràcia d’aquestes encara s’assumís com inevitable. Actualment també sabem que circular amb cotxe pot tenir riscos i no ens en privem pas.
Algunes explicacions possibles
Les persones no som preses habituals del llop, que prefereix herbívors. Però tampoc no s’han de descartar les seves capacitats com a depredador oportunista, intel·ligent i carronyaire sanejador del medi. De primavera a estiu pot arriscar-se quan no troba preses per criar els llobatons. No passem per alt que els mesos de més persones afectades coincideixen molt amb els dels estudis estadístics realitzats. És quan hi havia més presència humana als camps, els sembrats podien servir d’amagatall i permetre als llops observar les possibles preses vulnerables. Sense els ramats, que durant mig any solien allunyar-se per la transhumància, era difícil la supervivència de les llopades que campaven prop de la gent. Més encara si havien criat i comptant amb el recurs d’arreplegar bestiar, malalt o sa i la carronya que generava.
No ha d’estranyar, per tant, que els depredadors se sentissin atrets pels pobles on hi havia altre tipus de bestiar, deixalles i olors d’aliments o que es decidissin finalment pels humans, atesa la desorganització social i morts a causa de les guerres. Queden arxius de poblacions aquí esmentades on fer-hi recerca i obtenir dades noves. Serien útils per conèixer més detalls d’interès sobre aquests fets que ara ens semblen insòlits.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Josep Maria Massip i Gibert. Naturalista licòleg, Banyoles (Pla de l’Estany).
Enllaços
Array
