La dura competència

VilaWeb
Guillem Llin
01.11.2013 - 01:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Vaig estar amb els amics fent-me un café a l’exterior de la cafeteria que hi ha a la cantonada de ma casa. Parlava i gaudia de la conversa amb ells en silenci, però per prescripció facultativa ho vaig haver de deixar ja que el metge m’ha aconsellat que no estiga més d’una hora seguida amb el whatsapp perquè se m’atrofien els dits. Així que me’n vaig anar a pegar una volta jo sol. Al passar per davant d’una església (que no diré quina és, perquè el capellà té molt males puces i igual inicia els tràmits per a expulsar-me de la religió catòlica, cosa que no vull, perquè tinc l’objectiu d’anar al cel) vaig veure que estaven fent una xerrada sobre el creacionisme.

Hi vaig entrar i com qui no vol la cosa em vaig asseure en l’últim banc, en un extrem. Hi havia una trentena de xiquets que prestaven atenció amb la boca oberta, no sé si per prescripció facultativa o què, perquè era molt estrany. El conferenciant era el capellà de les males puces. Estava parlant de com som ací. Un ser superior, que no vaig arribar a entendre bé qui era (potser fóra Florentino Pérez?), va i d’una tacada va fer el món en cosa d’una setmana, poc més o menys. Tot. Però tot, eh? I encara va tindre temps per descansar.

El que estava dient aquell home de déu em va desmuntar el que sempre havia cregut. L’evolucionisme de Darwin quedava reballat per terra. Com que no tenia el contacte d’aquell home de déu, no li vaig poder enviar un whatsapp per a advertir-lo del greu error que estava cometent. Em vaig decidir a parlar. I quan parle, com se m’escalfa la boca, no puc callar. Li vaig dir que era mentida des de la primera paraula fins a l’última. Que allò que feia era crear (quina paraula més oportuna) confusió en els nens i que després eixirien al carrer i es trobarien en un terrible embolic. Amb la boca ja calenta, no vaig poder parar, i tot seguit li vaig soltar que ell veia dels simis, li pareguera bé o li pareguera malament.

L’home, desconcertat en un primer moment, no va dir res, però en recuperar-se de la sorpresa em va tirar d’aquella església que ell li deia casa. I em va dir que donara gràcies que no encetara els tràmits per a expulsar-me de la religió vertadera de totes les religions. Li vaig donar les gràcies, malgrat tot.

De tornada a casa, pensava en com alliçonen els xiquets a base de mentides. Sempre ho han fet igual. Però ara els ha eixit una dura competència, el Partit Popular, que també va sempre amb la mentida per davant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any