Milián Mestre: ‘De guerra bruta, n’hi haurà encara més’

Si algú se sap els racons dels passadissos del poder espanyol i en parla sense pèls a la llengua és Manuel Milián Mestre, ex-dirigent cofundador del Partit Popular i periodista. Actualment participa en tertúlies de ràdio i de televisió, però no ha deixat de reunir-se amb homes i dones influents de Madrid. En aquesta entrevista, explica les lluites de poder internes del PP –Rajoy, Aznar, Aguirre, Sánchez-Camacho, etc.– i analitza la reacció espanyola contra el procés d’independència de Catalunya. No dubta a avisar que a Madrid ‘faran servir dossiers amb informació sobre catalans per mirar de frenar l’avenç independentista’ i considera que els serveis d’intel·ligència han fracassat a Catalunya. També lamenta que a Espanya no hi hagi estadistes que puguin encarar la situació catalana.

—L’estat espanyol suspendrà l’autonomia catalana?
—Diria que ells han trigat molt a reaccionar. I que han fet un error de càlcul descomunal. No puc entendre que un desafiament de la dimensió i naturalesa del que presenta Catalunya se’l prengui amb tanta filosofia el cap del govern. Això crida l’atenció de qualsevol analista polític. Han trigat deu mesos a reaccionar. És simptomàtic que hagen reaccionat quan Aznar s’ha plantat a Sant Sebastià i ha dit allò que ha dit. Hi ha un fenomen que s’explica per raons endògenes del Partit Popular: si avui es fes una enquesta entre la militància del partit per a saber si prefereix Aznar o Rajoy com a líder, el 60% o el 70% optaria clarament per Aznar. La conclusió és fàcil: si l’home més valorat del partit té una posició contrària a l’home menys valorat, és aquest segon qui acaba cedint i reconduint el seu enfocament. Ha passat això.

—I com afecta la suspensió de la Generalitat?
—Quan un tímid pren una reacció forçat, sol prendre decisions a deshora i per vies radicals i desproporcionades. Perquè no li surt de mena, sinó com a efecte reactiu. Com que ho fa a deshora, ja ha perdut el marge que podia haver tingut si hagués intervingut de bon començament. Quan actues des del primer moment tens més control, més moderació i més intel·ligència. Responent a la pregunta, que en un moment determinat utilitzen l’article 155 de la constitució no m’estranyaria.

—Vós teniu contactes habituals amb el poder a Madrid. Aquesta opció és damunt la taula?
—I tant! Aquesta via contra el procés sobiranista és damunt la taula. És un tema recurrent en les converses de Madrid. Ara han vist les orelles al llop. Han trigat molt, però finalment s’han adonat que això de Catalunya no és cap broma. Ara s’han posat molt nerviosos i han començat a refer la política respecte de Catalunya. Això no vol dir que estiguen disposats a flexibilitzar-la. Em fa l’efecte que hi ha alguns elements aliens a la qüestió catalana que poden contribuir a provocar respostes desequilibrades i contraproduents.

—Quins?
—Per exemple, no tinc cap dubte que la sentència d’Estrasburg sobre la doctrina Parot i la reacció de les associacions de víctimes del terrorisme –que s’han tornat com llops contra el PP i el govern– intensificarà la contestació interna en el partit exigint més mà dura contra Catalunya. És lògic de pensar que tindran la temptació de recuperar el vot a favor del PP –que ara el té perdut– en les pròximes eleccions espanyoles a costa de Catalunya. I la mà dura pot voler dir la suspensió de la Generalitat.

—Aznar vol tornar o aplana el camí d’algú altre?
—De ganes de tornar, no en té Aznar. I encara menys en un moment que les aigües són remogudes i la tempesta et pot enfonsar la barca. Però Aznar té la perspectiva messiànica que ell podria ser el salvador de la pàtria. Ho dic així perquè ell mateix ho ha expressat clarament. Ha dit sempre que tornaria si el país estigués en una situació extrema. Si entenem que el desafiament de Catalunya situa Espanya en una posició extrema, Aznar podria obrar en aquest sentit. Però no li cal tornar. Ell ja mou els fils ideològicament i estratègicament des de la FAES.

—I li fan cas?
—Si estudies els documents que ha publicat aquesta fundació, es poden anticipar els moviments que pot fer l’estat espanyol. A Aznar no li cal substituir Mariano Rajoy. Si a Rajoy se li planten uns quants dirigents interns i territorials, li creen prou tensió perquè Esperanza Aguirre salti a la palestra. Ella sí que està preparada per a saltar ara mateix si cal.

—En aquesta lluita de poder, quin paper hi té El Mundo?
—És un diari desenganyat de la política del PP. Molt desenganyat. Ha tornat a les arrels de fa deu o quinze anys quan va jugar fort a favor d’Aznar. L’ex-president espanyol és un punt de referència d’El Mundo. I tracten de netejar o liquidar allò que s’oposi als interessos d’Aznar. Evidentment, Rajoy s’oposa a la línia d’Aznar perquè és de tarannà més pacífic i indolent –menys castellà i més gallec–, i Sánchez-Camacho també és un objectiu a abatre. Des del diari consideren que està cremada i que ofereix més inconvenients que no avantatges.

—Quins inconvenients ofereix Sánchez-Camacho al PP?
—Des de la perspectiva d’El Mundo, a Catalunya interessa concentrar les forces de la dreta i del centre-dreta espanyolista en un lideratge fort. I ells han optat clarament per Albert Rivera i Ciutadans. Projectaran tant com puguin aquesta imatge i aquesta marca per mirar d’enfonsar allò que quedi del PP. Miren de situar darrere de Rivera socialistes desenganyats, convergents desil·lusionats, etc. Volen fer una amalgama entorn de Ciutadans i Albert Rivera perquè sigui la força que planti cara al nou lideratge d’Esquerra Republicana de Catalunya. Perquè queda clar que CiU ha optat pel suïcidi com a partit polític.

—Les enquestes indiquen aquesta tendència…
—La tendència és agrupar les forces de la dreta espanyolista en Ciutadans i que serveixi per a establir un front antiindependentista. Caldrà veure com ho fa l’esquerra, amb ERC al capdavant, per agrupar el projecte independentista al seu voltant.

—Què es respira en els ambients militars espanyols? Preparen la intervenció?
—No veig enlloc la possibilitat d’una intervenció militar. Fa pocs mesos vaig dinar amb un tinent general, un home molt tècnic, preparat i ben informat. Li vaig preguntar què farien veient això que passa a Catalunya. Li vaig dir que en una situació de màxima gravetat es podria proposar la qüestió de la defensa de la unitat indissoluble d’Espanya. Em va dir que no farien res i que ni tan sols ho preveien. Coneixent qui m’ho va dir, em sembla que és una opinió amb molt de pes i molt respectable.

—En canvi, sí que tenen els serveis d’intel·ligència orientats contra el procés.
—Tinc dubtes sobre aquesta qüestió. Si sé fer res són anàlisis, projeccions d’anàlisis i estratègies derivades. M’he passat tota la vida fent això. I la meva intuïció diu que si els serveis secrets han actuat a Catalunya, ho han fet francament malament. És que les dades objectives que hi ha al carrer són tan clamoroses que no cal escorcollar gaire per fer un informe dient que això va de debò i que és perillós per als interessos de l’estat. Si no hi ha hagut una reacció de l’estat, deu ser perquè no hi ha hagut els documents que ho aconsellessin. Això em fa dubtar de l’actuació de la intel·ligència en el cas català.

—La guerra bruta és innegable.
—Això és una altra cosa. Això és diferent. De guerra bruta, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà encara més. Ells tenen els mecanismes policíacs i d’intel·ligència al seu servei. I és evident que tenen dossiers de gent d’aquí que poden utilitzar en un moment determinat per mirar de frenar l’avenç independentista. Tanmateix, crec que s’han equivocat tots en l’anàlisi del desafiament català. S’ha de ser imbècil per no haver reaccionat a temps i no haver pres la iniciativa a Catalunya. La intel·ligència espanyola no ha funcionat. Si em parles de guerra bruta, et diré que l’hem vista clarament en l’operació contra la família Pujol, en l’espionatge de la Camarga. És evident que hi ha joc brut.

—Hom diu que l’estratègia de Rajoy és deixar passar el temps.
—Sí, mira, aquesta història me la conec massa bé. Conec prou bé Mariano Rajoy i els seus adlàters. Rajoy és un home acomodatici. No li agraden els problemes. Quan en veu, fuig corrent per la porta del darrere. Ho ha fet sempre. Quan era secretari d’Organització del partit ja ho feia. El perill d’aquest perfil és el que comentava al principi: la reacció del tímid. El problema es fa molt més gros perquè acaba actuant per impuls reactiu. La qüestió catalana s’hauria d’haver encarat seriosament fa deu mesos. Amb una interlocució serena i llarga amb dues comissions: una que s’ocupés d’esbrinar què passava exactament a Catalunya amb un dictamen clar de persones preparades; i una altra que establís una negociació sobre el pacte fiscal. No es van fer ni l’una ni l’altra. Gran error.

—Calia activar una tercera via?
—És que no veig cap més sortida que una tercera via. El referèndum no crec que es puga fer. No veig com es pot fer una consulta per vies legals sobre la independència amb l’oposició de l’estat. Per això crec que hi ha una necessitat absoluta de crear un pont de negociació entre Artur Mas i el govern espanyol.

—Però la reacció del tímid que apuntàveu no era pas aquesta. Quines conseqüències tindria la suspensió de la Generalitat?
—Jo no sóc endeví ni visionari. Històricament, tan sols ens podem remetre a allò va passar el 1934. Però des d’aleshores no hi ha hagut cap situació semblant. I és molt difícil de fer una anàlisi comparativa perquè les condicions són molt diferents de les del 34. Tinc la impressió que ara mateix ningú no pot respondre a aquesta pregunta. No sé com pot reaccionar el poble de Catalunya. Però tampoc no em sé imaginar Rajoy anant al senat a demanar l’autorització per a suspendre la Generalitat, perquè és força covard. En tot cas, l’aplicació de l’article 155 és una amenaça que planarà fins que no s’haja resolt la situació que s’ha creat.

—Heu fet una evolució política important. De l’entorn de Manuel Fraga a la defensa del dret de decidir de Catalunya. Acabareu defensant la independència?
—Jo la independència no la veig. No la sento, tampoc. Sóc valencià de naixement, però he passar tota la vida des de petit a Catalunya. No he sortit mai de l’àmbit català. La meva ment i la meva cultura són completament catalanes. T’he de dir que he canviat, però no ara. Vaig canviar a principi dels vuitanta, quan vaig estar als Estats Units. Allà vaig veure que no s’havia de tenir por del federalisme, de la llibertat dels estats, de l’exercici ple de la democràcia… No calia que ningú m’ho explicàs perquè ho vaig veure de primera mà. Ho vaig tastar.

—Quina lliçó en vau treure?
—Quan vaig tornar tenia molt clar que això de la unitat de la pàtria es podia organitzar de moltes maneres. No tan sols des de l’unionisme radical heretat del franquisme. Espanya és un mosaic que, com tots els mosaics, es compon de peces de colors, dimensions i formes diferents. En tot cas, es podia proposar una unitat de mosaic. Crec en la pluralitat del mosaic. I si una de les peces crea problemes per motius raonables, cal forçar la constitució fins a l’extrem. El problema és que els qui la van redactar no van especificar on eren les nacionalitats i on eren les regions indicades en l’article segon. Si s’hagués concretat, ara no tindríem aquests problemes.

—Però si la independència és difícil, això que dieu és impossible.
—Sí, potser aquesta sembla la tendència del moment. Ara, la tendència serà la que siga, però la intel·ligència ha de ser una altra. No crec en els polítics de partit en moments com aquest. A Espanya no hi ha grans líders capaços d’encarar amb altura de mires aquesta situació. Ara caldria que hi hagués estadistes, però tan sols hi ha polítics de partit. Es necessiten polítics que no estiguen pendents de guanyar o perdre vots a les pròximes eleccions, sinó de resoldre el desafiament amb sentit d’estat. D’estadistes a Espanya no n’hi ha.

—Encara em doneu més la raó. Ja no hi ha alternatives a la independència.
—Ja no queden gaires camins alternatius. Teniu raó. O hi ha una gran intel·ligència per part espanyola –que de moment no s’ha revelat– amb una gran decisió d’asseure’s a parlar de tot amb Catalunya, o la solució és complicada. Perquè la independència també és una sortida complicada. Si Catalunya s’independitza seran perdedores totes dues parts. Catalunya passarà una temporada difícil, uns quans anys, fins que la situació es redrece. Però això només es pot evitar amb un pacte que no sembla possible en aquest moment. O s’estableix la justícia distributiva –segons la terminologia de sant Tomàs d’Aquino–, o això tindrà mala solució. Crec sincerament que un estat intel·ligent ha de cercar la igualtat de condicions dels que són iguals en condicions.

—Expliqueu-m’ho.
—És a dir, si els bascos i navarresos tenen un tractament fiscal diferent, els catalans tenen tot el dret de tenir-lo. Catalunya té més condició de nació que el País Basc. No ens enganyem; el País Basc sempre ha estat Espanya. Castella naix del comtat de Biscaia. Vigilem, perquè la història n’hi ha que se la passen per certa part del cos. La història ens ensenya que Catalunya té més condició de nació que no el País Basc. Ells han estat sempre units a una història d’Espanya, mentre que nosaltres hem estat units a una història de la confederació d’Aragó. Atenció que aquesta realitat històrica pot traspuar al cap dels anys i poden aparèixer nous problemes a l’estat espanyol.

—Quins nous problemes?
—Per exemple, al País Valencià comença a haver-hi veus destacades inquietes. València ha estat molt maltractada. El president de la patronal valenciana ja diu que l’error del País Valencià ha estat ofrenar noves glòries a Espanya. Cada volta més veus diuen que estan cansades d’aquest paper. Això al País Valencià, però mireu les Illes Balears. Mireu la reacció que hi ha hagut als decrets d’educació. Si no hi ha un estadista espanyol intel·ligent que sàpiga resoldre la situació catalana i que s’adone que pot contagiar els veïnatges històrics que participen de la mateixa cultura i d’un pensament i interès comú, el problema serà molt més gros.