29.10.2013 - 06:00
‘Totes les històries d’amor tenen un final’, diu Vassilis Alexakis, escriptor grec emigrat a París fugint de la dictadura dels coronels. I no amaga que ‘Talgo‘ (Alrevés), novel·la publicada per primera volta l’any 1980 i traduïda ara al català, té molts elements autobiogràfics. Escrita en primera persona, la d’una dona, ‘Talgo’ relata una apassionada història d’amor i de desamor, una aventura que transcorre en la Barcelona de final dels setanta. En aquesta entrevista Alexakis parla de l’amor, de com ens estimem i també, potser sobretot, de com deixem d’estimar-nos. Col·laborador durant anys de Le Monde i France Culture, i vinculat als moviments d’esquerra grecs, parla de Barcelona, una ciutat que els darrers trenta anys ha canviat, amb l’independentisme de rerefons; i de Grècia, ‘un país que s’havia cregut ric i que no havia après sinó a gastar, a gastar malament’.
—La Barcelona que heu vist ara és gaire diferent de la que descriviu al llibre?
—Quan vaig venir aleshores, fa molts anys, vaig tenir la sensació que era una ciutat que no existia realment, que era un decorat. I ara torno i constato que el decorat encara hi és, que de fet no era cap decorat, sinó que la ciutat existeix, però que les històries han canviat. És a dir, existeix i fa el seu camí, independentment de mi i de la meva història. És una sensació agradable. La ciutat va sola. I sí, ha canviat…
—Per exemple, ara ja no hi ha toros, que apareixen al llibre. I l’independentisme, que també hi apareix de la manera tangencial quan parleu dels estudiants universitaris, ara és ben visible als balcons…
—Cert, ja no hi ha toros! I pel que fa a l’independentisme, efectivament, es percep. Jo penso que la principal cosa que s’ha de defensar, sempre, és la llengua. Perquè és la cosa que té més valor i també la més sòlida. I és evident que la llengua necessita eines per a protegir-se. Necessita una política específica i un esforç polític, que no se sol aplicar. Mireu l’estat francès, totes les llengües regionals hi han desaparegut! I no perquè no hi hagués parlants, sinó perquè la política mateixa les ha eliminades. Per tant, cal fer alguna cosa per assegurar la pervivència de la llengua.
—La independència?
—És una possibilitat. L’únic risc que veig en la independència d’un país com el vostre és que no sigui inclusiva. La independència d’un poble ha de continuar respectant la independència i la llibertat de cadascú quan s’hagi fet. És a dir, senzillament, s’ha de fer ben feta i amb cura. La independència és una solució bona sempre que no es deixi ningú pel camí.
—L’enamorament, i el desamor, amb la Barcelona de final dels setanta com a escenari, són el motor d’una protagonista que viu un desengany…
—Mireu, l’amor és un sentiment excepcional; i les coses excepcionals són fràgils. Per tant, l’amor és fràgil, perquè no és ordinari. I en conseqüència totes les històries d’amor tenen un final. És això, que jo volia explicar. Aquesta és l’essència d’aquesta història. Arriba un moment que tothom s’adona que pot viure sense l’altre, encara que sembli mentida.
—Hi ha un moment que el protagonista reconeix que no pot deixar d’escrutar les altres constantment. És que els homes no sabem estimar?
—D’entrada, penseu que el llibre és en primera persona i en femení. És ella, que parla. I això era una dificultat afegida per a mi. Em va semblar més difícil, però més interessant. Això em va permetre de mirar l’amor des d’una altra perspectiva. Ara, no sóc una dona i per tant és imaginat. No sé com viuen l’amor les dones. Però passa que des de petits ja ens eduquen de manera diferent, els homes i les dones i, per tant, estimem diferent. Encara que sigui de manera implícita, els nens són educats per a la guerra i les nenes per a l’amor. Ara, la cosa bonica és que l’amor és una guerra! I els homes, en aquesta guerra, també s’enamoren. Com les dones.
—El protagonista masculí, justificant-se, diu: ‘És que em governa el penis; sóc el periscopi del meu penis.’
—És que és veritat, els homes vivim obsessionats per les dones! Pensem en dones, constantment. I els de la meva generació encara més, perquè les dones eren encara més inaccessibles. Eren prohibides. Una dona despullada, la vèiem al cinema i encara gràcies. I sempre d’esquena. Però és amor: ens enamoràvem de totes les dones. I no deixava de ser amor. Ara, en les noves generacions, no sé si passa igual, perquè ja es pot anar a l’altra banda de la pantalla del cinema. I es poden veure dones despullades a tot arreu. No sé si això ha canviat l’amor, però és evident que l’obsessió deu haver canviat.
—Ens enamorem igual…
—No ho sé, ni com a escriptor ni com a home. Això m’ho hauries de dir tu. Si la pregunta és si els homes han canviat la manera d’estimar, la resposta és encara més difícil perquè estimar i viure l’amor es pot fer de moltes maneres. I per molt que ara les dones siguin més visibles o menys en la seva plenitud, els homes són els mateixos.
—Només puc dir que d’amor, n’hi ha, a cabassos. I que d’interès per les dones, també.
—No dic pas que no. I em reconforta de sentir-ho.
—A la novel·la també s’hi descriu Grècia, una Grècia acabada de sortir, també, com Barcelona, del feixisme. Com ha canviat Grècia?
—Grècia canvia constantment. La Grècia dels coronels va ser sinistra; després va venir la Grècia il·lusionada del retorn a la democràcia i després la Grècia que va entrar al mercat comú, amb la falsa il·lusió que podia ser o esdevenir un país ric. Formant part de la Unió Europea i amb els diners que hi enviaven els grecs immigrats arreu del món, Grècia es va pensar que era rica, cosa absolutament falsa, i bàsicament va aprendre a gastar. Ara la Unió Europea diu que Grècia ha fet disbarats amb aquests diners i ha tancat l’aixeta. Ara Grècia és on li pertoca de ser. I alhora els immigrats grecs, com jo, han deixat d’enviar-hi diners perquè s’han jubilat. Ara necessitem immigrants, que vinguin a produir, per molt que l’extrema dreta digui que fan nosa, perquè amb quatre taronges i un bidó d’oli no podem aixecar l’economia d’un país.
—Justament l’extrema dreta viu un auge important Grècia…
—No, no és nou. Sempre n’hi ha hagut. Penseu que hem tingut molts cops d’estat. No és tan sos l’extrema dreta que és perillosa ‘per se’, perquè les idees feixistes són arreu: als funcionaris, a la policia, etc. És quasi impossible d’eradicar. Hem arribat a extrems en què grups d’extrema dreta van als hospitals públics a mirar habitació per habitació si els malalts són autòctons o no. Tot plegat és la prova que l’escola pública no fa bé la feina. Cal canviar l’educació. Caldria fer un curs sobre la importància de la immigració. I alhora castigar certes actituds de l’extrema dreta.
—Es castiguen com correspondria aquesta mena d’actituds? A l’estat espanyol ja us dic que no…
—No hi ha cap llei a Grècia contra la propaganda feixista o racista. A França sí. La dictadura dels coronels no es va acabar per la força o per la rebel·lió del poble, sinó que es va desfer. No hi ha una presa de consciència del poble grec contra la dictadura. Molts dels responsables del feixisme a Grècia romanen impunes. I hi ha una altra força molt potent que ha col·laborat sempre amb l’extrema dreta, que és l’església, molt infiltrada a tots els àmbits de la societat. L’església té tant poder que cap partit no s’hi pot manifestar obertament contrària perquè perdria les eleccions. Per tant, és un problema molt profund.
—Sou un xic pessimista…
—No, és la realitat. La cosa important és estimar i deixar-se estimar.
