Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  24.10.2013  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Joan F. Mira: 'El paisatge de l'Horta de València és l'extrem de la perfecció en el treball agrari'

L'escriptor fa literatura de la memòria a 'El tramvia groc' (Proa), el seu nou llibre, on poua en el paisatge de la infantesa

Men?ame
 

L'escriptor Joan F. Mira (València, 1939) va néixer en un territori de frontera, al barri de la Torre, als afores de València. El seu paisatge fou marcat per la vida rural de l'Horta i tots els valors morals i estètics de la vida del camp. Però, alhora, era un paisatge marcat pel tramvia, un element inequívocament urbà, que passava davant de casa seva, i d'un taller a l'altra banda del carrer. Un carrer que és camí i carretera també, la Via Augusta romana, per on simbòlicament el Mira petit, de la finestra estant, veu passar l'estela de dos mil anys de civilització.

'El tramvia groc' (Proa) són unes memòries literàries, ni convencionals ni corrents, que relaten el final d'una època i el principi de la que vindrà després. Amb una prosa de punt de ganxo, com diu Mira, que et fa veure les coses amb molt de detall sensorial, i tot seguint una sintaxi no pas trencada sinó tota enllaçada, com fent ganxet. Una prosa que té cadència i ritme intern, que remet a una literatura primigènia de paraula parlada.

Hem conversat amb Joan F. Mira, que també ens ha llegit un fragment del capítol tercer de 'El tramvia groc' (vídeo), dins la sèrie Escriptors TV.

D'entrada ja aviseu: 'El nostre temps és la memòria, no és el pensament.' I també: 'La memòria és l'últim fonament de l'escriptura, perquè és també el fonament últim de la vida dels humans.'
—Podem pensar, però si les coses que pensem al mateix temps les oblidem, què som? Som persones humanes en tant que tenim memòria, perquè sense memòria no queda res, cap rastre de la teva personalitat, de tu, des del punt de partida sobre el qual veus el món i vius el món. I, efectivament, sense memòria la literatura és impossible. La memòria significa evocació, imatges que tornen, significa llenguatge, la correspondència entre el pensament, el fet i la paraula… Bé, això és una reflexió per a mi molt elemental, que és el que intente transmetre en el pròleg del llibre: el que explique a 'El tramvia groc' no és una historieta, no és una successió d'anècdotes, és el pouar, el recuperar la meva memòria i convertir-la en la narració d'una experiència i d'un temps i d'un lloc.

Quins llibres de referència teníeu al cap quan us vau posar a escriure 'El tramvia groc'?
—Les referències més immediates, les que mentre escrivia em venien a la memòria, que són literatura de la memòria, no autobiografia ni recuperacions documentals, o siga que converteixen la memòria en literatura. Les que tenia més recents eren tres, que em mereixen un gran respecte: 'Speak, memory' de Vladimir Nabokov, 'Archives du Nord' de Marguerite Yourcenar, i 'La llengua salvada' d'Elias Canetti. No és que siguen els meus models, però considere que són grans llibres de literatura de la memòria. 

Per què heu triat el tramvia per titular aquest llibre?
—El títol ve justament del que pretén ser el llibre: ve del punt d'unió simbòlic i real entre el camp i la ciutat, entre el camp suburbà i el centre d'una ciutat antiga. M'he criat en un ambient semirural, perquè teníem el camp al costat, però, alhora, el carrer de casa era l'antiga Via Augusta. Per allí passava tot el trànsit de comunicació entre el nord i el sud del litoral mediterrani. I per davant de casa durant dos mil anys hi ha passat tota la història. Això crea una altra visió a posteriori. De manera que un element tan tremendament urbà com és un tramvia, que no associes mai amb un món rural, doncs jo el tenia a la porta de casa. 

Vivíeu a la perifèria de la ciutat de València. Aquests territoris de frontera acostumen a ser estimulants.
—Territori de frontera i al mateix temps de connexió.

Però segons que expliqueu al llibre, la idea de posar 'El tramvia groc' també té un cert regust d'homenatge a Claude Simon, que va escriure 'Tramvia', tot recordant els tramvies de Perpinyà…
—Jo no acostume a traduir literatura contemporània, però l'editor que em va proposar de traduir 'Tramvia' de Claude Simon sabia què feia: quan vaig començar-lo a llegir vaig pensar: 'Això és una prosa!' És una prosa de punt de ganxo, que jo en dic. Com quan fas ganxet, tiqui-tiqui-tiqui, que vas fent punts i van sortint dibuixos. Aquesta prosa que és en part la prosa de Proust i més encara la prosa de Claude Simon, que m'encanta. I era molt bonic de traduir 'Tramvia' mantenint aquella respiració de la prosa. És un tipus de prosa que et fa veure les coses amb molt de detall sensorial i tot seguint una sintaxi no trencada sinó tota enllaçada, com fent ganxet.

Anem a pams, que hi ha molts elements a desgranar. Seguint el fil de la transmissió d'un paisatge, en el llibre ens proposeu de fer memòria d'un paisatge d'infantesa marcat pel món rural: l'afermament d'uns valors i d'un temps lligats a la terra, a les estacions, a la climatologia.
—Tot això hi és, evidentment. Però al final el que intentes és fer literatura. El llenguatge transmet alguna cosa que el lector pot experimentar, interioritzar, recuperar. Aquest llibre permet dos tipus de lectors: els que han conegut aquest món que poden evocar i els més joves, que no l'han conegut però que el poden captar i fer seu. Jo intente que el lector puga fer seu  aquell món a través de la prosa. I aquell món no deixa d'estar en la referència urbana immediata, no és un món rural-rural. Vaja, no és sols rural. Tens el tramvia al costat de casa i una carretera amb trànsit que va i ve. No estàvem aïllats. La ruralitat sempre és un tòpic que associem a l'aïllament. 

Però fins que no aneu a estudiar als Escolapis ens dieu que eviteu la ciutat, que València no és cap referència.
—No és cap referència, perquè la ciutat de València ha tingut una capacitat d'atracció social i cultural molt reduïda. A la gent que vivia en la més immediata perifèria del centre no ens resultava atractiva la ciutat antiga per a anar al cine, per a quedar. Però jo supose que fa seixanta anys això també devia passar a Barcelona, entre els barris més allunyats i el centre. La gent de Gràcia o d'Horta també ho deia, això d'anar a Barcelona.

I a això s'hi afegeix l'elogi que feu al capítol tercer del món rural, del món de l'horta de València, avui en part desaparegut.
—Desaparegut en la part de l'Horta sud. L'Horta nord es conserva molt més bé. Els camps continuen treballats, amb aquella perfecció de les línies rectes i dels angles rectes. Al contrari dels tòpics, l'Horta de València no és un paisatge exuberant, sinó que és un paisatge molt quadriculat, de línies molt perfectes, d'una sobrietat absoluta.

Tanqueu els ulls un moment i expliqueu-me aquest paisatge. Què hi veieu?
—Bàsicament un escaquer, fet tot de línies rectes i angles rectes, com si fos traçat amb regla i cartabó. Clac-clac-clac. Molt escairat. On totes les línies rectes són perfectament definides. El solc s'ha de fer perfectament recte i les arestes també. I aquesta és la idea bàsica: el resultat de la feina ha de ser perfecte, les línies han de ser perfectes, encara que coste el doble i la patata cresca igual si no es fa tan recte. Per a mi aquest paisatge és l'extrem de la perfecció en el treball agrari. És un valor estètic i de la feina ben feta. 

Una de les parts més amargues del llibre s'esdevé quan constateu que la classe dirigent i política, d'un color i d'un altre, no ha sabut mai donar valor a aquest patrimoni.
—Mai no han sabut valorar aquest patrimoni, ni els uns ni els altres, des d'un punt de vista cultural i estètic. I aquest patrimoni, si no el valores, si no li atorgues un reconeixement públic, es desfà en quatre dies. Tot i que s'ha de dir que avui es manté una part relativament considerable en l'Horta nord, perquè no és una comarca tan industrialitzada, a pesar d'alguns intents. I és curiós, que queden molts llauradors grans i alguns de joves que valoren el paisatge i ja defensen que aquest patrimoni s'ha de preservar. N'hi ha que s'han resistit a vendre la terra per posar-hi un centre comercial.

Diuen que la crisi econòmica que ha fet petar la bombolla immobiliària és una oportunitat per a preservar aquests territoris, si més no per a retardar-ne el final.
—No vull entrar en el tema, perquè també seria trist que per preservar un paisatge hagi d'haver-hi una crisi econòmica. Això s'hauria de preservar pel valor que té. Quants diners s'han invertit en tantes altres coses que no són tan importants com aquesta? Milions i milions de diners públics invertits en instal·lacions culturals que per a mi tenen un valor molt relatiu. Hi ha hagut una mena de menyspreu a tot allò que ha estat producte de la cultura popular. Les elits governants, d'una ideologia i d'una altra, només han valorat allò que ha estat producte de les mateixes elits. Com més refinat, difícil i distant de la cultura popular, millor. Això és una bestiesa.

Pel llibre, molts lectors descobrim --perquè no ho sabíem--, que vau ser un dels iniciadors del Museu d'Etnologia de València.
—Fundador. El que va tindre la idea, el que va convèncer el president d'una diputació que sortosament ho va entendre. Vam situar el museu en l'antic edifici de la Beneficència, que llavors es buidava. Vam començar a treballar amb quatre duros i amb molta voluntat personal i vam improvisar un museu. Tot Europa és plena de museus etnològics sensacionals. I aquí no ho entenien. Un cop inaugurat, ja no en van voler saber res. La Conselleria de Cultura valenciana, dirigida per un il·lustre intel·lectual que li deien Ciprià Ciscar, que era molt fi, no en va voler saber res. Grans personatges de la cultura artística, com Tomàs Llorens, director de museus com l'IVAM, el Reina Sofia i la Thyssen, no en va voler saber res. Se'n reien. I es van gastar cent vegades més de diners a muntar el museu d'art contemporani.

I com va ser que us vau embrancar amb aquest projecte del museu etnològic?
—Era una època en què em dedicava molt intensament a l'antropologia social. Acabava de tornar dels Estats Units, havia treballat a París amb tot l'equip de Claude Lévi-Strauss, havia estat en equips d'antropologia social de mig Europa, també a la universitat de Princeton. És clar, quan vaig tornar jo tenia la perspectiva de la importància de l'antropologia social i volia haver fet a València un centre de referència, especialitzat en alguna cosa, per exemple, en utillatge agrari, que l'utillatge agrari valencià és sensacional. Volia fer un centre de referència mundial del que és la cultura de la terra. Però tot això no els interessava.

Encara us dol.
—Em dol moltíssim perquè es va perdre una gran oportunitat de fer una cosa seriosa. Ara s'acaba d'inaugurar a Marsella un museu sensacional de les cultures populars del Mediterrani. Però en aquest país som així, a València, a Barcelona i a Madrid. Aquesta cultura obtusa de nou-ric… Així funcionen. Però, escolta'm, si hagués sabut que havíem de parlar d'això, no vinc.

No us preocupeu, això també és memòria. Però anem a l'estil i a la literatura: una infantesa marcada pel camí-carrer-carretera, pel viatge amb tramvia, un relat fet de contemplació i de recorreguts. És una matèria literària que lliga amb l'estil: llargs paràgrafs sense gairebé ni un punt. M'imagino que és així també com circula la memòria, com un fet continu.
—És un estil que he anat fabricant al llarg del temps. Fa trenta anys no escrivia així. De mica en mica hi he arribat. El meu primer llibre de narrativa on aquest estil ja és força desenvolupat és 'Borja papa', perquè és escrit com un llibre de memòries. Perquè és un estil de discurs interior. El lector ha de fer l'esforç d'entrar en la prosa que correspon més aproximadament al llenguatge oral. Els períodes sintàctics són llargs però van lligats de manera coherent, de manera que no perds el fil discursiu. Jo el primer que cerque és que el lector tinga claríssima la comprensió del text, però l'obliga a seguir i no quedar-se a mig paràgraf, perquè aleshores també perds la cadència física. Per a mi la llengua és com les notes musicals. La llengua serveix per a transmetre el que fas. I el text, les paraules, són sonoritats. La paraula primària és la paraula parlada. És una obvietat que molta gent oblida. Per això és important com sona el text, encara que no el faces sonar.

Diria que la vostra memòria és una memòria de civilització i una memòria europea.
—Des que vaig començar a reflexionar sobre tot això, jo em considere un europeu occidental, o un europeu del sud-oest d'Europa. La meua memòria literària, cultural, ideològica… per dir-ho clarament: la meua memòria històrico-cultural és la memòria de tota l'àrea on hi ha catedrals gòtiques. El meu país és aquell on hi ha una catedral gòtica. Tota la influència de la cultura llatina, de l'imperi romà, que a l'edat mitjana es traspassa també a tot el territori que havia format part de l'imperi austro-hongarès, fins a la Gran Bretanya. La importància de la vida urbana de la ciutat medieval europea, recollint tota una tradició jurídica romana, i fins i tot unes formes de representació de la vida urbana autònoma representativa (els consells urbans, els consellers…), la importància de les batllies… Això és una cosa molt seriosa, perquè crea una civilització pacífica.

Això lliga amb el gust que trobeu a cercar l'origen de les coses, com a fet essencial. Cercar l'origen del camí-carrer-carretera de casa vostra, que és la Via Augusta, lliga amb la voluntat de cercar l'origen a l'hora d'escriure unes memòries d'infantesa. Tot lliga.
—Crec que moltíssima gent té un munt de coses, imatges, sensacions, olors… guardades al cervell, i has de fer un esforç de concentració per anar repescant allò que tens allà dins, en el conjunt de neurones del cervell. Hi has de posar les condicions. I així és com jo he fet tota la recuperació de materials. I estic relativament content (no n'estic mai del tot, de satisfet, és clar), perquè crec que una part d'allò que buscava ho he trobat. I tinc la confiança que una part dels lectors tindrà aquesta sensació que jo intentava transmetre: temps, espai, història, experiència, materialitat de les coses, contrast entre el camp i la ciutat… El tipus de societat i de sociabilitat i de món material que intente reflectir en el llibre, i que jo he pogut experimentar, és l'última etapa de la societat tradicional. Fa seixanta anys, la gent, tant de la ciutat com del camp, vivia pràcticament igual que al segle XVIII. I això, després, en una dècada o dues desapareix. Tot allò que ara es considera elemental de l'espai domèstic (la llum, la nevera, la rentadora, el telèfon, el quarto de bany…) no existia. Jo relate el final d'una època i el principi de la que vindrà després. Per tant, 'El tramvia groc' també reflecteix un moment últim de la història de la civilització europea, perquè són canvis que es produïen pràcticament al mateix temps a tot Europa.

Men?ame