22.10.2013 - 11:08
‘No, I am your father’ és una frase cèlebre del cinema internacional. A Catalunya, però, la majoria de la població no l’ha sentida mai. Per què? Vivim en un país amb una llarga tradició en doblar les pel·lícules i són pocs els cinemes que ofereixen pel·lícules en Versió Original (V.O.).
El sector del doblatge defensa la idea de tenir les tres opcions: la pel·lícula doblada en català, castellà i la Versió Original. En els temps que vivim, és complicat aconseguir aquesta idea: els costos gairebé es tripliquen i és impossible assumir-los. Aquest gremi, no obstant, pot sobreviure gràcies a altres encàrrecs com són les sèries de televisió o els treballs en anuncis publicitaris.
La població catalana acostuma a veure les pel·lícules en castellà per dos motius: la oferta dels cinemes i la tradició o costum. Segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura i l’informe ‘La dieta cultural dels catalans 2011’, només un 35,2% de la població assisteix al cinema, unes 2.267.000 persones. D’aquests espectadors, la majoria (86’88%) compra l’entrada per veure la pel·lícula en castellà. Els que prefereixen el català a la pantalla només representen un 7’85% i els que veuen els films en V.O. són un 5’27% del total.
Finançament als Països Catalans
En dades de l’any 2010, el pressupost que el Govern va atorgar a la partida de Política Lingüística va ser de 30.711.446 euros. Aquesta quantitat s’ha incrementat en un 151,01% des de l’any 2000 i demostra que la implicació política envers la nostra llengua és elevada.
El recolzament pel doblatge en català, representa un 3’97% directament per estrenes comercials. A més a més, s’hi destinen altres partides que subvencionen doblatges en formats DVD o Blu-Ray o en pel·lícules per ser emeses a TV3.
Al País Valencià i a les Illes Balears, la situació sociopolítica és diferent i el doblatge rep molta menys ajuda institucional. Tant és així, que al País Valencià, els actors de doblatge van decidir a 2011 deixar d’acceptar encàrrecs de l’ens públic Radiotelevisió Valenciana, que tenia un deute acumulat de més de 3,5 milions d’euros. A ses Illes, el doblatge en balear és incipient (el primer cop que es va doblar una sèrie va ser l’any 2007) i actualment no hi ha cap previsió de doblatge en aquesta llengua.
Situació complicada
Les produccions que porten al darrere una campanya publicitària i un pressupost més potent són les úniques que s’estrenen en català i castellà a la vegada. A més, algunes pel·lícules de dibuixos animats, com la nova de ‘Doraemon’, surten en pantalla directament en la nostra llengua. Ara mateix, però, la potència del doblatge a Catalunya és a les versions DVD i Blu-Ray.
En aquest apartat, TV3 pren molta importància ja que assumeix el doblatge per a televisió dels films estrangers que s’estrenen en sales comercials i els cedeix gratuïtament a les distribuïdores. Amb això, aconsegueix que es puguin incloure a les edicions de DVD o Blu-Ray i es posin a disposició de les televisions que en comprin els drets d’emissió.
Les veus
El tancat món del doblatge ha patit la crisi com la majoria dels sectors i els actors són l’últim esglaó que l’han notat. Si abans un actor reconegut com en Marc Zanni (veu de ‘Son Goku’, per exemple) treballava els 5 dies de la setmana, amb uns honoraris considerables, actualment, si en treballa 2 o 3 ja en pot estar content. Altres actors amateurs, com Franki Pereira, es conformen si poden treballar de forma remunerada o no cada dos o tres mesos.
Fer-se un lloc en el doblatge en català és realment difícil. Tot va començar després de la dictadura de Franco i el naixement de TV3. Hi havia moltes veus a les que doblar a la nostra llengua i aquells catalans que ja s’hi dedicaven en castellà, van ser els primers en fer-ho. Les veus infantils les feien els seus fills i altres secundàries, amics o coneguts. Tot quedava en un cercle proper del director de doblatge.
Aquestes arrels han marcat una manera de treballar que és encara avui vigent. Un exemple és Pedro Torrabadella (veu de Clark Kent de jove a l’última pel·lícula ‘Superman’), qui, amb 8 anys i després d’acompanyar el seu germà gran (també actor) a diverses sessions de doblatge, va interpretar un petit paper a ‘Master and Commander’.
La visió empresarial
La llei del cinema de Catalunya, que va entrar en vigor el 16 de gener del 2011, estableix que un 50% de les produccions que s’emetin al nostre país han de ser doblades o subtitulades en català. El procés ha de ser progressiu i està previst arribar a aquestes xifres en uns anys. Això, ara per ara, sembla un somni impossible. Les distribuïdores busquen productes que els doni rendibilitat i les pel·lícules doblades al català no ho són, a no ser que siguin grans produccions o dirigides al públic infantil.
Els espectadors, per tant, tenen poques possibilitats de veure la pel·lícula en català, si els ve de gust. En exhibidores com Grup Balaña, per exemple, les emissions en català no superen el 10%. La gent del món del doblatge ho té molt clar: l’espectador ha de poder elegir entre la Versió Original i les versions doblades al català i castellà. Realitat o ficció?
