Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  18.10.2013  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

López Burniol: 'La declaració unilateral d'independència em sembla gairebé inevitable'

Entrevista d'Andreu Barnils al notari, articulista i membre del consell d'administració de la Caixa

Men?ame
 

Joan J. López Burniol. Nascut a Alcanar. Seixanta-set anys. Notari des de fa més de quaranta anys. Ho ha estat gairebé tot, en el món del dret: degà del Col·legi de Notaris de Catalunya, magistrat del Tribunal Superior d'Andorra i del Tribunal Constitucional Andorrà. Professor associat de dret a la Universitat de Barcelona i membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat de Catalunya. També és membre del Consell d'Administració de la Caixa i el gran públic el coneix pels seus articles a La Vanguardia. Unionista convençut, fa anys que reclama que es faci la consulta. 'Des del 2005 que ho defenso'. En un dels seus darrers articles, 'El desenllaç' (1), va sorprendre molt els seus lectors: considerava cosa feta la declaració unilateral d'independència.


—Segur que lectors vostres s'han vist sorpresos per l'article 'El desenllaç'. Hi dieu que la independència us sembla inevitable.
—Jo dic que la declaració d'independència unilateral em sembla gairebé inevitable. Serà molt difícil que s'arribi a la consulta i, per tant, hi haurà unes eleccions. Si els partits favorables a la independència guanyen es trobaran amb l'obligació de declarar-la, perquè es impensable un pas enrere.

—No entenc per què veieu l'estat capaç d'anul·lar el referèndum i no les eleccions plebiscitàries.
—La consulta és radicalment impossible si no es fa d'acord amb el govern espanyol En canvi, les eleccions amb propostes independentistes, no hi ha manera d'aturar-les. Defenso, i ho dic des dels interessos generals d'Espanya, que són els que sempre tinc presents, que no hi ha cap més sortida: o bé un federalisme seriós i ben construït o l'autodeterminació de Catalunya. Crec que la consulta es prohibirà no pas per impossibilitat jurídica, que no hi és, sinó perquè no hi ha voluntat política. No n'hi ha. Quant a les eleccions, aquest concepte de 'plebiscitàries' complica molt el debat i no el faig servir. Seran unes eleccions normals i corrents en què un partits poden incloure en el seu programa la independència de Catalunya. Això no es pot anul·lar. Es podrà anul·lar la resolució posterior, si vols, però les eleccions plebiscitàries de cap manera. Fos com fos, arribaríem a una mena d'enfrontament.

—Un lector vostre que conec us vol demanar si creieu acceptable que la consulta es faci el 2014 atès que serà 'un any patriòtic'
—La veritat és que si depengués de mi seria exactament igual. Jo el poble català me'l conec bé, i me'n refio molt, del bon sentit dels catalans. L'única cosa que m'agradaria és que d'un cantó i d'un altre, i amb llibertat, pogués haver-hi una informació completa sobre tots els aspectes de la independència.

—Estimeu Espanya, hi teniu família. Però a voltes tinc la sensació que voleu intel·lectualitzar un sentiment. Hi ha més gent que té família a Espanya i en canvi són independentistes. I Espanya l'estimen igualment.
—Això són peripècies que... Miri: Espanya sense Catalunya no és Espanya, és una altra cosa. Jo em crec aquelles paraules de Pierre Vilar: 'Oceà Atlàntic, Pirineus, Mediterrània, sembla com si el medi natural s'oferís al destí d'un grup humà, a la conformació d'una unitat històrica.'

—D'entrada Portugal trenca aquesta teoria.
—Sí senyor, i tant. És la primera escletxa. Hauria estat molt millor que, d'una manera racional i amb respecte a les personalitats diferenciades, s'hagués fet un conjunt raonable. Hi afegiré una cosa. En el tema Catalunya-Espanya, sabeu què ens passa? Que ja ens hem dit tot allò que ens havíem de dir. N'estem absolutament cansats i esgotats. És una tragèdia que no puguem decidir d'una vegada.

—Votaríeu no en un referèndum d'independència.
I tant que votaria no.

—Llegint els vostres articles tinc la sensació que sobrevaloreu el pes de les classes dirigents. Som aquí gràcies a la gent que empeny des de baix.
—I en part és veritat. No ho nego pas. Dit això, jo sempre he defensat que en qualsevol organització humana, ja sia un estat, una empresa, un diari, no ens enganyem, l'activitat dels que hi ha al capdavant és totalment determinant. I creieu-me: no els substituíssim pas per moviments de caire popular. Ara, hi ha una part del poder polític que s'ha desplaçat de les classes dirigents cap a una massa social molt més àmplia. Una part que, per cert, ha sortit de Barcelona i se n'ha anat a comarques. La primera vegada que això va ser perceptible va ser amb l'ERC de Carod-Rovira i companyia. Per això el poder ja no el té tot sencer la Generalitat. La Generalitat ja no podria prendre segons quines decisions contra el sentit popular. Però això no enerva el paper protagonista que per la natura de les coses tenen sempre les classes dirigents.

—Vós teniu més poder com a membre del consell d'administració de la Caixa que qualsevol conseller de la Generalitat.
—Amb això aneu molt equivocats. En el món modern el poder polític és molt important. En l'edat moderna, fins i tot en la contemporània, la gent podia viure d'esquena a l'estat. En Josep Pla deia: què és l'estat per a un pagès de l'Empordà? El recaptador de contribucions. I punt. En canvi, ara totes les activitats comercial resten subjectes a una regulació. És una economia absolutament regulada.

—Com s'explica que al tribunal on es dirimeixen casos de l'estafa immobiliària o preferents hi hagi un ex-membre dels serveis jurídics de la Caixa. [Salvador Sastre]
—La veritat sigui dita: els mecanismes de filtre que té el Tribunal Suprem són el que són. Deuen haver considerat que era procedent. No hi tinc absolutament res a dir. Què voleu que us digui? D'éssers virginals, n'hi han molt pocs. Si aneu gratant... I les relacions entre els mitjans de comunicació i les entitats públiques o amb algunes empreses? Escolteu, això és igual. En aquest cas concret no hi entro. Quins mecanismes té de filtre i quins no... Allò que hagin fet, ben fet ha estat. I si es posa el focus en un lloc, aleshores s'ha de posar a tot arreu.

—Jo hi veig que el poder financer i el poder polític van de bracet. Les famoses portes giratòries.
—Això passa a tot arreu. Què en podríem dir, del canceller Schröder? Canceller alemany i després president de multinacionals energètiques. Aquestes coses són desviacions del sistema. Jo ho he defensat moltes vegades. El món canvia molt des de la caiguda del sistema comunista. Occident es pensa que ha guanyat la partida. I és aleshores quan comença una etapa d'una certa disbauxa que ha acabat amb la crisi actual. Hi ha hagut abusos. I, no ens enganyem, no és una crisi com les anteriors. És un final de cicle, i de l'hegemonia d'Occident. Aquest estiu llegia la biografia de Keynes i em va cridar molt l'atenció una conversa que tenia amb Virginia Woolf. Li diu: 'El capitalisme va funcionar a Anglaterra al segle XIX perquè la generació dels nostres pares el temperava amb els valors del cristianisme.' I Woolf respon: 'Em sembla que tens raó.'

—El capitalisme del segle XIX a Anglaterra també funcionava a base de fer treballar els nens.
—Però d'alguna mena els excessos els anaven minvant. El sistema social anava evolucionant lentament. En algun sentit la irresponsabilitat que hi ha hagut en el món aquests últims vint anys o vint-i-cinc és infinitament superior a qualsevol etapa anterior. I no parlo de classes dirigents, sinó de la classe de tropa de què vós i jo formem part. No sé si tots plegats tenim un nivell de preocupació per l'interès general comparable amb etapes anteriors.

—Doncs dimarts centenars de persones, a través de la PAH, van pujar a Salt per ajudar gent que es quedava sense casa.
—Només faltaria que no hi hagués minories; i tant si n'hi ha. Jo parlo en termes generals. Vaja, és la meva percepció.

—Precisament la PAH una de les crítiques que fa va adreçada als notaris. Vós ho sou. Diu que els notaris han estat peça clau de l'estafa immobiliària.
—En la immensa majoria, han llegit les escriptures o les han explicades. La funció del notari quina és? Explicar el contingut d'allò que se signa d'acord amb la capacitat i cultura del qui t'escolta. En termes generals, això ha funcionat. I la conflictivitat de la documentació amb què nosaltres hem intervingut és absolutament mínima. Hem donat una seguretat en el tràfic jurídic absolutament valorable.

—Molta gent ha signat coses que no sabia. I els notaris no van avisar de clàusules abusives, ni van anul·lar-les.
—Ho nego. Sincerament, no és veritat. En un ofici sempre pot haver-hi una claveguera. Pot haver-hi un bisbe que no creu en Déu, o un periodista banal i subvencionat, però en termes generals, en absolut: no us ho admeto. Les escriptures s'han explicat i s'han llegit. El notari en si mateix no ho podia aturar de cap manera. La qüestió dels desnonaments i etcètera diria que es una onada que ho arrossega tot. I repeteixo: en qualsevol col·lectiu pot haver-hi sempre una claveguera. M'agradaria saber les escriptures que no se signen a tot Espanya en una setmana. El notari no es valora per les escriptures que signa, sinó per les que no signa. Sincerament, crec que els notaris són una institució que ha funcionat amb una estranya perfecció.

—Europa ha dit que la llei que es feia servir a Espanya deixava desvalguts els qui signaven la hipoteca.
—La lleis efectivament era feta i pensada perquè la hipoteca fos un contracte excepcional. La generalització de la hipoteca és a partir dels anys setanta del segle passat. El poder polític ha arribat tard i Europa ho ha dit. La culpa d'això? Les classes polítiques, els partits polítics no han tingut la capacitat de previsió.

—Els primers culpables de l'estafa de les hipoteques són els bancs, no els polítics.
—De cap manera. Qui té cura de l'interès general són els polítics. Han de tenir la capacitat de preveure què passarà. Quan el parlament fa una llei, l'ha de complir tothom. Aquesta desconfiança en la força de la política em sembla molt típica de Catalunya. Em demaneu per què ha vingut Europa a dir-nos que no s'ha fet una llei nova. Gairebé és una pregunta que no s'havia de fer: doncs perquè el parlament no ha fet una llei. Llei que, tant si agradava a la banca com si no, es podia haver fet. Només faltaria.