Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  15.10.2013  06:00

Autor/s: Roger Cassany

Joan-Lluís Lluís: 'Si hi ha una guerra nuclear em refugiaré en una llibreria'

Acaba de publicar 'Les cròniques del déu coix', una novel·la d'aventures sobre el xoc de civilitzacions · 'Sóc un obrer per a la Catalunya independent', diu · Vídeo d'Escriptors TV amb l'autor llegint un llibre

Men?ame
 

'Escrivia una altra novel·la i de sobte la vaig interrompre perquè vaig tenir una idea i m'hi vaig abocar.' Aquest és l'origen de 'Les cròniques del déu coix' (Proa), la darrera novel·la de l'escriptor de Perpinyà Joan-Lluís Lluís. El llibre, amb il·lustracions de Perico Pastor, narra en primera persona com Hefest, l'últim supervivent dels déus de l'Olimp, mira de sobreviure de cap a cap dels segles, barrejant-se amb els humans, arran de la mort de la seva civilització a mans dels cristians, que han deixat els déus sense el seu aliment: el fum dels sacrificis. 'És una novel·la d'aventures', diu Lluís, que en aquesta entrevista parla del llibre, del xoc de civilitzacions en què s'enclou i també del xoc que vivim ara, en un món globalitzat en què tanquen llibreries i editorials i proliferen els 'e-books'. I també parla de la solitud del protagonista, una solitud que no té por de comparar amb la que viu ell mateix com a escriptor català de Catalunya Nord. I també reflexiona sobre la independència: 'És la millor cosa que pot passar, no solament a Catalunya sinó a tots els altres territoris dels Països Catalans.'

Els déus mengen fum?
—Bé, no és segur, però és interessant i em semblava fascinant. Cal pensar que el món mitològic greco-romà és molt complex perquè és poliforme. No hi ha dogmes, ni llibres sagrats, ni jerarquia religiosa. Els sacerdots eren funcionaris. La relació que hi havia entre humans i déus no és fàcil de saber, però el fum dels sacrificis era un element essencial. Era l'únic aspecte de la religiositat grega que implicava realment un acte concret de relació amb el déu. La devoció i la fe passaven pels sacrificis. No sé si els déus menjaven només fum, però en tot cas a mi m'agradava que mengessin només fum. Fum de sacrificis.

Gairebé és un llibre de fantasia... D'on sorgeix la idea de fer una faula com aquesta?
—Tot ve, en el fons, del meu interès pel segle IV, un segle del qual es parla poc, però que a mi em captiva. És en aquest segle quan el cristianisme pren el poder perquè l'emperador Constantí decideix de convertir-s'hi. I, llegint sobre això, tot d'una em va venir aquesta idea: ep! Van matar els déus! Si els déus menjaven fum i els van privar dels sacrificis, els van matar de fam. Aquesta idea m'escandalitza i m'atorgo a mi mateix el poder exorbitant de ressuscitar un déu. Aleshores penso que fer ressuscitar tots els déus seria exagerat i tampoc no cal, però un sí, i em decideixo a fer-ho. I ho faig. I m'hi llanço de cap.

En bona part és el retrat d'un déu que parla en primera persona... Té alguna cosa a veure amb vós o amb algú en particular?
—Psicoanalíticament no hi entraré, però és evident que cada escriptor és dins els seus llibres. I se'n poden fer diverses lectures, i diversament agradables per a mi, però les accepto.

És un déu solitari, no pas precisament agradable, però que desperta tendresa...
—Un cop decidit que parlaria dels déus, em vaig preguntar: quin déu? Si en salvo només un de la mort, quin puc salvar? I vaig eliminar els més nobles, més ben plantats, valents, Zeus, Apol·lo, Afrodita, etc. Massa pretensiosos i massa idealitzats, no? En canvi Hefest és un dels dotze déus principals, però és humil, lleig, coix, viu sota terra i treballa, cosa que no fa cap dels altres.

I per si no en tenia prou, té una dona, Afrodita, que li és infidel...
—Sí, és lleig i coix però sí que es va casar amb Afrodita. El vaig trobar interessant per això, perquè des de la seva humilitat relativa --perquè no oblidem que és un déu-- vaig pensar que li seria més fàcil de barrejar-se amb els humans. Jo veia molt clar que la clau de la novel·la era la barreja d'ell amb els humans, l'entrada en un món que ignora i que menysté.

És un xoc de civilitzacions, amb escenes divertides: quan se'n va a missa entre humans, quan li parlen del pecat...
— Sí, exacte, pels grecs el pecat no existeix. No tenien cap noció del pecat. Ell no sap què és el pecat. I evidentment tampoc no entén la missa i hi viu moments curiosos. M'interessava parlar d'aquest contrast, d'aquest canvi d'era. És que fer un retrat psicològic d'un déu era massa agosarat. Els déus no existeixen i per tant és molt difícil de fer un retrat psicològic d'un ésser que no existeix. Em va semblar que era més fàcil i més eficaç fer-lo parlar des de la seva subjectivitat. Ell no analitza: ell sobreviu i s'espavila. Per a mi una novel·la d'aventures. Hi ha alguns tocs de reflexió, també fins i tot de teologia, però no vull espantar els lectors perquè la teologia no ven gaire. És una novel·la d'aventures que fins i tot té un aspecte de Corto Maltès.

La relació que té amb els humans, alguns dels quals també l'ajuden, té un punt moralista o una segona lectura?
—Probablement sí. Encara no he copsat totes les segones lectures de la novel·la, no perquè necessàriament en tingui moltes, sinó perquè no sempre l'autor és la millor persona per desxifrar a priori la seva novel·la. Per això m'agrada molt el retorn dels lectors, que m'expliquen coses que jo mateix no sabia que havia posat a la novel·la. I aleshores dic: sí, és veritat. Em sembla que algunes ajudes que rep són una manera força sòbria. És un elogi de l'amistat. Hi ha personatges que han de triar entre l'amistat i la seva fe.

Feia temps que teníeu aquesta idea al cap?
—L'inici del llibre fou sobtat. Jo treballava en una altra novel·la i, de sobte, a partir de les lectures que feia mentrestant i que no tenien res a veure amb la novel·la, vaig pensar això de l'assassinat dels déus i m'hi vaig abocar tot d'una. Però m'ha calgut temps: hi he estat més de tres anys, a escriure aquesta novel·la.

Parleu d'un xoc de civilitzacions. No sé si ara en vivim cap, però és evident que el món canvia molt de pressa: tanquen llibreries, les editorials viuen en crisi, apareixen els llibres digitals, es digitalitzen obres...
—Ho trobo dolorós. Si mai hi ha una guerra nuclear aniré a refugiar-me a una llibreria. No sé si hi haurà motius d'esperar sobreviure, però almenys moriré en bona companyia. Veure com tanquen les llibreries per a mi és molt trist i sí, tot plegat és un canvi significatiu. En aquest nou món globalitzat en què entrem amb tanta força, em sap greu l'acció individual. Ningú no t'obliga a comprar a Amazon, ni a la Fnac. És un acte voluntari i, per tant, prescindible. És una mica més econòmic, un cinc per cent, molt poca cosa, si parlem d'un llibre que costa setze euros o disset. I jo crec que, com a ciutadans individuals, podem fer la diferència. No vull absolutament donar lliçons a ningú, però cada vegada que tanca una llibreria es veu per Facebook i Twitter com la gent se'n lamenta i diu: hi hem d'anar. Però no, hi havien d'haver anat abans. I molta gent que es lamenta hi va només quan tanca i no hi havien anat abans. I això fa pena. La Fnac no és cap fatalitat i si hi anem és perquè ens agrada. Però  llavors és normal que tanquin llibreries. I menciono la Fnac perquè és un símbol, però podria esmentar qualsevol de les altres cadenes de venda, que són espais de concentració que maten la diversitat. I els 'e-books' i companyia deuen ser una evolució inevitable, però no em desperten cap simpatia a priori. Hi veig fredor. El paper té un caliu que no sé si es pot trobar igual en uns altres formats. Ara, com que els éssers humans som éssers transformables i transformats potser quan haguem fet la metamorfosi ningú no notarà res...

Parleu amb tristesa. Alguna vegada heu dit que des de Catalunya Nord plegat encara es veu més fosc...
—Ser escriptor català a Catalunya Nord és un sacerdoci. És assumir el paper de l'extraterrestre. És tot un seguit de coses que són desoladores però que són així.

Dèieu que no era clar que hi tinguéssiu res a veure, però ara sembleu ben bé el déu protagonista de la novel·la...
—Ha ha... Doncs potser sí que és un paral·lelisme possible. Una cosa és segura: ser un escriptor català a Catalunya Nord és assumir un paper de solitari, perquè allà hi ha poquíssima gent que llegeixi en català. A tot Catalunya Nord d'aquest llibre en vendré 150 exemplars, posem, i no pas més. A la premsa local en francès no li interessa absolutament gens allò que es fa en català. Els veïns que tinc saben que escric en català i ho troben admirable però, sobretot, molt estrany. Fa uns quants anys, en una entrevista, vaig dir que jo que escrivia en un cementiri. Era una mica dur. Ara ja no ho diria així,  perquè he posat garlandes al cementiri i no fa tant d'esglai. Però l'única sortida d'un escriptor català de Catalunya Nord és Catalunya i l'espai dels Països Catalans. Altrament, no hi ha sortida.

I el fet que Catalunya hagi avançat tant en el procés cap a la independència, us fa sentir esperançat?
—Oh, sí, i tant! La independència de Catalunya és la millor cosa que pot passar no tan sols a Catalunya sinó a tots els altres territoris dels Països Catalans, tant a l'àmbit col·lectiu com en molts casos individual. És a dir, la millor cosa que em pot passar a mi com a ciutadà és que Catalunya sigui independent. I jo sóc, amb les meves modestes forces, un obrer més al servei de la construcció d'aquesta Catalunya. D'això no en tinc cap dubte.

Què prepareu ara? Alguna altra novel·la a punt?
—A punt no. Tinc la novel·la que vaig deixar a mig fer, però falta veure si vol deixar-se remenar, perquè hi ha novel·les que quan les deixes a mig fer després no volen ser ni remenades ni acabades. Això passa perquè tu has canviat i ja no pots connectar de la mateixa manera amb la història i amb els personatges. He de veure com respon. L'únic que us puc dir és que no té res a veure amb aquesta. Ni amb els déus.

Men?ame