15.10.2013 - 16:20
Sobre la novel·la ‘Llibertat’, de Jonathan Franzen, s’han abocat les opinions i crítiques més contraposades. Publicada per Columna en traducció de Josefina Caball, per a uns es tracta de la gran novel·la americana, i per a altres d’una fallida i excessivament extensa narració. Que quede aquest aclariment previ per a avís d’aquells que s’atrevesquen a submergir-se en les seues moltes pàgines.
Evidentment, per a qui escriu aquest comentari es tracta d’una molt recomanable obra literària que conté al seu interior tot allò que esperem trobar quan iniciem la lectura d’un llibre: una trama, personatges que la desenvolupen, i un estil propi diferenciat i atractiu, potser el punt més fort com a escriptor de Jonathan Franzen, de qui pocs en discuteixen la capacitat per a atreure i enganxar el lector fins i tot amb arguments mínims. Aquest no seria el cas, ja que d’argument, en ‘Llibertat’, n’hi ha en gran quantitat, podríem dir fins i tot que sobradament.
Es tracta d’una novel·la que segueix al llarg de diverses dècades a una família nord-americana, els Berglund, i a alguns altres personatges que giren al voltant d’ells: un músic alternatiu que posa el contrapunt al matrimoni protagonista (Walter i Patty), la incondicional enamorada del fill, i un bon nombre de familiars, veïns, companys de treball, etc. Tots junts viuran en primera persona un final del segle XX i principi del XXI convulsos, que canviaran l’equilibri en la partida d’escacs que és el món. Així, assistirem a través de la seua mirada a l’ascens progressiu del moviment ecologista, al paper que exerceixen els lobbys en la política nord-americana i per tant mundial, al naixement del terrorisme global, a la política en les seues diferents facetes, des d’aquella que intenta acostar-se al bé comú, fins a la que només és entesa com una manera de créixer i afavorir un determinat grup, i a la major part d’esdeveniments rellevants en la societat occidental.
La mirada que Franzen ens transmet és immisericorde, en conservadors i progressistes, en pares i fills, en bohemis i en buròcrates, en tots els que travessen les pàgines de la novel·la queda assenyalada de manera precisa la seua veritable intenció, el seu rerefons, i en general queden molt malparats.
És per tant ‘Llibertat’ una obra desesperançada? La veritat és que aquest primer mal gust de boca que ens deixa no roman en el lector durant molt temps. Franzen aconsegueix fer-nos còmplices d’uns personatges febles, pecadors, inconseqüents i obstinats en els seus errors, ens reconcilia amb ‘l’imperfecte’, amb qui acabem identificant-nos.
Els personatges evolucionen, són vius, passen per etapes en què despertaran simpaties i antipaties en el lector que assisteix a aquest fris de la nostra societat contemporània (per a alguns potser massa detallista, però per a altres serà impagable aquest retrat fred i distanciat d’una civilització en un canvi profund, amb les tensions que això comporta).
Si el títol, Llibertat, és indicatiu d’una de les preocupacions fonamentals de l’escriptor, no podem dir que, al nostre parer, siga el principal assumpte que ocupa aquesta novel·la. Del que realment tracta ‘Llibertat’ és de l’Amor (i per tant del desamor): l’amor de parella, l’amor entre pares i fills, l’amor a les famílies (en l’accepció més extensa), l’amor a la natura, l’amor al proïsme. Ací és on Franzen realitza l’aportació més intensa i reeixida.
I per a aconseguir tot això realitza un desplegament estilístic eficaç, d’una rara perfecció (potser per la seua fredor), però que obliga el lector a un exercici d’atenció i de confiança en l’aposta realitzada. Estic convençut que al final la recompensa és grata i retorna amb escreix l’esforç per travessar una obra que recorre a tècniques narratives que en ocasions poden desconcertar: servesca d’exemple el canvi freqüent en el narrador, o el sobreentès sobre la nostra història recent i sobre els moviments socials i culturals que hi circulen.
La lectura d’aquesta novel·la ens aporta una visió summament interessant de què estem fent amb les nostres vides, amb el nostre planeta i amb el nostre futur en aquesta societat, certament trasbalsada i fins i tot histèrica, però a la qual hem contribuït tots amb el nostre granet de sorra. La visió no és grata, i és possible que de la debilitat de la carn humana sorgesca l’única esperança, la que ens transmet aquesta rica i plural representació d’aquesta ‘farsa’ en què ens ha tocat de viure .
Enllaços
Array
