14.10.2013 - 10:13
En motiu del setantè aniversari de Max Cahner –mort avui als setanta-sis anys–, el 2007 la Fundació Trias Fargas va organitzar un homenatge a qui havia estat l’home de la cultura del primer govern de la Generalitat recuperada. Abans de formar part del govern, Cahner havia fet una tasca enorme de reconstrucció d’estructures de país, especialment en l’àmbit cultural. Cahner va fundar Serra d’Or, Edicions 62, Curial Edicions, Enciclopèdia Catalana, entre més projectes que els anys seixanta i setanta del segle passat van donar una nova empenta en el camí de la reconstrucció i l’emancipació nacional.
En l’homenatge de fa cinc anys, personalitats del món de la cultura i la política van glossar la seva trajectòria en un llibre miscel·lània ‘Servir Catalunya‘ (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007). Us presentem una selecció d’aquells textos:
Heribert Barrera: ‘D’entre tots els postres coetanis vius, algñu ha fet més que Max Cahner per a la supervivència de la cultura catalana? Jo no sé veure ningú que ni tan sols l’hagi igualat.’
‘Max Cahner ha estat, en moments difícils, un home providencial per a la cultura catalana. Però, com que no ha fet mai res a recompenses; com que és absolutament refractari a l’autobombo i al bombo mutu; com que és incapaç de trair-se per a sortir a la foto i és massa exigent amb ell mateix per a permetre’s certes complaences, és altament considerat i respectat per tothom però no ha rebut encara el reconeixement que indiscutiblement mereix. Estic segur, no obstant, que quan amb el pas del temps el gra vagi separant-se de la palla, tot el que ha fet per Catalunya serà més degudament reconegut i apreciat.’
Josep Benet: ‘Hi ha persones que marquen la història d’un país, talment que es pot dir que, sense la seva acció, algunes pàgines d’aquesta història haurien estat diferents o absents. Una d’aquestes persones, a casa nostra, als Països Catalans, és Max Cahner. Em plau de dir-ho, en escaure’s els seus setanta anys i, en un temps, en què la seva personalitat i la seva obra són sovint injustament silenciades.’
‘És bo de recordar que, si el redreçament nacional, després de la desfeta de 1939, va ser una realitat, fou gràcies a poques persones, una de les quals és Max Cahner. Un Max Cahner que, als seus setanta anys, continua treballant al servei de la llengua i la cultura del nostre poble.’
Jordi Carbonell: ‘Max Cahner és un dels promotors més potents que ha tingut la cultura catalana de totes les èpoques. Com a promotor cultural Max Cahner és un dels gegants que ha produït els Països Catalans el segle XX i continua la seva magnífica trajectòria ja en el segle XXI.’
Salvador Cardús: ‘Més que no pas unes pàgines de memòries, necessitaria tot un tractat de psicologia sobre la personalitat per poder descriure amb sentit afinat i amb tota la justícia allò que ha estat la meva intensa i profitosa relació personal i professional amb Max Cahner. Vull dir que no sé si mai he tractat una persona tan complexa i alhora d’una intel·ligència tan eficaç a l’hora de fer possible grans iniciatives de país com la d’en Cahner. I, de fet, aquesta seria la tònica de tota la meva narració: cada cas, cada circumstància, cada anècdota, portaria al límit del que és plausible aquesta dimensió extraordinàriament paradoxal d’un caràcter fort com el que Max Cahner ha posat, al llarg de molts anys, al servei del país.’
Josep Maria Castellet: ‘El Max Cahner que vaig conèixer i tractar, com que era molt jove estava fent una juguesca arriscada. Era un idealista, potser? No ho crec: sabia ja que només projectant-se cap a un futur remot es pot bastir un present sòlid i fructífer.’
Eliseu Climent: ‘No seria desgavellat si dic que Max Cahner ha estat, a l’ombra i amb discreció, un dels artífex de la construcció nacional del País Valencià. Tot i que la confessió pot sonar a reconeixement un punt desproporcionat per trobar-se entre els papers d’una miscel·lània, res més lluny d’això. El cert és que la sòlida amistat que he mantingut amb Max al llarg dels darrers quaranta-vuit anys troba els seus orígens en la clandestinitat i, en especial, en la seua obsessió per crear un marc nacional sòlid, unitari, de Països Catalans.’
‘Max ha estat un mestre i un model, un iniciador, no tan sols per a mi, també per a molts catalans, del nord i del sud. La seua sana obsessió pel País Valencià ha fet –ens ha fet– descobrir, entendre i defensar allò que és nostre, allò que ens pertany.’
Albert Manent: ‘Cahner és una potència intel·lectual, té una gran cultura del que s’anomena, de vegades sense encert, Països Catalans i de jove s’havia vinculat al País Valencià, a través de Joan Fuster i Eliseu Climent, amb Mallorca a través del lingüista Francesc de B. Moll i a la Catalunya del Nord mitjançant l’amistat amb Pere Verdaguer. Però en aquest punt va actuar amb prudència, sense escarafalls de radical, tot i que va treballar a fons les relacions amb els tres territoris de parla catalana. També coneixia bé la Franja aragonesa de parla catalana, on la seva figura és molt valorada.’
Jordi Pujol: ‘Celebro que s’aprofiti el setantè aniversari d’en Max Cahner per dedicar-li una miscel·lània. Entre altres coses perquè crec que el que ha fet no ha estat prou reconegut. Ni tampoc la seva persona.’
‘És de justícia recordar el seu paper decisiu en el llançament de Serra d’Or, la fundació d’Edicions 62, la idea i l’engegada de l’Enciclopèdia Catalana. Hi podríem afegir més iniciatives culturals i de política cultural, com la represa de la Revista de Catalunya o l’Editorial Curial i d’altres. Però només amb aquelles tres primeres iniciatives –de finals dels anys 50 i dels 60, no ho oblidem– n’hi ha prou i de sobres per a reclamar per a en Cahner un lloc d’honor en la història de la cultura catalana, i del catalanisme, de la segona meitat del segle XX.’
Miquel Sellarès: ‘La reconstrucció nacional dels Països Catalans, difícil i problemàtica, no serà possible sense persones com Max Cahner, que han estat capaces durant més de cinquanta anys de posar per davant els interessos nacionals de Catalunya als seus propis, i que han sabut donar exemple a tants d’altres que avui seguim el camí que ell va marcar.’
Vicenç Villatoro: ‘Cahner duia al cap un programa cultural complet. Discutible, com tots, però complet i coherent. Més enllà i més ençà de l’amistat personal i de les anècdotes del dia a dia, aquesta concepció, herència del noucentisme, herència de la Mancomunitat, eix central del catalanisme durant dècades, és un dels actius que converteixen la figura de Max Cahner en un personatge transcendent en la història d’aquest país i de la seva cultura.’
Antoni Vives: ‘Un dia, essent jo secretari del govern de la Generalitat, tot acompanyant el president Pujol en una visita per la Noguera i mentre sortíem de Balaguer, el president em demanà per en Cahner, com feia sovint. “Vives, què fa en Max?” Jo li vaig respondre el que s’esqueia. Ell va seguir: “Vives, el país ens l’han fet homes obsessionats per Catalunya. Homes d’una duresa única; homes de pedra, d’acer; que de tan durs potser s’han trencat en el joc de la política estricta. Però recorda-ho bé: és gràcies als Coromines, als Fuster, als Alcover, als Cahner…, és gràcies a tots aquests obsessionats que Catalunya és el que és.” El president Pujol tenia raó: l’obsessió d’en Max ens farà lliures.’
