07.10.2013 - 00:00
La llista està formada, bàsicament, d’algunes de les cançons d’ací i d’allà que més m’han agitat i arribat els darrers dos o tres anys. Un llistat més o menys aleatori (si m’ho pense molt n’ix un altre de diferent) on la generosa presència de música feta en català no respon a una calculada operació de discriminació positiva.
1. Càntic als germans de diferent mare. SENIOR I EL COR BRUTAL. Tocar la fibra amb els elements mínims: una harmònica que obri, una guitarra acústica i la veu de Miquel Àngel Landete. Això i una preciosa lletra retrospectiva que parla de dones que per les nits tenen superpoders. Tan bàsica com emocionant.
2. Imprevisible. MOX NOX. La baula perduda que connecta la música en valencià amb l’herència de My Bloody Valentine: actitud, distorsió i obscuritat travessada amb melodies immediates. En la senda dels eixelebrats Triángulo de Amor Bizarro sense massa a envejar-los.
3. Cançó de l’Alba. ARTHUR CARAVAN. Mentre esperem que s’edite la col·laboració entre Arthur Caravan i el també alcoià Hugo Mas, continuem gaudint d’aquesta sensacional versió que la banda féu d’una no menys colpidora cançó del cantautor.
4. Eveningness. LOTUS PLAZA. Ente burrada i burrada de Deerhunter, una de les bandes que defineix el rock del segle XXI, el seu guitarrista, Lockett Pundt, s’escapa de l’ombra allargassada de Bradford Cox i va fent via amb el seu projecte paral·lel. Sense el magnetisme de Deerhunter però amb punteria semblant.
5. Les jeunes pousses. FRANÇOIZ BREUT. No m’agrada massa el darrer disc de Françoiz Breut. Això ha fet que torne amb nostàlgia a Les jeunes pousses, una absoluta joia d’À l’Aveuglette (2009). Una cançó molt cinematogràfica, escrita, interpretada, gravada (i arranjada) en estat de gràcia.
6. What’s It in for. AVI BUFFALO. Acabarà la dècada i la tindré entre les meues cançons preferides. El cim d’un enlluernador disc de debut d’uns joveníssims músics que fan passar com a refrescant una proposta de pop floral que, en la seua essència, es va parir a finals dels anys seixanta del segle passat.
7. La mani. PEPET I MARIETA. S’ha de ser molt, però que molt bons, per dedicar-li una cançó a una mani independentista i eixir-ne triomfants. En tenen de millors en el darrer disc, tampoc no moltes, però aquesta és una d’aquelles rareses que penetren en territoris insospitats. Una delícia.
8. Stick figures in love. STEPHEN MALKMUS AND THE JICKS. No crec que massa gent esperara ja grans coses de l’antic frontman i cervell de Pavement, però de tant en tant Malkmus sorprén amb alguna fogonada del seu innegable talent.
9. The Rip. PORTISHEAD. L’excepcional disc de referència, Third (2008), no és nou, però la incloem perquè em sembla tremenda i pel record del màgic concert de la banda a Benicàssim el 2011, reproduït l’estiu passat a Benidorm. Moment per a la història: la veu Beth Gibbons allargassant-se sobre un ritme hipnòtic. Sublim.
10. Bambi. SUUNS. Aquesta banda canadenca és un (feliç) descobriment recent. No us deixeu confondre per l’aparença ballable: música inquieta i inquietant que reclama anar retirant les capes en solitud i amb uns bons auriculars. Obscuritat divertida.
11. Default. ATOMS FOR PEACE. Els detractors de Thom Yorke (Radiohead) veuen en aquest projecte paral·lel una mena de reactivació creativa, però aquesta electrònica desassossegant ja l’havíem vista en solitari i amb la seua banda. Ni millor ni pitjor: Yorke en estat pur, per al bo (Default) i per al dolent.
12. Jo no vull ser un cactus. MARIA RODÉS, MARTÍ SALES, RAMÓN RODRÍGUEZ. La combinació en el disc Convergència i Unió (2013) de músics amb propostes ben diferents podria haver acabat en un pastitx d’incerta digestió. No ho és perquè el conjunt de l’àlbum té un cert fil estilístic conductor i, el que és més important, cançons tan fràgils i redones com aquesta.
13. Jubilee Street. NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Després de desfogar-se amb repertoris més polsegosos i sorollosos amb Grinderman, Cave torna a la subtilesa en el seu nou àlbum, Push the sky away (2013). I de quina manera. Els jubiladors professionals hauran d’esperar una mica més.
14. Quan caminàvem. ASPENCAT. Fins i tot uns paios amb una certa habilitat per a fabricar cançons immediates i algun himne troben en algun moment una cançó que sura sobre la resta. Pel missatge, pel frasejat, pels arranjaments i per una bonica i encoratjadora lletra.
15. Non Bestela. BERRI TXARRAK. Si no és greixós i incòmode, que el rock siga almenys precís, adhesiu i contundent. Els navarresos tenen això darrer i, de tant en tant, com en Non Bestela, alguna ramalada èpica que gestionen amb saviesa. Una cançó tremenda per tancar la llista.
Enllaços
Array
