04.10.2013 - 10:08
Us oferim el discurs del president de Súmate, Eduardo Reyes, en la presentació ahir a Bellvitge del col·lectiu que aplega castellanoparlants per la independència.
Eduardo Reyes: ‘Vull que Catalunya sigui un país que pagui la pena’
No he estat mai independentista. Confesso que no he estat mai independentista. Per què? Perquè havia tingut cap problema amb els catalans, a Catalunya? O algun català ha tingut cap problema amb els andalusos, gallecs, extremenys, asturians que hem vingut aquí? Si hi ha algú que en dubti, per favor que aixequi la mà… Ningú. Per tant, no hi havia cap motiu per ser independentista. Però en tenim motius molt forts. De fet, jo diria que un sol motiu, passa que abasta com seixanta anys: aquest motiu és que Catalunya continua essent putejada, així de clar [aplaudiments]. Quan putegen Catalunya, permeteu-m’ho dir, ens putegen a tots.
Algú hauria pensat que seríem independentistes si haguéssim tingut un concert econòmic com el País Basc? Crec que no. Si Espanya s’hagués comportat com s’hauria d’haver comportat el govern del color que fos, Espanya hauria estat una gran… i ara és una petita i es quedarà sola. És que ho estan aconseguint! Això és el que em mou.
Tinc per aquí la meva sogra, també. Té quasi noranta anys i és un altre motiu pel qual lluito [aplaudiments]. Perquè una persona que ha estat tota la vida treballant, tota, per a tenir una merda de pensió, com és possible que ens quedem tan tranquils, tot i saber que si poses la tele per informar-te del que passa, resulta que de com més coses t’assabentes, més t’emprenyes? Jo no faig sinó emprenyar-me més i més cada dia! I molta gent em diu: ‘Que et cremaràs, Eduardo!’ Però no, jo ja vinc cremat i m’estic reforçant… Crec que el que haig de demanar a la gent és que ens doneu suport, que ens secundeu tots els qui pugueu, perquè la nostra veu ha de ser més més àmplia, ha d’arribar a moltíssima més gent. (…)
Hi ha un senyor que es diu Serafín… No ha vingut? El vaig abordar a la farmàcia per explicar-li per què es veia en la situació en què es veia, atès que havia de pagar tres euros per unes medecines que no podia mantenir. Jo aprofito cada dia, cada persona amb qui em trobo, cada motiu que veig, per a explicar a aquella persona que té cada quatre anys la possibilitat de dir: ‘Votaré per això. I, si m’enganyen, me’n puc anar a assaltar el Congrés i calar-hi foc, si cal!’ No voteu sense saber per què, què i a qui. Això és el que hem de transmetre, però hem de transmetre-ho un a un, tots nosaltres.
Quan vaig tenir notícia de Súmate, vaig trigar tres segons a dir: ‘Tota la vida, la dedicaré perquè Catalunya sigui un país…’ [aplaudiments] Que Catalunya sigui un país que pagui la pena i en què jo em senti orgullós que els meus pares hi deixessin la pell.
Voldran influir amb la por, ens enviaran tancs… Bé, si són com els submarins, van arreglats [rialles]. A mi m’indigna enormement quan llegeixo una notícia que diu que per a un alumne com el meu nebot es destinaran cinc euros el dia en educació, mentre que a Madrid se’n destinaran quaranta-set. I dic: ‘Una merda per a ells!’
Avui al matí per televisió em deien que si les majories silencioses, que si les minories silencioses… Resulta que escolten els qui no parlen, i els qui cridem, els qui ens enllacem en una cadena de quatre-cents quilòmetres i en quatre files…
