Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  30.09.2013  07:09

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Calendari folklòric d’Urgell

Valeri Serra i Boldú (1914)

Men?ame
 

Era natural; ara [3 de gener] no tenen raó d’ésser les cobles. Abans los pobles, quan los mossos de mules retiraven d’abeurar, quedaven deserts los carrers, i això tota la setmana; lo jovent, als vespres de cada-dies reposava; però el dissabte, després de sopar, sortia a rondar, a esplaiar-se, a anunciar la seua alegria tocant guitarres, ferrets i culleres, a cantar los seus amors, les seues frisances i a tantejar voluntats passant pel davant de les cases a on hi havia cors que li corresponien, que el desdenyaven o que estaven per merèixer, esperant avinentesa.

Tot just he arribat a aconseguir-lo aqueix temps. Fa vint anys que a Linyola volguí anar a confondre’m entre una colla de rondadors, per a copsar-hi la joia que hi trobaven mos companys d’infantesa. Era entre deu i onze de la nit, d’una nit freda, boirosa i sense llum als carrers, quan sortírem d’un cafè per a torbar la pau i quietud de la vila, amb lo monòton tocar de la «jota» airosament puntejada, sense altres interrupcions que les que exigia l’intercalar-hi alguna cobla que es cantava a l’aproximar-se a la casa d’una noia que interessava an algun dels joves que rondaven, cobla que deuria haver estat triant tota la setmana, a jutjar per lo hermosa i adequada que sortia, i qual oportunitat i justesa celebraven los rondaires amb renyins o crits estridents, guturalistes, amb singulars inflexions de veu, que no he sabut entendre si eren una excitació a la noia per a què es fixés en la cançó, o bé en aquell qui l’havia cantada, però sí que em feia l’efecte de ser una reminiscència dels crits moruns que degueren ressonar anys enrere per aquestes terres.

[...]

Tampoc la diada d’avui [26 d’abril] és important com era algun dia, a causa de celebrar-se el primer dimecres de cada mes, a Mollerussa, una important fira de bovim exclusivament, que es pot dir ben bé que ha canviat la faisó contractual d’aquesta mena de bestiar. Aixís, amb una fira mensual, no hi ha necessitat de tenir entretinguts gaire temps los cabals; són molts los qui, en acabat de fer les llaurons de consuetud, se venen los bous; n’hi ha també que per a llaurar entre any i a l’època de sembrar tenen bous, però després se’ls venen, de modo que estan en una contínua compra-venda, quasi sempre lucrativa, perquè qui té aquest intent, procura engreixar-los, i d’aquest modo, si el preu és igual o més car al de la fira en què els va comprar, hi surt guanyant, i si està més baix, no serà molt lo que li hauran costat les labors, perquè el preu dels bous sol regir-se pel preu que duu la carn en lo mercat dels grans centres consumidors.

Aqueixa seguretat en la venda fa concertar sempre tractes a guany. Lo pagès que de vegades no sabria, sense molt dispendi, com trobar diners per a comprar un parell de bous, fàcilment troba que li entrega, valorats al preu del dia. Si convenen vendre-se’l i si hi ha guany, se’l reparteixen; si hi ha pèrdua, l’usuari ve obligat a refer al capitalista lo que falta per arribar al preu de valoració, lo mateix que si es morís un bou del parell.

Encara han portat més les fires de Mollerussa, i ha sigut l’atracció dels carnissers de Barcelona, Manresa i altres grans poblacions, amb lo qual s’han animat nostres pagesos, no tant però com caldria, a provar la cria, re-cria i engreix de menos, aprofitant la facilitat de venda. Lo dia que la pagesia urgellesa s’hi tirés de cap, hauria conquerit lo primer factor de sa salvació econòmica: això és, substituir lo bestiar híbrid i infecund per bones vacades que llaurarien igual i consumirien bona part dels ferratges que avui s’exporten, amb lo qual ens privem dels fems i forçosament hem de ser tributaris de la importació d’adobs químics en gran escala.

[...]

6. Diumenge [de setembre]. Avui, vigília de la festa Major de Fondarella que tots los anys dediquen a Sant Sebastià lo primer dilluns de setembre, a la nit va el poble en processó amb moltes atxes a la capella que té el Sant dedicada al camí del Palau, i és aquella de què ens parla la copla popular:

Sant Sebastià gloriós

sou patró de Fondarella,

teniu la fonteta a prop

a davant de la capella.

Allí hi canten Completes i els Goigs del Sant amb assistència de tot lo poble.

[...]

26. Dilluns. [octubre]. Sant Evarist, papa i màrtir; Sant Llucià i Marcià, fills de Vic, i la Mare de Déu de les Sogues.

Bellvís dedica a sa Patrona aquesta festa major, que es veu extraordinàriament concorreguda pels devots de la comarca.

Antigament s’entenia per comarca de les Sogues aquells 54 pobles d’Urgell, que en temps de necessitat d’aigua celebraven en lo Santuari del Covent de les Sogues la treta de la santa Imatge, amb cultes fervorosos, solemnials i d’aparatós moviment, als quals contribuïen tots aquells pobles en lo decurs dels nou dies que duraven: és generalment invocada en les grans sequeres, i sos Goigs diuen:

Quan pateix ajut la plana

com teniu del cel la clau,

des d’aqueix mar la regau

si dignament ho demana,

a vostres plantes postrada

dolça repeteix i entona:

de l’Urgell Mare i Patrona

siau per tots advocada.

Records d’aquell culte en són bona cosa de cançons populars que el poble urgellès canta.

Ho testimonia igualment la confiança que es té en l’aigua de la fonteta del Miracle, que raja en lo Prat de Bellvís, en aquell punt a on s’aparegué la Verge a Joan Amorós, de Sidamon. En una desgana van los de Bellvís i pobles veïns a beure o a buscar aigua de la fonteta de la Mare de Déu per a beure’n nou dies seguits. En casos de malalties greus, se demana un mantell de la Mare de Déu de les Sogues per a penjar-lo en lo quarto del malalt. Precisa que la vida del malalt estigui a les acaballes, i aleshores se busquen nou donzelles i una viuda que vagin a fer oració a la Verge, mentrestant que el Rector i els escolans canten los Goigs que tenen aquesta tonada:

Puix sou refugi sagrat

amparo segur i guia.

salut doneu-li Maria

al malalt que us ha invocat.

Valeri Serra i Boldú, Calendari folklòric d’Urgell, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981 [1a edició: 1914], p. 24-25, 125-126, 245 i 287-288.12. Calendari folklòric d’Urgell / Valeri Serra i Boldú

Era natural; ara [3 de gener] no tenen raó d’ésser les cobles. Abans los pobles, quan los mossos de mules retiraven d’abeurar, quedaven deserts los carrers, i això tota la setmana; lo jovent, als vespres de cada-dies reposava; però el dissabte, després de sopar, sortia a rondar, a esplaiar-se, a anunciar la seua alegria tocant guitarres, ferrets i culleres, a cantar los seus amors, les seues frisances i a tantejar voluntats passant pel davant de les cases a on hi havia cors que li corresponien, que el desdenyaven o que estaven per merèixer, esperant avinentesa.

Tot just he arribat a aconseguir-lo aqueix temps. Fa vint anys que a Linyola volguí anar a confondre’m entre una colla de rondadors, per a copsar-hi la joia que hi trobaven mos companys d’infantesa. Era entre deu i onze de la nit, d’una nit freda, boirosa i sense llum als carrers, quan sortírem d’un cafè per a torbar la pau i quietud de la vila, amb lo monòton tocar de la «jota» airosament puntejada, sense altres interrupcions que les que exigia l’intercalar-hi alguna cobla que es cantava a l’aproximar-se a la casa d’una noia que interessava an algun dels joves que rondaven, cobla que deuria haver estat triant tota la setmana, a jutjar per lo hermosa i adequada que sortia, i qual oportunitat i justesa celebraven los rondaires amb renyins o crits estridents, guturalistes, amb singulars inflexions de veu, que no he sabut entendre si eren una excitació a la noia per a què es fixés en la cançó, o bé en aquell qui l’havia cantada, però sí que em feia l’efecte de ser una reminiscència dels crits moruns que degueren ressonar anys enrere per aquestes terres.

[...]

Tampoc la diada d’avui [26 d’abril] és important com era algun dia, a causa de celebrar-se el primer dimecres de cada mes, a Mollerussa, una important fira de bovim exclusivament, que es pot dir ben bé que ha canviat la faisó contractual d’aquesta mena de bestiar. Aixís, amb una fira mensual, no hi ha necessitat de tenir entretinguts gaire temps los cabals; són molts los qui, en acabat de fer les llaurons de consuetud, se venen los bous; n’hi ha també que per a llaurar entre any i a l’època de sembrar tenen bous, però després se’ls venen, de modo que estan en una contínua compra-venda, quasi sempre lucrativa, perquè qui té aquest intent, procura engreixar-los, i d’aquest modo, si el preu és igual o més car al de la fira en què els va comprar, hi surt guanyant, i si està més baix, no serà molt lo que li hauran costat les labors, perquè el preu dels bous sol regir-se pel preu que duu la carn en lo mercat dels grans centres consumidors.

Aqueixa seguretat en la venda fa concertar sempre tractes a guany. Lo pagès que de vegades no sabria, sense molt dispendi, com trobar diners per a comprar un parell de bous, fàcilment troba que li entrega, valorats al preu del dia. Si convenen vendre-se’l i si hi ha guany, se’l reparteixen; si hi ha pèrdua, l’usuari ve obligat a refer al capitalista lo que falta per arribar al preu de valoració, lo mateix que si es morís un bou del parell.

Encara han portat més les fires de Mollerussa, i ha sigut l’atracció dels carnissers de Barcelona, Manresa i altres grans poblacions, amb lo qual s’han animat nostres pagesos, no tant però com caldria, a provar la cria, re-cria i engreix de menos, aprofitant la facilitat de venda. Lo dia que la pagesia urgellesa s’hi tirés de cap, hauria conquerit lo primer factor de sa salvació econòmica: això és, substituir lo bestiar híbrid i infecund per bones vacades que llaurarien igual i consumirien bona part dels ferratges que avui s’exporten, amb lo qual ens privem dels fems i forçosament hem de ser tributaris de la importació d’adobs químics en gran escala.

[...]

6. Diumenge [de setembre]. Avui, vigília de la festa Major de Fondarella que tots los anys dediquen a Sant Sebastià lo primer dilluns de setembre, a la nit va el poble en processó amb moltes atxes a la capella que té el Sant dedicada al camí del Palau, i és aquella de què ens parla la copla popular:

Sant Sebastià gloriós

sou patró de Fondarella,

teniu la fonteta a prop

a davant de la capella.

Allí hi canten Completes i els Goigs del Sant amb assistència de tot lo poble.

[...]

26. Dilluns. [octubre]. Sant Evarist, papa i màrtir; Sant Llucià i Marcià, fills de Vic, i la Mare de Déu de les Sogues.

Bellvís dedica a sa Patrona aquesta festa major, que es veu extraordinàriament concorreguda pels devots de la comarca.

Antigament s’entenia per comarca de les Sogues aquells 54 pobles d’Urgell, que en temps de necessitat d’aigua celebraven en lo Santuari del Covent de les Sogues la treta de la santa Imatge, amb cultes fervorosos, solemnials i d’aparatós moviment, als quals contribuïen tots aquells pobles en lo decurs dels nou dies que duraven: és generalment invocada en les grans sequeres, i sos Goigs diuen:

Quan pateix ajut la plana

com teniu del cel la clau,

des d’aqueix mar la regau

si dignament ho demana,

a vostres plantes postrada

dolça repeteix i entona:

de l’Urgell Mare i Patrona

siau per tots advocada.

Records d’aquell culte en són bona cosa de cançons populars que el poble urgellès canta.

Ho testimonia igualment la confiança que es té en l’aigua de la fonteta del Miracle, que raja en lo Prat de Bellvís, en aquell punt a on s’aparegué la Verge a Joan Amorós, de Sidamon. En una desgana van los de Bellvís i pobles veïns a beure o a buscar aigua de la fonteta de la Mare de Déu per a beure’n nou dies seguits. En casos de malalties greus, se demana un mantell de la Mare de Déu de les Sogues per a penjar-lo en lo quarto del malalt. Precisa que la vida del malalt estigui a les acaballes, i aleshores se busquen nou donzelles i una viuda que vagin a fer oració a la Verge, mentrestant que el Rector i els escolans canten los Goigs que tenen aquesta tonada:

Puix sou refugi sagrat

amparo segur i guia.

salut doneu-li Maria

al malalt que us ha invocat.

Valeri Serra i Boldú, Calendari folklòric d’Urgell, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981 [1a edició: 1914], p. 24-25, 125-126, 245 i 287-288.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.