Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  27.09.2013  00:00

Autor/s: Guillem Llin

Al país de Xauxa la justícia segueix de vacances

Men?ame
 

En qualsevol país amb una democràcia normaleta, d'un aprovat raspat, Francisco Camps (el cas Gürtel, els vestits, el cas Nóos, deixar els valencians arruïnats, amb una mà davant i l'altra darrere per la seua pèssima gestió), José Luis Olivas (ruïna de Bancaixa, ruïna del Banc de València), Rita Barberà (cas Nóos, què donava a Urdangarín?), Carlos Fabra (tràfic d'influències, suborn i delicte fiscal, un; delicte fiscal, dos; delicte fiscal, tres, delicte fiscal, quatre, i delicte fiscal, cinc!) o Rafael Blasco (presumptament apropiar-se del diners per als països del tercer món, cosa que ja té delicte, ja!) estarien tancats des de fa molt de temps o, com a poc, encausats pels abusos que han comés en la funció anomenada (mal)governar. La major part d'ells van tindre com a mestre Eduardo Zaplana, un 'vividor' que es va apartar d'enmig abans que començaren a fer mala olor els expedients que portaven entre mans els al·ludits. És de tal magnitud el malbaratament que han fet amb la cara ben alta, que alguns, fins i tot, haurien de pagar la seua pena dormint penjats cap per avall, com els ratpenats, i estar permanentment emmanillats, per evitar que en feren de les seues.

Però no, perquè al país de Xauxa —posem per cas el País Valencià— la justícia segueix de vacances i hi duu un bon grapat d’anys. De moment, ni està ni se l'espera. Dimarts passat vam assistir a l'última interpretació del serial que uns saberuts senyors han fet, estan fent i si no canvien molt les coses, seguiran fent, i van decidir que ni Camps ni Barberà han de ser encausats pel cas Nóos.

Al país de Xauxa es pot ser (i s'és) condemnat a mig any de presó per parlar en valencià a la guàrdia civil perquè, en aquest cas, la senyora saberuda diu que era una obstrucció a la justícia i quedar-se tant ampla; o el cas de Compromís d'Ontinyent, condemnat a pagar 15.000 euros a Carlos Fabra per utilitzar la seua imatge (que no és ja un personatge públic?) quan, paral·lelament, des de fa més d'una dècada, els senyors saberuts que han de jutjar Fabra per un caterva de coses estan pensant-s'ho i seguim esperant. O l'accident de metro, en què la saberuda senyora no vol saber-se res, i fa de jutgessa, perit i portera alhora.  

No és normal. I dins de la anormalitat que converteix l'Estat espanyol en una pseudodemocràcia, hi ha un país, el país de Xauxa, on els governants populars han fet durant dècades allò que els ha rotat i, sorprenentment, la justícia no apareix enlloc davant els casos aparentment evidents d’haver-se'n passat de la ratlla, i sí en aquells en què els pobres ciutadans són protagonistes a la força.  
 
Nota a peu de pàgina

Metàfora de l'Estat espanyol

El partit de futbol que van jugar dimecres l'Elx contra el Reial Madrid, que va acabar amb una polèmica considerable, constitueix, per si sol, una metàfora perfecta de què és a hores d'ara l'Estat espanyol. Hi ha un atracament i, la policia, en compte de detindre el lladre, el protegeix.