26.09.2013 - 06:00
Itziar González. 45 anys. Viu a Barcelona, a la casa de la besàvia materna. De propietat. No té cotxe. No té carnet de conduir. De petita va viure tres anys a Sant Jaume de Galícia. De gran, un any a Copenhaguen i sis mesos a Londres. Parla quatre idiomes: català, castellà, francès i anglès. Llicenciada en arquitectura per la UPC, d’on va ser professora associada. És a punt de presentar la seva tesi doctoral. Estat civil? ‘Inexplicablement soltera.’
Itziar González va ser regidora del districte del Raval, a l’Ajuntament de Barcelona, durant el mandat de Jordi Hereu (PSC). Va durar tres anys. Des de dins va denunciar la corrupció municipal, que incloïa funcionaris corruptes amb l’adjudicació de pisos turístics. Va rebre amenaces de mort. Li van entrar a casa. Va denunciar, també, que es pretengués construir l’hotel del Palau de la Música sense l’aval dels veïns. Es va sentir molt sola, va deixar plantat l’ajuntament i va dimitir. Després d’un temps en silenci va reaparèixer per escriure la versió actualitzada del llibre ‘Barcelona, pam a pam’. Avui, mentre els polítics debaten al Parlament de Catalunya nosaltres parlem amb ella, entre més coses, del Parlament Ciutadà. És la plataforma des d’on Itziar González vol impulsar una nova manera de fer política. Una altra dona en primer terme.
—Ada Colau, Muriel Casals, Carme Forcadell, Teresa Forcades. Ha arribat el moment de les dones a Catalunya.
—Hi hem estat sempre. Però ara és una situació difícil i complexa i se’ns nota més, perquè les situacions difícils són el nostre ambient natural. Sobretot les dones saben actuar dignament en els moments difícils. Jo, per exemple, sóc experta en mediació de conflictes. I totes les dones que has mencionat fan feina des del voluntarisme. Quan les coses van malament els homes no són tan operatius.
—El Parlament Ciutadà és un projecte polític per a Barcelona, no per a Catalunya.
—No. És útil per a qualsevol lloc del món. És un esforç per a renovar la democràcia amb noves eines. Per a fer una nova política. Analitzar què falla del disseny actual, i complementar-ho. Per exemple: al bé comú li falta un ‘lobby’. A hores d’ara, en el sistema, només hi tenen entrada els ‘lobbys’ privats. Els del bé comú, no. Falta un organisme que legisli amb coneixement. Que faci control directe sobre l’executiu i que proposi consultes i referèndums constantment. La idea és traslladable arreu.
—El Parlament Ciutadà ha de substituir el parlament. I fer de contrapoder.
—Mmm… Poder. Diguin què diguin, el poder és ciutadà. Jo prefereixo parlar de contrapès i d’equilibri de forces. Entre més coses perquè sóc una dona i no m’interessa tant el poder com l’equilibri.
—L’equilibri li interessa perquè és arquitecta.
—Ha ha. Sí, perquè sóc arquitecta també.
—Acabareu a la CUP.
—La meva vivència em fa útil com a persona que és a fora. Ara, també t’ho confesso: lamento moltíssim no poder fer aquesta feina. M’agradava i és realment molt creativa. Dissenyar les polítiques públiques del bé comú: per a una urbanista com jo, això era un privilegi. Jo puc ajudar que hi hagi una nova generació de ciutadans que siguin capaços de ser ells els protagonistes. Els candidats de la nova política seran uns privilegiats. Jo podria contribuir que els nous polítics gaudissin d’alguna cosa de la qual no vaig poder gaudir. Però tornar entrar a la política institucional, no ho veig clar.
—No esteu d’acord amb el capitalisme.
—Del segle XX, només hi ha tres ideologies que me n’interessin: pacifisme, ecologia i feminisme. El marc global, històric, ha canviat tant que això del socialisme i el capitalisme em resulten molt antics. El capitalisme és una manera inhumana i poc eficient d’endreçar la vida. I qualsevol disseny del model des de dalt i patriarcal per part d’una elit no m’interessa. Jo, ecologisme, pacifisme i feminisme. Les tres grans escoles crítiques, per mi.
—El vot seria millor si no fos secret. Com a les assemblees. Mà alçada i que tothom vegi què votes. I així ens fem responsables dels nostres actes.
—Jo entenc la cosa secreta del moment del vot. Ara, dic que en un moment d’alta corrupció, hem de tornar a reivindicar que allò que dius, ho fas. I que allò que declares en públic, és sagrat. En aquest sentit ens hem de fer responsables dels nostres actes. Per això sempre dic que el meu primer gest netament polític va ser dimitir. Dir ‘no vull ser aquí perquè s’hi governa al marge de la ciutadania’.
—Encara no sé si votareu sí o no, a la independència.
—Ho vaig dir a Òmnium. Caldria que experts en mediació féssim de mitjancers per a les regles del joc d’aquesta consulta. Que es fes comptant amb totes les parts. La societat civil que és favorable als drets civils i la democràcia és la que hauria d’impulsar un procés amb garanties. Que no hi hagi exclusions. Els polítics no ho faran, això. Que els del sí, els del no i els del no ho sé tinguessin igualtat d’oportunitats. Jo aquí sí que m’hi trobo. No he definit encara públicament el meu sentit del vot respecte de la independència perquè voldria treballar activament per definir les regles de joc inclusives de la participació ciutadana. Això sí, no m’agraden les nacions, m’agraden els territoris. No crec en les idees abstractes quan parlem de comunitat de persones. Crec en realitats geogràfiques i culturals, que sempre són obertes i inclusives sense perdre la identitat.
—Després de rebre amenaces fa anys, encara necessiteu escorta per seguretat.
—No. Vaig ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona tres anys. L’últim any i prou, és quan vaig tenir escorta. Ara la millor defensa que tinc és que tothom sap què faig, on sóc i amb quiem trobo. La transparència és la meva millor seguretat.
—Sabeu qui va entrar al vostre pis.
—A casa meva van enviar-hi un sicari, un pobre noi d’origen paquistanès, veí del barri. Van enviar-lo a fer l’aparent robatori. Condemnat a quatre anys, ara és a la presó. Es va estimar més això que no pas dir al jutge qui l’enviava. Però jo sé qui va ser. I la persona sap que ho sé. En l’àmbit personal se sap, però en el judicial, en canvi, si el nano no xerra no hi ha manera d’atrapar-lo.
—A mi tampoc no m’ho direu.
—No.
—Dieu que una llei de consultes ciutadanes us hauria anat bé per a lluitar contra els ‘lobbys’, perquè amb la força de votacions populars es podrien frenar coses. Hauríeu necessitat més eines.
—Mitjans de comunicació. Si hagués tingut accés directe a les direccions dels mitjans de comunicació hauria pogut proposar debats i estats d’opinió que haurien fet reaccionar la ciutadania o els ‘lobbys’. Els periodistes que feien el seguiment municipal eren boníssims, però no tenien suport des dels mitjans. També m’hauria anat bé un activisme no tan paranoic respecte del poder. Hi havia una part del veïnat que pel sol fet de ser jo una política institucional ja sospitaven de mi.
—Segur que us ho han dit: la Itziar és naïf.
—A mi em deien naïf i idealista perquè m’acusaven de voler transformar les coses. I en canvi vaig ser jo qui va detectar la corrupció i les màfies a Ciutat Vella. Potser els naïfs eren ells. Això em va sobtar molt. Em va sorprendre que ningú no s’hagués entretingut a veure quines dinàmiques d’economia criminal hi havia. Que es parlés d’immigració quan teníem esclavatge i tràfic de persones.
—Expliqueu com ningú el sistema clientelar. Espectacular aquest vídeo només amb imatges. Però no cal entrar en un ajuntament per saber que hi ha corrupció.
—No, però de dins estant n’entens el grau. No em podia ni imaginar un grau de cultura clientelar tan forta. El grau de degradació per part dels polítics. La falta de respecte que tenen envers la ciutadania. Les dinàmiques d’ajudar els propis. La falta de visió per la deriva del model turístic de Barcelona. Com no es va veure l’impacte que tindria l’ampliació del port respecte de la ciutat. Gestionaven una ciutat i ni l’entenien ni l’analitzaven. La baixa qualitat d’anàlisi. Això em va sobtar. I has de ser dins per veure-ho.
