22.09.2013 - 11:41
La lluita contra el polèmic decret contra el trilingüimse (TIL) imposat pel govern de Bauzá a les Illes i que discrimina el català s’ha estès a tota mena de capes de la societat. Si ahir a la tarda el corredor de muntanya de Sóller Tòfol Castanyer (@tofolcastanyer), que va quedar segon en l’èpica cursa Ultra Cavalls del Vent, va exhibir de manera vistosa una de les samarretes verdes de protesta contra el TIL i en defensa de la lluita dels docents de les Illes, a la matinada, en ple concert dels valencians Obrint Pas per les festes de la Mercè, una gran pancarta va aparèixer dalt de l’escenari. Deia: ‘La vostra vaga és la nostra dignitat’. El concert va ser un èxit i carregat de reivindicació.
El concert va ser, a més, el comiat del grup en format a elèctric de Barcelona, car els Obrint Pas han decidit fer una aturada indefinida.
Entrevista amb Xavi Sarrià, poc abans del concert:
—Avui feu l’últim concert a Barcelona. Tot i que l’heu deixat obert, s’acosta el final. Us fa venir nostàlgia?
—Cada volta som més conscients del final, però portem un ritme molt accelerat de concerts i ens hem centrats més a assaborir-los, que són molt especials. Ara, sí que ens emocionem dalt l’escenari quan pensem que potser no tornarem o que serà d’ací a molts anys.
—En l’últim disc fèieu balanç del vostre passat. Era un preludi d’aquesta aturada?
—Ja el vam pensar com un disc que tancàs una etapa, tot i que deixàs una porta oberta. Teníem ganes de desconnectar i recapitular tot allò que ha estat el grup durant aquests anys. De fet és un llibre-disc amb text de gent que ens ha influït i cançons que parlen d’allò que hem estat, de la gent que ens ha acompanyat, que parlen de nosaltres i de tots aquests anys de batalles i experiències.
—Ara que us acomiadeu de Barcelona, què representa aquesta ciutat per a vosaltres?
—Hi tenim un lligam especial, i és casa nostra. Jo hi vaig nàixer i Miquel Gironès, com tants altres valencians, hi viu. Hi dediquem una cançó en l’últim disc, que parla de tots els qui van venir de fora per construir la ciutat. És on vam fer els primers concerts del Principat, muntats per col·lectius dels moviments socials. Hem pogut ser testimonis de la crescuda dels moviments socials de la ciutat i de l’independentisme.
—El grup va néixer als noranta i en vosaltres s’han emmirallat milers de joves. Com és aquesta generació que ha crescut amb Obrint Pas i que, en part, també és la vostra?
—Som la generació que per primera vegada va poder estudiar en valencià, i això marca molt. Créixer des de xicotets alliberats de prejudicis, normalitzar un discurs i una manera d’entendre el país i el món. Aquesta generació ja fa anys que treballa en molts fronts, i d’alguna manera representa el relleu que el País Valencià necessita en la llarga marxa de tantes generacions que han lluitat en condicions tan difícils o més per defensar la llengua i la cultura i en la transformació social. Sóc optimista, és moltíssima gent que creix arreu de la nostra geografia. Ho veiem als concerts i a les mobilitzacions, com per exemple a la Primavera Valenciana. És una gent desperta i valenta que té les coses clares. Aquesta és la base del nostre futur, que és el nostre jovent.
—I com us veieu, vosaltres, quan penseu en aquests vint anys?
—Implicats en aquesta generació, orgullosos d’haver participat en tantes coses, d’haver bastit eixa cultura de resistència, des de baix, amb els mitjans que teníem, i enfrontant-nos a un govern hostil. No han pogut eliminar tot allò que representa Obrint Pas i tanta altra gent, i no ho aconseguiran. De fet, quan vam començar érem pocs, i ara hi ha moltíssima gent.
—Hi heu participat com a militants i com a músics. I unes quantes de les vostres cançons han passat a formar part d’aquest imaginari…
—De la mateixa manera que hem fet nostres tantes cançons d’altri, tenim la sort que les nostres cançons han pres vida pròpia. Però la cosa més important és que formen part d’un mosaic on també hi ha moltes cançons d’uns altres grups, i totes juntes formen eixa veu col·lectiva, eixa manera d’entendre el país i el mon. És un orgull haver contribuït en eixa veu de tanta gent que malauradament és invisible però que com més va és més és imparable.
—El vostre comiat coincideix amb el d’un dels vostres pares, Al Tall. Ens quedarem doblement orfes?
—El nostre final és una aturada per a descansar uns quants anys sense saber si continuarem. El d’Al Tall és definitiu. Ens quedem orfes d’un dels grups que més ens ha marcat i influït, que ha fet possible l’escena de la música actual. Al Tall va batallar als anys setanta, va continuar batallant als vuitanta i va deixar el ferment necessari perquè els joves com nosaltres poguéssem fer brotar la nostra música. Eixa és la història del País Valencià, i dels Països Catalans. La història de gent com Al Tall, que ha donat tantes coses sense esperar res més sinó canviar el país.
—I a Obrint Pas, qui li prendrà el relleu?
—Hi ha una escena molt sòlida, potent i diversa, que fa estils de música molt diferents i sobretot que té influència en els àmbits respectius. Fan hip hop, cançó d’autor, rock, mestissatge, ska… Podríem dir molts grups, i molts treballen de fa molts anys. No crec que siga una qüestió de relleus sinó de dir: ‘Bé, nosaltres ens quedem ací, de moment, i toca que continuen batallant tants grups que a més cada volta ho fan més bé.’ És increïble com s’ha aconseguit eixa escena amb tan pocs mitjans i recursos. És per estar-ne orgullosos i hauria de fomentar l’autoestima dels valencians: de cara enfora, sense suport institucional i amb tanta hostilitat, haver aconseguit que hi haja una base de jovent tan forta era impensable i és motiu d’orgull.
—Què fareu a partir de l’any vinent?
—Jo enllestesc una novel·la, i m’agradaria continuar escrivint i continuar participant en projectes que formen part del nostre dia a dia. La resta del grup igual, podran eixamplar tot de projectes que ja tenen ara perquè ja no tindran tot allò que significa formar part d’un grup com Obrint Pas. De fet, aquest també ha estat un dels motius de l’aturada.
Enllaços
Array
