19.09.2013 - 06:00
Quaranta catedràtics de dret i professors universitaris han constituït el Col·lectiu Praga, amb el propòsit d’exposar tots els arguments jurídics que permeten de dir que Catalunya pot exercir el dret de decidir sense haver de fer canvis constitucionals. ‘El marc jurídic ja hi és, no hem d’inventar res: el problema és de voluntat política’, diu la portaveu del col·lectiu, Mercè Barceló, en una entrevista a VilaWeb. Barceló, que és catedràtica de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica els camins per a fer la consulta i les conseqüències de fer-la sense permís d’Espanya.
—Dieu que la consulta és constitucional, oi?
—Sí, quan alguns mitjans de comunicació brandaven la unitat d’Espanya com un fre a la consulta crèiem que s’enganyava i que no es posaven tots els elements sobre la taula. Nosaltres som estudiosos d’aquests temes i volem fer arribar a la gent que aquest procés no tan solament és legítim, sinó perfectament constitucional, que no cal tocar ni un punt ni una coma de la constitució per fer una consulta sobre si Catalunya ha de continuar formant part d’Espanya.
—Les maneres de fer la consulta dins el marc legal són les cinc que identifica el Consell Assessor per a la Transició Nacional?
—Sí, hi coincidim.
—Per tant, el fre no és pas el marc jurídic, com diu Rajoy, sinó la manca de voluntat política.
—Exacte, el marc jurídic ja hi és. No hem d’inventar res. Hi ha l’article 92 de la constitució que preveu la convocatòria de referèndums consultius. I què tenen aquests referèndums? Que els ha de convocar l’estat. El procediment hi és, però el problema és de voluntat política. També hi ha la llei 4/2010, que parla de consultes amb caràcter referendari. Però és el govern espanyol que les hauria de validar. Això no ho discutim, però llavors no és pas un problema jurídic, sinó polític.
—N’hi ha que diuen que a la consulta hi hauria de poder votar tot l’estat espanyol, invocant la sobirania espanyola.
—Jurídicament, tant és possible l’una cosa com l’altra. Res no impediria que féssim un referèndum a tot l’estat, i així sabríem la voluntat de Catalunya també. De qui en volem saber la voluntat? Perquè dels altres ja en sabem la resposta.
—Com es podria fer la consulta eficaçment si de cap manera el govern espanyol no la vol acordar?
—Les vies les ha presentades bé el CATN. Totes són damunt la taula.
—L’alternativa són les eleccions plebiscitàries, doncs?
—Suposem que els partits es posen d’acord a presentar en el programa electoral el sí a la independència. Amb això, si guanyés el sí, es podria fer una declaració unilateral d’independència. Però hem de saber l’eficàcia de tot això. D’una banda, cal tenir en compte que en el codi penal espanyol hi ha tipificat el delicte de sedició. El qui ho faci, ho ha de saber, pot ser processat per aquest delicte. A més, a la constitució hi ha l’article 155, que mai no s’ha exercit però amb el qual es podria suspendre l’autonomia de Catalunya. I després hauríem de pensar si internacionalment tenim prou suport, com en el cas de Kossove, per a poder ser reconeguts. Tot això cal sospesar-ho.
—Si amb plebiscitàries s’acabaria arribant a una situació de confrontació, no seria més fàcil de convocar directament una consulta per més que l’estat la impugnés i la prohibís?
—Seria tan eficaç, o tan ineficaç, com l’altra via. La consulta no seria vinculant, tampoc. I qui finalment aplica el dret és l’estat, i ho interpretaria tot com volgués. A més, també té l’exèrcit i les relacions internacionals fetes.
—Però ara parlem de fer el pas sense l’acord amb l’estat.
—És que fer-ho sense l’acord amb l’estat és donar-se cops contra la paret, perquè l’estat és qui té el monopoli de la força.
—Ho desaconselleu, doncs?
—No, nosaltres diem que els ciutadans de Catalunya tenim el dret de decidir si volem continuar amb Espanya. Si es fes una consulta i guanyés el no tindria un gran ressò internacional, sí, però no tenim gaires més eines jurídiques. El dret arriba fins on arriba; la resta és política.
—El ressò internacional podria fer que la voluntat expressada a les urnes passés per sobre de les lleis imposades?
—El ressò internacional posaria en una situació molt incòmoda la comunitat internacional. Però a part això, poca cosa més.
—Voleu dir que s’hauria d’evitar d’arribar a una situació de desobediència.
—La xarxa seria la comunitat internacional. I si no tenim unes relacions molt i molt perfilades i definides amb la comunitat internacional, amb potències com el Regne Unit, Alemanya o els Estats Units, faríem un salt al buit. Amb perjudicis com acusacions de delicte de sedició o la suspensió de l’única cosa que ens queda, que és l’autonomia.
—Però la història també es fa amb trencaments.
—Sí. I ara jo t’hauria de parlar com a ciutadana perquè, com a jurista, el meu discurs queda limitat. I com a ciutadana t’he de dir que ja ho veurem, que si cal tirem pel dret. De vegades les coses acaben sortint bé, però hem de saber quins perills encarem. Suposo que dependrà si hi ha prou majoria. Si hi fos, em sembla que ens veuríem amb cor de tirar endavant.
—I té consistència el discurs insistent que quedarem fora de la UE?
—No. Mireu, Noruega no és a la Unió Europea i és un dels estats més pròspers de tot Europa, tenen tots els convenis amb la UE en allò que els interessa, i en allò que no els interessa no en tenen. Però de tota manera no sé d’on han tret que Catalunya no formaria part de la UE i que en fóra expulsada immediatament. Perquè enlloc, en cap tractat ni en cap norma de dret derivat no s’estableix d’aquesta manera. Aquesta situació no és prevista i, per tant, s’haurà d’encarar jurídicament però amb un pacte polític. El dret arriba on arriba. De vegades confiem en les normes, però arriben fins on arriben.
