09.09.2013 - 06:00
‘El desvetllament de consciències és més fort ara que no pas fa tres anys o quatre a les Illes’, diu Pere Sampol, ex-dirigent i ex-senador del PSM i un referent del nacionalisme polític a les Illes Balears. Sampol fa aquesta reflexió en una entrevista a VilaWeb arran de la publicació del seu darrer llibre, ‘El fracàs d’Espanya. Un horitzó per a Catalunya, una esperança per a Balears‘ (Documenta Balear). Hi parla de l’enfonsament del model polític i econòmic espanyol, fet que considera una oportunitat per a l’eclosió del mallorquinisme. I acaba reflexionant sobre com pot influir en les Illes un futur estat català.
—Quines conseqüències pot tenir per a les Illes la independència de Catalunya?
—Hi haurà un rearmament, que ja hi és, del nacionalisme espanyol, a través de les posicions d’un PP que cada vegada es valencianitza més. L’estratègia del PP és cercar un enemic interior que vol que sigui el mallorquinisme polític, acusant-lo de pancatalanista i de venut als interessos de Catalunya. Però, d’una altra banda, també hi ha la reacció contrària. El mirall de Catalunya pot implicar un rearmament ideològic i una presa de consciència d’un nombre més gran d’illencs i que s’activin.
—Com passa ara amb la comunitat educativa?
—Sí, professors, pares i mares es mobilitzen més enllà del pes electoral que té el mallorquinisme polític. Com evolucionarà això? Dependrà de com evolucioni Catalunya. Si Catalunya ens pot servir d’exemple, ens influirà positivament. Si Catalunya entràs en una espiral negativa, es debilitaria.
—Però aquest moviment en l’ensenyament sembla més una reacció a la política de Bauzá que no una activació per mimetisme amb Catalunya.
—És evident. Aquesta reacció es produeix independentment de tot allò que passa a Catalunya. Però ens serveix d’exemple per a constatar que hi ha un substrat ideològic d’una part de la població, que encara és minoritària, però que és més alta que no els vots que acumula el nacionalisme polític.
—El nacionalisme polític a les Illes no ha sabut aplegar tot aquest substrat, doncs?
—No, vol dir que el sostre electoral és molt més alt. I la ideologia en què es fonamenta ha impregnat els segments dels partits polítics. Les possibilitats electorals van més enllà d’on són actualment. Cal una tasca dels partits, que conflueixen ara entorn del PSM i de la coalició Més, per a créixer electoralment.
—Dieu que el rearmament del nacionalisme espanyol es veu en el PP, però també en el PSOE. Pot arribar a passar també en el PSIB?
—El PSOE a les Illes ha volgut jugar amb el doble discurs de voler captar el vot espanyol i, per una altra banda, l’electorat del nacionalisme progressista. Els havia funcionat però ara ja no els funciona. La meva constatació és que des de la restauració de la democràcia havíem pensat que a mesura que es consolidàs la democràcia aniríem augmentant progressivament les quotes d’autogovern. Però ara hem topat amb la crua realitat. Aquesta és una via tancada per l’essència del nacionalisme espanyol.
—I aquesta és una de les causes del fracàs d’Espanya que vós analitzeu.
—Des que el comte duc d’Olivares recomanà al rei que fes una nació a partir de la cultura, la llengua i les lleis de Castella, el nacionalisme espanyol va voler fer una nació castellana. I això ha topat amb la resistència de catalans i bascs i una part important de gallecs i ciutadans de les Illes. Ara s’ha comprovat que dins l’estat espanyol ja no podrem avançar més culturalment i lingüísticament, i l’estat espanyol és una greu amenaça per l’espoliació fiscal a què ens sotmet.
—Per què a les Illes no hi ha una consciència tan gran i generalitzada d’espoliació fiscal com a Catalunya si el dèficit fiscal encara és més gran?
—No hi ha una tradició nacionalista a les Illes Balears, així com a Catalunya i al País Basc sí, amb partits amb molts anys d’història. Aquí el nacionalisme accedeix per primera vegada a les institucions el 1979. Podríem dir que el nacionalisme a les Illes encara és a la prehistòria. D’una altra banda, hi ha el factor de l’empresariat. A diferència de Catalunya, que té un empresariat que en bona part assumeix el catalanisme i té clara la defensa de la llengua i la cultura, a les Illes els referents empresarials són provincians, reneguen de la llengua i la cultura pròpies, pensen que la pertinença a una classe social ha de ser en clau espanyola, s’emmirallen en Madrid i no s’adonen que qui pateix més la crisi econòmica és l’empresariat autòcton.
—I això passa tant amb els grans empresaris com amb els petits?
—El gran empresari i l’oligarquia dominant, alts funcionaris, l’aristocràcia, es passen al castellà i reneguen del català i professen un anticatalanisme furiós, i això impregna les classes socials més baixes i naturalment els petits empresaris. Potser ara canvia un poc, perquè comença a prendre consciència d’aquesta espoliació fiscal.
—Dieu que el rearmament nacionalista espanyol porta a una cacera de bruixes. Fins on pot arribar això?
—Aquestes polítiques tan bèsties del PP també fan que molta gent obri els ulls i sigui receptora del nostre missatge. Aquí es produeix una polarització: per una part sectors més ultranacionalistes espanyolistes i per una altra banda gent que pren consciència que vivim una autèntica situació colonial. Aquesta situació afavorirà el desvetllament de consciències. Pot ser que les lleis no ens emparin, però el desvetllament de consciències és més fort ara que no fa tres anys o quatre.
—Dieu que Catalunya no ha d’adoptar una actitud paternalista respecte de la resta del país. Com hauria de ser aquesta relació?
—Primer, que els mitjans de comunicació catalans, especialment els públics, donin cobertura informativa també al nacionalisme polític. No ens han de fer propaganda cada dia, però hem d’existir per a nombrosos seguidors d’aquests mitjans de comunicació que, gràcies a la societat civil, hi ha a les Illes Balears i al País Valencià. I els partits polítics haurien de mirar d’acordar estratègies polítiques amb els partits que han demostrat eficàcia a l’hora d’accedir a les institucions, i no competir electoralment amb nosaltres. Importar experiències polítiques s’ha demostrat un fracàs en unes altres ocasions i no val la pena d’intentar-ho.
—Què hauria de fer una Catalunya independent si cresqués l’hostilitat envers la llengua i la cultura a les Illes i al País Valencià com a reacció al nou estat?
—Caldria ajudar en la recepció dels mitjans de comunicació de Catalunya a les Illes Balears i al País Valencià, i que servissin de pont per a crear aquí nous mitjans de comunicació en català; donar cobertura a les entitats polítiques que treballen pel redreçament i ajudar que el nacionalisme polític s’anàs fent gran a les institucions. I des del coneixement mutu han de sortir relacions culturals, econòmiques, culturals, polítiques. I el mirall podria ser l’Institut Ramon Llull, que va néixer amb la premissa del consens; totes les decisions s’adopten pel consens d’ambdós governs. I aquesta relació de caràcter confederal és la que s’ha de potenciar en tots els àmbits. Si Catalunya se’n surt, nosaltres tindrem un exemple. I podrem dir: veis com ens convé la sobirania, com ens convé desfer-nos d’aquest llast que és un estat espanyol corromput i que no té solució? Si Catalunya se’n surt, nosaltres tindrem una esperança.
