Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  29.08.2013  00:00

Autor/s: Mariló Sanz Mora

El Marroc: del desert cap al nord

Men?ame
 

No sé què tenen els deserts que sempre els trobe encisadors. No n'hi ha cap d'igual, malgrat semblar-ho. Sense res, només arena i poca vegetació, tots em provoquen la mateixa satisfacció i pau. No ho dubteu si teniu l’oportunitat d’experimentar-ho.


Ens endinsàrem en el desert marroquí el primer dia de l’any. Després de la ressaca, l’autobús ens portà per les muntanyes de l’Atlas cap al poble d'Aït-Ben-Haddou.

Ait Benhadou és una ciutat-castell enmig del desert, és ciutat fortificada o Ksar, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1987. Semblava ancorada en l’Edat Mitjana, però havia cobrat vida per a una nova finalitat: ser plató de moltes pel·lícules com 'Laurence d'Aràbia', 'La joia del Nil', 'Jesús de Natzaret, 'L'última temptació de Crist', 'La mòmia', 'Gladiator' i 'Alexandre Magne'.

Independentment que siga explotada o no com a plató de cinema, mereixia realment passejar pels seus carrers i parar-se davant dels berebers que hi podíem trobar, gent amb una llengua pròpia que desconeixíem. Però aquest fet no importava perquè no calia cap paraula per a comunicar-nos-hi. Somriures i gestos valien.

I d'Aït-Ben-Haddou seguírem al voltant de 30 km, camí del sud fins arribar a Warzazat, la porta del desert. Després de tants dies de viatge ja havíem oblidat els temors de trobar algun aspecte en males condicions pel fet d'haver pagat  poquet per la totalitat del viatge. I és que realment pagàrem tan poc per tot el recorregut pel país, que des de l'inici estàvem amb la mosca a l'orella, sense arribar a creure'ns que, per tant poc, ens estaven donant tant. Fins al moment, tot resultà molt bé. Els llocs de dormir, sense tindre cap luxe, eren acceptables, les menjades eren lliures i les visites de les ciutats també. Però a Warzazat la cosa va canviar, va ser allà on vaig passar la pitjor nit de la meua vida quant a condicions d’hospedatge.  

Va ser en aquell hotel perdut al sud de Marroc. Catalogar-lo d’hotel és arriscat, i no sé si encertat. Que estava perdut sí que és cert, perquè es trobava a les portes del desert, més enllà ja no hi havia molt més. L’habitació estava vella i deteriorada, però el que més aprensió feia era el llit mig trencat on hi havia uns llençols grocs i bruts, i on vaig trobar indicis clars que no havien passat per la rentadora. No vull especificar més, deixe a la imaginació del lector que pense què vaig trobar en obrir el llit i observar els llençols. El que vàrem fer va ser dormir eixa nit amb roba que ja no ens havíem de tornar a posar. Per descomptat que vàrem llevar dels llits els 'condimentats' i engroguits llençols que els cobrien i posàrem totes les tovalloles netes que trobàrem al lavabo, fent prèviament una inspecció, amb ulls inquisidors, del grau d’higiene que tenien. Era clar que eixa nit no dormiríem molt perquè, a més, les canonades del lavabo gotejaven i el soroll continu no deixava aclucar els ulls a ningú. Ens passàrem tota la nit amb els ulls com a plats esperant que es fera de dia.

De Warzazat seguírem la vall de les Alcassabes del Sàhara marroquí, on sorprenien els contrastos. Paràrem a les Gorges del Todra, un paradís per als amants de l’escalada amb roques de 300 metres d’alçada que formaven un estret corredor configurant una gorja congost i l’entrada de les muntanyes de l’Atles. El paratge era espectacular i conseqüentment explotat turísticament. És el que hi ha a Todra actualment: venedors i hotels pertot arreu, encara que quan jo hi vaig anar no s’hi veia res, sortosament.

I després passarem a Erfoud, l’última ciutat abans del desert, per dirigir-nos a veure l’espectacular Gran Duna de Merzouga. Un paratge preciós, i és que no sé què tenen els deserts que sempre els trobe encisadors. No era una excursió aventurera, tot estava controlat minut a minut, el transport, els dromedaris de després i el passeig, però malgrat saber que era el mateix que feien tots, era bonic de gaudir del lloc, de l’experiència de passejar a lloms del dromedari amb un balanceig continu seguint les formes de les dunes que eren les que manaven.

Partírem en vehicles tot terreny  per visitar la gran Duna de Merzouga, per a mi un lloc especial. Va ser allà quan va començar la miniaventura.

Solament hi havia una gran duna, però la passejarem per tots els costats, sense parar anàvem pujant i baixant-la, l’envoltàvem... a peu i en camell... un goig que durà hores i que acabà en amagar-se el sol.

Aprofite per a clarificar el dubte des si es diu dromedari o camell. Quan es parla del desert marroquí és usual emprar la paraula camell, tanmateix no és del tot correcte perquè els camells tradicionals tenen dos gepes al llom i al Marroc en tenen una solament. Així que el que hi ha al Marroc són dromedaris (camell aràbic), però els dromedaris també pertanyen a la família dels camells (camelus dromedarius).

Quina dosi de desert!

Una vegada satisfet el desig buscat en iniciar aquest viatge de gaudir del desert, tornàrem a la ciutat, tocava el torn a la tercera més gran del Marroc després de Casablanca i de Rabat: Fes, d’on en recorde especialment la medina.

La medina de Fes, que és la major zona de vianants del món i va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1981, per a qui no la conega, ha de saber que és laberíntica i difícil de transitar. En arribar a la ciutat per a visitar-la al nostre aire, ens avisaren que era necessari contractar el servei d’un guia abans d’entrar al mercat, que no era cap problema perquè eren molts joves i xiquets els que s’oferien pels carrers.

Malgrat saber que Fes té uns carrers molt entrelligats i estrets on és molt fàcil de perdre’s, no férem cas de l’advertiment i començàrem a bambar sense saber per on. Quan vàrem vore la necessitat, ens vam haver de conformar amb el que hi havia. Per desesperació, perquè no sabíem per on anar ni per on eixir, contractàrem els serveis d’un malcarat xic que només parlava francès i que tenia una cicatriu que li travessava la galta dreta de part a part. No semblava molt de fiar, però ja no teníem més remei, o era ell o entràvem a soles... i ens hi podríem perdre.

Encara recorde la conversa... El malcarat ens va durar dos minuts, al tercer va veure la policia i va fugir corrent com si del dimoni es tractara. Sortosament van aparèixer dos xics que ens van ajudar. No vàrem tindre més remei que posar-nos en les seues mans i en aquesta ocasió puc contar que férem bé, perquè al poc de temps em va eixir al davant el malcarat de la cicatriu, dirigint-se a mi especialment, exigint-me el pagament dels diners que havíem acordat. Però si va estar tres minuts! Els xics van salvar la situació i de la seua butxaca li van donar unes monedes que el van fer callar.  

Amb aquests dos àngels protectors ens endinsàrem per la medina, unes vegades un se n’anava i es quedava l’altre i així, acompanyats per un o pels dos, els seguírem fidelment. I sempre a l’aguait per si el malcarat tornava... Tinguérem sort de trobar-los, encara que tenien uns ullets vidriosos que delataven que alguna substància havien fumat. Ens tenia igual. Des del primer moment ens en fiàrem i ens deixàrem guiar, portant-nos, com no, a casa del cosí que venia estores... però també a prendre un té en un lloquet especial i local o ens aconsellaren un bon restaurant on dinar que encara que era de luxe tenia preus normals, però ells no volien ni entrar.

I per acabar el viatge visitàrem les ruïnes de la ciutat romana de Volúbilis, a 33 km de la ciutat de Meknès, un jaciment romà, probablement el millor conservat al nord d’Àfrica i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1997, cinc anys després d’haver-lo visitat jo.

De tornada, a uns 100 km de Ceuta, paràrem al preciós i acollidor llogaret de Xauen, situat a les muntanyes del Rif. S’hi respirava un aire tranquil i fresc, màgic. Passejar sense saber per on va ser el que vàrem fer, endinsant-se en la medina amb les cases emblanquinades, escodrinyant la gent i parant al final a la plaça principal. Xauen va ser una parada curta que bé es mereixia més temps.