Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  26.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

Nas de periodista a Perpinyà

Xammar viu a Perpinyà envoltat de més exiliats de la guerra espanyola quan ja s'ha acabat i s'empesca una manera de treballar en el nou diari Le Républicain

Men?ame
 

La guerra espanyola dels tres anys s'ha acabat amb la derrota de la República. Després d'haver passat una temporada a l'ambaixada espanyola de París, Eugeni Xammar s'instal·la a Perpinyà, on coincideix amb més exiliats del sud. Però no té cap feina, a banda encàrrecs esporàdics i algunes lliçons d'anglès. Aleshores, el cap de la Resistència, monsieur Fourquet, funda un diari anomenat Le Républicain i n'encarrega la direcció a un periodista conegut de Xammar, Jacques Duel. Com se sol dir, la dificultat esmola l'enginy, i el nostre periodista no n'és pas cap excepció. Xammar s'empesca una fórmula per a cobrir la difícil tasca de fer la informació internacional del nou diari.

En aquest fragment, Xammar explica aquesta idea i l'experiència de periodista a Perpinyà.

«Se'm va acudir anar a felicitar personalment monsieur Duel i dir-li entre professionals que no li envejava la tasca d'haver d'organitzar una secció d'informació estrangera en una ciutat com Perpinyà totalment isolada del món. Monsieur Duel em va confessar que estava, en efecte, molt preocupat i em va obrir així el camí per a exposar-li la meva idea.

Jo podia escoltar les ràdios anglesa, alemanya, italiana i, naturalment, la francesa i l'espanyola, i amb totes les informacions recollides durant el dia i les primeres hores de la nit podria dictar un tou d'informació que convenientment fet a trossets oferiria un noticiari força complet de l'estranger en el número de l'endemà. La resposta de monsieur Duel fou immediata: "Mette-vouz au travail tout de suite".

No és que em sorprengués gaire la rapidesa d'aquella decisió, però vaig demanar-li vint-i-quatre hores de temps i seguidament vam reestablir un pla de treball. Vaig tenir molt d'interès a fer remarcar que per primera vegada em posava a escriure en francès per al públic, a la qual cosa ell, per tranquil·litzar-me, va repondre que, si alguna cosa calia corregir, no faltaria la persona encarregada de fer-ho.

La meva col·laboració a "Le Républicain" fou molt agradable i en conservo un excel·lent record. El meu francès, si més no per al consum de Perpinyà, va resultar perfectament potable. El meu gran triomf professional a la casa fou el dia que monsieur Chalade, aleshores redactor en cap del diari i més tard corresponsal de "La Depêche de Tolouse" a Cahors, periodista de bon ofici, em va dir:

–Xammar, us heu oblidat de donar la caiguda de Budapest.

I jo li vaig contestar que no m'havia oblidat de donar la caiguda de Budapest senzillament perquè Budapest no havia caigut.

–¿Vós dieu que Budapest no ha caigut quan en el món no es parla de res més i les ràdios no en diuen altra cosa?
–Estigueu tranquil, Monsieur Chalade, demà donarem la caiguda de Budapest, però Budapest no ha caigut.

L'endemà vam donar la caiguda de Budapest amb grans titulars i l'endemà passat tothom sabia que les tropes russes eren molt a la vora de Budapest però que encara no hi havien entrat. Això em va permetre uns dies després de cridar monsieur Chalade mentre entrava al diari i comunicar-li que Budapest havia caigut.

–Demà tornarem a donar la notícia, però aquesta vegada no l'haurem de rectificar.»

Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema

© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.