Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  22.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

La 'inútil flamarada' del Sis d'Octubre

Men?ame
 

Ahir Xammar parlava de l'allunyament i la indiferència que havien mancat al govern en el conflicte d'Astúries. Després d'explicar els fets i d'assignar responsabilitats, en salva un polític: el doctor Dencàs, conseller d'Interior de la Generalitat, perquè 'el seu catalanisme no l'enganyava' i sabia que hi hauria un conflicte amb Espanya. 

És un text intensament xammarià: ara un adverbi amb sentit irònic ('se'n va encarregar amablement el govern de Madrid'), ara l'aparició recurrent de l'adjectiu 'inútil' ('la inútil flamarada del 6 d'octubre...'), ara una frase paradoxal ('Companys va sortir al balcó del Palau de la Generalitat per tal d'anunciar solemnialment al poble de Barcelona que el Govern de Catalunya acabava de perdre la carta de navegar')... 

«A Catalunya, regió autònoma, se li presentava l'ocasió de demostrar que efectivament ho era i per a demostrar-ho només li calia situar-se al marge dels esdeveniments, i adoptar una actitud d'impassibilitat. Als ulls de tothom hauria estat patent aleshores que Catalunya i la resta d'Espanya eren dues coses diferents. Tan fàcil com era afirmar la personalitat pròpia sense necessitat de fer res. Catalunya, pèssimament aconsellada pel seu Govern --pels seus 'consellers'--, va prendre partit, una veritable aberració, per un dels dos bàndols espanyols que anaven a patacades. A Astúries una vaga general de minaires era combatuda a sang i a foc per les forces de l'ordre públic. En uns certs moments i en uns certs llocs els minaires vaguistes semblaven més forts que la Guàrdia Civil i davant aquella situació llunyana, sense cap enllaç ni relació amb Catalunya, els consellers de la Generalitat, que no eren asturians, ni minaries, ni vaguistes, ni guàrdies civils, van rebel·lar-se obertament contra el Govern constitucional de Madrid i van prendre partit pels minaires vaguistes asturians i, si no vaig errat (jo no era a Barcelona aquells dies), el president del Govern de Catalunya, Lluís Companys, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat per tal d'anunciar solemnialment al poble de Barcelona que el Govern de Catalunya acabava de perdre la carta de navegar. Poques vegades, però, una decisió demencial d'un poder públic ha anat tan ràpidament seguida dels seus efectes ineluctables. Llevat del doctor Dencàs, conseller de l'Interior i cap de les forces de l'ordre públic, que va trobar la manera de fer-se escàpol, tots els altres membres del Govern de la Generalitat, començant pel president Companys, eren al cap de poques hores presoners del capità general de Catalunya, Domènec Batet. Les principals figures de l'Ajuntament de Barcelona foren també detingudes i recloses per un temps indefinit en un vaixell de passatgers ancorat al port de Barcelona, el transatlàntic Uruguay. A l'Uruguay van anar-hi també a parar el president del Parlament, Joan Casanovas, i el filòleg Pompeu Fabra. Els membres del govern de la Generalitat foren condemnats per un consell de guerra a presó perpetual i reclosos als presidis de Cartagena i de Puerto de Santa María. El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria fou saquejat i tancat. Tancades foren també altres institucions catalanes de tendència nacionalista. I de nomenar un nou consell interí de la Generalitat de Catalunya se'n va encarregar amablement el govern de Madrid. I calgué esperar gairebé un any i mig, fins a les eleccions legislatives del febrer del 1936, perquè les coses tornessin a capgirar-se. D'aquest capgirell i de les seves conseqüències hi haurà ocasió de parlar-ne més tard. Durant tot el període de repressió a Catalunya ningú no va alçar el dit. A partir de la inútil flamarada del 6 d'octubre el règim establert per les autoritats de Madrid fou acceptat a Catalunya sense cap mena de protesta violenta.»

Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema

© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.