14.08.2013 - 06:00
A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, Xammar ens explica un fet d’una gran transcendència periodística en què ell participa. L’ideòleg de la gesta és l’alacantí Carles Esplà, un periodista molt lligat amb l’escriptor Vicent Blasco i Ibàñez, de qui durant un temps fou secretari personal. Carles Esplà és un dels molts amics de renom que va tenir Eugeni Xammar. S’hi poden afegir Rafael Campalans, que el va ajudar molt a Londres, o Andreu Nin, el seu amfitrió en el viatge a Moscou que vam explicar ahir i abans-d’ahir. Afegim-hi Josep Carner, amic de joventut, o, encara, entre molts més, Josep Pla, que tant l’admirava (‘En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats; és l’home més intel·ligent que jo conec’, va escriure).
«Érem tots dos a Ginebra, on ens havia portat la nostra feina de periodistes, quan Primo de Rivera va decidir que Espanya es retirés de la Societat de les Nacions. Motiu? Espanya havia demanat que se li concedís un lloc permanent en el Consell de la Societat i aquesta petició no havia estat atesa. En realitat, Espanya tenia garantida la seva permanència de fet al Consell de la Societat de Nacions, puix que el lloc que hi ocupava era un dels tres llocs ‘reelegibles’. Però Primo de Rivera no en tenia prou amb la permanència de fet. Volia la permanència de dret, que li fou denegada, naturalment, perquè si es reconeixia a Espanya un cert dret a un lloc permanent en el Consell de la Societat de Nacions no hi havia cap motiu per a negar el mateix dret a una altra dotzena de països tan importants com Espanya o més. No és comprensible com al general Primo de Rivera podia passar-li pel cap la idea de retirar-se de la Societat de les Nacions per un motiu tan pueril. Tanmateix, de la retirada d’Espanya tot el món en va anar ple i davant l’abast mundial de la notícia, Carles Esplà va tenir allò que se’n diu ‘una idea’. Blasco Ibáñez, que havia fet públicament acta de candidatura a la presidència de la República espanyola, enviaria un telegrama al president del Consell de la Societat de les Nacions prometent que Espanya demanaria el seu reingrés a la Societat tan bon punt fos proclamada la República. Idea sense cap dubte excel·lent, per a la qual Carles Esplà va demanar la meva col·laboració i jo vaig ser, en efecte, l’home encarregat de redactar, amb el meu millor francès, el telegrama de Blasco Ibáñez que, un cop enllestit, fou immediatament lliurat al corresponsal de l’Agència Havas per tal que l’escampés als quatre vents. Blasco Ibáñez no fou consultat ni poc ni molt i quan jo en vaig fer la remarca, la resposta de Carles Esplà fou més o menys aquesta: ‘No cal. Quan Blasco llegirà demà a la premsa del matí el seu telegrama suposarà tot seguit que jo en sóc l’autor i estarà molt content’. Foren moltes, doncs, a tot arreu del món, les persones que, de la decisió del ‘futur’ president de la República espanyola se n’assabentaren abans que el mateix ‘futur’ president.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
