Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  15.08.2013  00:00

Autor/s: Mariló Sanz Mora

Sicília: el volcà Etna

Men?ame
 

M'atrauen els volcans. No sé què tenen que allà on vaig els busque... m'agrada fer les caminades d’accés trepitjant arena volcànica, m’agrada veure’ls imponents a prop meu... no pense en el perill, només gaudesc de la bellesa que desprenen.

El volcà Etna de Sicília és el major volcà d'Europa i un dels més actius del planeta. Últimament ha tingut moltes erupcions importants. Té un perímetre al voltant de 200 km i una alçada de 3.400 m. Ha inspirat nombroses llegendes mitològiques, i els antics navegants en veure el volcà creien haver arribat a l'infern o al principi de l'apocalipsi.

La pujada la fem a l'aguait, vigilants. Hem d'estar expectants als canvis de color del fum que en tot moment desprén un dels craters més importants: si es fa negre i no és espès... alerta: s'ha de fugir immediatament.

Per a accedir al volcà, primer en bus, anem fins als 2.000 metres. Hi són els telefèrics. També es pot fer a peu, però... ho deixem per a una altra ocasió, qui sap?

En aquest camí d'accés al cim s’hi pot apreciar el corrent de lava, que per on passava cremava i s’hi quedava, i ara, solidificat, té forma de roca. Per on no passava, els arbres i la vegetació continuen. Quan trobem a les roques de lava vegetació, significa que la lava és més antiga i ha donat temps de créixer plantes baixes. Aquestes coses se saben preguntant, si no es pregunta no se sap. I saber ajuda a assaborir més allò que es veu.

Amb el telefèric pugem al segon tram de la muntanya del volcà, on uns vehicles tot terreny ens deixen més amunt, quasi a la mateixa boca d'un dels cràters.

El camí amb els vehicles resulta ja emocionant per les vistes que ens envolten, un dels cràters fa explosions de tant en tant. Però a mi no em fa por. Si la gent local no en té, per què haurem de tenir-ne nosaltres? Diuen que aquest volcà no és tan perillós com poden ser-ho altres perquè actualment se sap com controlar i desviar la lava, que a més té l’avantatge d’avançar molt espai i refredar-se molt ràpidament. Tanmateix, en qualsevol moment hi pot haver una erupció. Aquest volcà solta lava sovint...

Una vegada dalt la vista és espectacular.

Em sorprén un detall que observe en arribar-hi: s’hi veuen moltes marietes. I em sorprèn perquè en són moltes... totes menudetes, rogetes... posant una nota de color a la monotonia cromàtica de l’arena. Segons Pietro, el guia alpí expert que ens condueix per les sendes adequades per a vorejar els cràters sense perill, hi ha uns mesos en concret en primavera-estiu en els quals 'la caccholina', com es diu en italià, hi troba les condicions atmosfèriques perfectes per la reproducció. Així que aquesta és l’explicació, les marietes són a l’Etna per 'fer l’amore', com diu amb picardia Pietro.

Amb Pietro, sempre vigilant el nostre controlat deambular, seguim un camí trepitjant la lava que està molt calenta. El guia no ens perd de vista per a evitar cap imprudència per part de ningú del grup que podria portar un disgust. El passeig, malgrat la calor, és agradable, perquè ens acompanya un vent un poc gelat que després de tants dies de calor s’agraeix. Aquest passeig només es pot fer a l’estiu perquè en hivern està nevat. És quan és el moment d’agafar els esquis i esquiar. És per això que hi ha telefèrics per facilitar la pujada en hivern .

En aquest moment, quan estic escrivint, en un breu descans de la caminada vorejant cràters, vull descriure el que tinc davant meu: és un paisatge semblant a la lluna, muntanyes de roca volcànica negra i de pols, de vegades roja pel sofre acumulat per les distintes erupcions. Vull descriure el que estic escoltant: explosions reiterades des del cràter més gran. És realment emocionant i encisador.

Veig Pietro excessivament preocupat mirant en tot moment el fum... ell no diu res, clar! El que no ha de fer és espantar. Imagine que ja deuen tindre previst el pla de fugida ràpida... si ve el cas... cert que no em preocupa... malgrat sentir retronar les entranyes del volcà.

En aquest momentet que dedique a plasmar el que veig, puc dir de nou que no em canse, i segur que no em cansaré, de veure volcans. Perquè malgrat semblar iguals, cadascun té elements que el fan diferent i especial. En l’Etna la 'caccholina', és l’ingredient que li dóna un toc de vida enmig de l’aridesa de pedres i arena, un toc diferent que mai no havia vist en altres volcans, o almenys no me n’havia adonat.