06.08.2013 - 20:03
Llig a l’article de Brauli Montoya ‘Identitat valenciana i transmissió del valencià’, de ‘Nació i identitats. Pensar el País Valencià’, la següent transcripció d’una dona de 78 anys: ‘Jo parlava en ells en valencià, però si estàvem en un grupo i havia uno castellà, parlàvem tots castellà. Mos havíem mentalitzat que era una falta d’educació parlar valencià’. Immediatament, em ve al cap l’aforisme fusterià: ‘Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat’.
Dins del que cap, entra en la normalitat que a una persona de més de seixanta anys li hagueren inculcat aquesta ‘educación’ -tot i que s’adone del menyspreu a què sotmetien la nostra llengua-. La ‘una grande y libre’ no entenia de varietat. Però, en l’actualitat, són moltíssims els casos en què, quan una persona parla en castellà, de seguida, els valencianoparlants canvien de llengua. O quan ve un estranger de fora de l’Estat espanyol, instintivament usen la llengua de Madrid. És el que han mamat, sí, això està clar. I també és cert que moltes voltes l’estranger no coneix una altra llengua que el castellà, pels motius que siguen, no només ideològics. Una persona d’Extremadura no té per què -i ací la culpa és de la llei- saber valencià. Té el dret, no el deure. Ara bé, tampoc nosaltres tenim l’obligació de passar-nos al castellà.
Sovint creiem que l’educació és que el de casa ha de facilitar l’acollida. Si algú ens demana ‘dónde está tal o tal otro sitio’ i li ho comentem en valencià, potser ens demane per favor -per qüestions d’educació- que li ho repetim en castellà. No costa res, és clar. El que importa és la comunicació. I és possible que si ens torna a preguntar ja li pose més interés a conéixer la llengua del Tirant lo Blanc. El meu pare és de Jaén i em conta que quan va vindre a l’Olleria i es va posar a treballar de cambrer, només demanava que li explicaren què eren els cigrons i els fesols, que li anotaren entre parèntesi que eren ‘garbanzos’ i ‘alubias’. Mai no ha tingut cap problema lingüístic, per educació i perquè sabia que venia a un territori amb llengua pròpia. Ell, que quan tenia tres anys em va matricular en l’escola pública, va marcar la casella d’ensenyament en valencià.
Per això, no puc evitar somriure i blasfemar mentalment contra una ‘segurata’ de la mateixa ciutat andalusa que demana a una assistent al festival de Borriana que li parle en espanyol, perquè no entén aquelles llengües del dimoni. Més aïna, que si no li parla en la llengua de Góngora, no hi entra. I la jove, en una mostra de dignitat, prefereix quedar-se fora que tornar-hi. La reacció de la guarda és l’altra opció de l’estranger que va a casa d’algú i que imposa que se li parle en la seua llengua. A Catalunya s’haguera permés? I a Anglaterra, si la guarda demana que se li adrece en espanyol? Tenim el que ens mereixem, i la majoria absoluta no desperta.
O canviem ja l’educació heretada, o ens condemnarem a l’autodestrucció com a poble. Si nosaltres no ens creiem que la nostra llengua és una llengua important, no ho farà un senyor de Zamora, d’Albacete o de Carabanchel. Cal mentalitzar-se a la inversa: si ve una persona castellanoparlant, li hem de fer entendre que nosaltres juguem a casa i que la nostra llengua és la que és. Si no ho comprén a bones, amb paciència li ho podem explicar i també li podem dir com s’anomena en valencià. Si no ho comprén a males, a maleducats no ens ha de guanyar. Ja s’ho farà. El problema, i conscienciem-nos, el tenen ells. Amb respecte i tolerància, tots anem avant. Però que el respecte i la tolerància no situen el nostre signe d’identitat per sota de pressions estrangeres.
