07.08.2013 - 06:00
El 15 de novembre de 1920, a Ginebra, es fa la primera assemblea de la Societat de les Nacions, l’organisme internacional creat l’any abans en virtut del tractat de Versalles. Eugeni Xammar hi és com a funcionari del secretariat. Per tant, forma part de l’organització d’aquest ens, precursor de l’organització de les Nacions Unides. En el futur, no deixarà mai del tot la vinculació amb l’ONU.
En aquesta crònica Xammar ens explica aspectes importants i també anècdotes. La que ell troba més còmica és la del pianista Ignacy Paderewski, que va assistir a l’assemblea com a cap de govern de Polònia i, per tant, encapçalant la delegació polonesa. El cas és que els assistents a l’assemblea no se’n sabien avenir i volien aprofitar-ho per sentir-lo tocar…
«Qui es va encarregar de donar la gran nota còmica de l’Assemblea fou el delegat de Polònia, el pianista Paderewski. Físicament, el personatge no tenia res de còmic. Era, al contrari, massís i solemne i el seu rostre, voltat d’una cabellera esplèndida que tothom coneix, oferia l’aspecte de la lluna quan fa el ple. Còmic ho era Paderewski per un caire curiós de la seva personalitat no pas física sinó moral. Nomenat cap del govern del seu país, tan bon punt establerta Polònia com a república independent, Ignace Paderewski, president del Consell de Ministres, va oblidar que fins aleshores havia estat el primer pianista del món, cosa que el món, per la seva banda, es guardava molt bé d’oblidar. I així fou com el pas de Paderewski per Ginebra, com a cap de la delegació de Polònia a la Societat de les Nacions, havia de convertir-se en calvari. A l’home d’Estat tothom el tractava amb respecte, però al pianista tots els altres delegats, i sobretot les senyores dels delegats, aprofitaven qualsevol avinentesa per a demanar-li que toqués alguna coseta, si més no el ‘Minuet’, el celebradíssim ‘minuet de Paderewski’, la seva única obra reeixida de compositor, música ‘camp’ (envellida), avui adaptada al gust –a un cert gust– del dia i cantada, amb versions diverses, per incomptables grups de cantaires ‘pop’ escampats arreu del món. Per a l’infeliç polític pianista o pianista polític cada recepció amb un piano de cua a l’abast era un veritable martiri. ‘Senyor president, senyor ministre, estimat mestre, ara que la meitat de la gent ja són fora, ¿no ens podria tocar l’adagio del “Clar de lluna” de Beethoven? El piano és un Beschstein i està molt ben afinat’. Res no hi valia. Ni les invitacions dels delegats més eminents, ni els precs de les senyores més formoses, ni els refilets de les noies més angelicals, no pogueren mai doblegar la voluntat aferrissada d’Ignace Paderewski. Ell era un governant, no era un músic, un delegat, no un artista. Havia dit que no tocaria i, efectivament, durant tota la primera Assemblea de la Societat de Nacions –s’hi va estar de cap a cap– mai no va posar les seves mans meravelloses damunt un teclat. A totes les requestes va oposar-hi sempre una rodona negativa, sovint amb mal humor.
Fou així com el món va perdre un pianista de gran geni, i va guanyar un home d’estat de mal geni. Operació netament deficitària.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
