L’enganyifa dels corresponsals de guerra

VilaWeb
Jordi Badia i Pere Cardús
06.08.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘Fer de corresponsal al front de la Primera Guerra Mundial era una feina molt poc militar, per no dir gens, molt diferent del que havia estat en guerres anteriors i del que havia d’ésser durant la Segona Guerra Mundial, quan els periodistes morien al front com mosques.’ Així definia Eugeni Xammar la vida del corresponsal de guerra quan ho fou ell, el 1915, per al diari La Publicidad, adquirit feia pocs mesos per Antoni Teyà, aconsellat pel seu advocat Amadeu Hurtado, i que era la punta de llança de la Catalunya aliadòfila.

En el fragment d’avui de ‘Seixanta anys d’anar pel món’, Xammar hi explica amb el to irònic habitual el tren de vida i els mecanismes informatius gens rigorosos dels corresponsals de guerra que es trobaven entre les forces expedicionàries britàniques al front de França.

«De 1914 a 1918 un corresponsal de guerra era un home engabiat en un hotel o un ‘château’ situats a uns cent quilòmetres del front, que sortia de casa a mig matí per anar a passejar sempre a respectable distància dels camps de batalla, que de tant en tant sentia, molt llunyanes, unes quantes canonades escadusseres i a l’hora que les gallines van a jóc era tornat a casa, on un oficial d’estat major, davant uns mapes i uns gràfics, explicava als corresponsals totes les coses que havien passat aquell dia i que ells no havien vist i algunes de les coses que probablement passarien l’endemà i que ells tampoc no veurien. Totes aquestes precaucions no impediren, però, que un periodista francès, un de sol –Serge Basset, de L’Illustration–, deixés la vida al front atrapat dalt d’un turó per un obús desorientat.

El quarter general dels corresponsals de guerra permanents al front, anglesos i francesos, estava situat en un hotel d’Amiens, ciutat que no va sentir mai una canonada durant tota la guerra. Quan visitàrem nosaltres, corresponsals efímers, aquell quarter general, els nostres col·legues permanents jugaven al billar, als escacs o al bridge. Entre els anglesos, el més remarcable era Philip Gibbs, corresponsal del Daily Telegraph, i entre els francesos, André Tudesq, representant de Le Journal, gran especialista de les enquestes sobre països estrangers festes sense moure’s del seu pis del Barri Llatí de París. Parlar de visites al front que no havia fet i descriure batalles que no havia vist era, per André Tudesq, un joc de criatures.»

Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any