Fugir a París per un pecat de joventut

VilaWeb
Jordi Badia i Pere Cardús
05.08.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 1909 Xammar fuig de Catalunya precipitadament. La causa?: ‘Una ensopegada de les que solen definir-se com a pecats de joventut’, diu. El dissabte 20 d’agost de 1909 ja és a París, sense feina ni diners. Per mitjà d’uns amics, acaba confluint amb Bonet i Cembrano, ex-company seu a la revista ‘Metralla’ i crític musical de la revista ‘Joventut’. Ell tampoc no té feina, però de tant en tant li surten ‘feines’. I això serà un gran ajut per a Xammar, que se’n fa amic inseparable.

Una de les primeres empreses on treballen plegats és l’Agence Générale de Publicité, on han d’omplir sobres de propaganda. El Xammar d’aquest fragment té vint-i-un any, ha fet una mica de tot a Barcelona i anhela treballar a l’estranger. Però la seva passió és el periodisme, no pas omplir sobres de publicitat…

«El cap de personal de l’Agence Générale de Publicité va acceptar sense cap dificultat els serveis que en Bonet i Cembrano i jo li oferíem. Ens va fer pujar al quart pis, ens va presentar el cap de secció, aquest va prendre el nostre nom i les nostres adreces i ens va donar un paquet de mil sobres i un repertori d’adreces. Ens va advertir, molt amablement, el cap de secció, que en el paquet de mil sobres n’hi havia mil cinc i això volia dir que teníem dret a esguerrar-ne cinc: si en fèiem malbé més, el seu import ens seria deduït de la setmanada a raó de dos cèntims per sobre. Remuneració: dos francs i vint-i-cinc cèntims per cada miler de sobres. Pagament el dissabte a la tarda o en el moment de deixar la casa.

Sense distreure’m gaire vaig fer, durant el primer dia, un miler de sobres i escaig. En Bonet Cembrano anava molt darrera meu. L’endemà, cap a les quatre de la tarda, havia acabat el segon miler i abans d’anar-lo a lliurar i demanar el tercer, vaig sostenir una interessant conversa amb un personatge assegut davant meu que m’havia intrigat des del primer moment. Un home magre, petit i desnerit, amb ulleres de filferro, la closca lluent coberta amb un casquet i els colzes, encara més lluents, defensats per unes mitges mànegues de llustrina. Pregunto:

—Quants sobres feu cada dia si es pot saber?

—Una mitjana de dos mil.

—¿Això vol dir una setmanada de vint-i-set o vint-i-vuit francs…?

—Si fa no fa. No és gran cosa, però n’hi ha prou per a viure.

—Fa molt temps que practiqueu aquest ofici?

—Quatre anys i mig…

No recordo haver rebut mai, en tota la meva vida, una fuetada més violenta ni que anés seguida, per part meva, d’una reacció més immediata. Vaig preguntar a en Bonet Cembrano quan li mancava per acabar la feina, em va dir que una cinquantena de sobres i vaig esperar que acabés per a dir-li:

—Lliurarem la feina plegats, passarem a la caixa a cobrar i anirem a prendre un cafè amb llet calent.

En Bonet Cembrano em va preguntar amablement si m’havia tornat boig, jo li vaig contestar que no i, per a justificar la decisió veritablement esbojarrada que acabava de prendre en nom de tots dos, vaig precisar que davant un futur molt incert jo veia, però, una cosa segura i és que mai ningú no podria dir de mi que jo havia passat quatre anys i mig de la meva vida omplint sobres, ni que fos a l’Agence Générale de Publicité de París.»

Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any