La Setmana Tràgica i l’enlluernament de Joan Maragall

VilaWeb
Jordi Badia i Pere Cardús
04.08.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El juliol del 1909 Barcelona i la rodalia va viure uns fets que la història ha tractat d’una manera controvertida: la Setmana Tràgica. En aquest fragment, tan visual, tan clar, veiem Xammar i el seu amic Manuel Reventós observant com encara fumen les esglésies incendiades. I mentre recorda aquelles imatges no té cap dubte a titllar-ho tot plegat de salvatjada.

Al final de la descripció aprofita l’avinentesa per parlar del poeta Joan Maragall, que segons Xammar, es va deixar enlluernar per aquell esperit revolucionari: ‘Don Joan Maragall tenia l’enlluernament fàcil’, ironitza. Novament, la contundència de l’expressió xammariana és brillant.

«Davant els dos homes responsables de l’ordre públic, Ángel Ossorio y Gallardo, governador civil de Barcelona, i el general Santiago, capità general de Catalunya, paralitzats com si un llamp els hagués colpit, la xurma desfermada va incendiar a Barcelona una cinquantena d’esglésies i convents. Actes semblants de vandalisme es produïren també a Sabadell, a Mataró i a Granollers, i encara em veig avui, acompanyat de Manuel Reventós, contemplant el dimecres d’aquella setmana, cap al tard, des de la carena de Velulla, les flames de quatre grans fogueres de les esglésies o convents que encara cremaven a Granollers. I encara em veig quan amb Manuel Reventós, inquiet per la sort dels seus, emprenguérem a peu dos dies més tard el camí de l’Ametlla a Barcelona i després de fer nit a la seva casa de Tiana poguérem contemplar de bon matí, des dels turons de la Conreria, com, a Barcelona, encara hi flamejaven feblement una trentena de fogueres.

Aquests són els meus records de la Setmana Tràgica, una setmana de la qual s’ha tornat a parlar molt recentment, àdhuc per atribuir-li no sé quines transcendències de caràcter social, quan en realitat es va tractar, senzillament, d’una foguerada de salvatgeria popular, esmaltada de còmiques manifestacions d’estupidesa. Per exemple, la comunicació del Comitè revolucionari de Mataró al rector de la parròquia: ‘Considerando que el establecimiento que usted dirige no expende artículos de primer necesidad, se servirá usted cerrarlo a partir de mañana i mantenerlo cerrado hasta que reciba nuevas instrucciones.’ Els revolucionaris són gent així. Revolucionari rima amb primari.

Segons diuen, la Setmana Tràgica va enlluernar una mica don Joan Maragall. No m’estranya. Quatre anys abans, don Joan Maragall també s’havia deixat enlluernar pel primer viatge del rei Alfons XIII a Barcelona. Don Joan Maragall tenia l’enlluernament fàcil. Era un d’aquells homes de bona fe, als quals se’ls poden robar els mitjons sense necessitat de treure’ls les sabates.»

Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U..

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any