Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  03.08.2013  06:00

Autor/s: Jordi Badia i Pere Cardús

La veritat sobre el lerrouxisme

Men?ame
 

Els primers anys del segle trobem Xammar ben implicat en la política catalana. De jovenet s'apunta a la Unió Catalanista presidida pel doctor Martí i Julià i recorre el país fent de 'propagandista' d'aquesta formació del catalanisme radical. Xammar observa la política catalana en el moment de la formació de la Solidaritat Catalana, després de la irrupció dels militars espanyols a la redacció del diari la Veu de Catalunya i a la llibreria que tenia la revista Cu-cut!. Se sent allunyat del tarannà de Francesc Cambó, però molt més encara de les formes i els objectius d'Alejandro Lerroux. Xammar és un patriota de cap a peus i defensa el país amb contundència, però sempre d'una manera elegant i amb grans dosis d'ironia.

Al llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', hi trobem unes quantes pàgines en què el periodista fa memòria d'aquells anys polítics convulsos. Un dels records més contundents i agressius és el que dedica a Lerroux i als lerrouxistes. Aquesta definició que ve a continuació permet d'establir paral·lelismes evidents entre aquella forma política anticatalana i les formacions actuals que tenen com a principal raó de ser la voluntat de liquidar la identitat pròpia de Catalunya.

«Alejandro Lerroux era, ja aleshores i no va deixar de ser-ho durant tota la seva llarga vida, un gran tàctic del joc brut. Foragitat del partit republicà català i del diari que des de feia cinc anys li havia servit d'escambell, l'antic agent del Ministeri de Governació, abandonat pels que havien estat els seus companys a Barcelona, desautoritzat per Nicolás Salmerón, cap indiscutible de la Unión Republicana espanyola, Alejandro Lerroux amb la col·laboració d'un grup escollit de gent tarada, immigrants i botiflers barrejats, va proclamar que a Catalunya ell era l'únic i legítim cap de les forces de la Unión Republicana i va fundar a Barcelona un diari nou: 'El Progreso', títol que anava seguit d'una definició: 'Diario autonomista de Unión Republicana'. L'extensió, més tard, a la resta d'Espanya del moviment republicà anticatalà fundat a Barcelona per Alejandro Lerroux havia de prendre el nom de Partido Radical, el qual, ajudat per les circumstàncies, va entrar un dia, majoritàriament, a l'Ajuntament de Barcelona. Seria injust dir que els regidors lerrouxistes --una colla de lladres-- s'emportaven els mobles de la casa de la ciutat. Preferien emportar-se els diners de la caixa i comprar-se els mobles que fossin del seu gust.»

Text extret del llibre 'Seixanta anys d'anar pel món', d'Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l'edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.