Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  25.07.2013  00:00

Autor/s: Mariló Sanz Mora

Ciutat de Bangkok

Men?ame
 

Tailàndia, el país del somriure etern.
Cachito era el nom del guia. Recorde perfectament la seua cara somrient i els seus ulls. Quan Cachito reia, els seus ulls es convertien en dues ratlletes.


En el viatge a Tailàndia ens ajuntàrem un grup nombrós de gent i anàvem amb guia tailandès: simpàtic, xerraire, col·loquial i amb entusiasme explicant la cultura del seu país. Volia que li diguérem Cachito, el nom que més s’assemblava en espanyol al seu. Cachito ens contava moltes coses amb el seu particular espanyol i no dubtava a contestar qualsevol pregunta.

No m’agraden molt els viatges guiats que no donen peu a respirar. Tanmateix, aquest era diferent. Per sort dins el programa i l’itinerari previst, en aquest es contemplava molt de temps lliure per a visitar al nostre aire els llocs, com a mi m’agrada, sense moltes obligacions d’anar en massa. Així que ja des del primer dia, el gran grup es va desfer en molts de menudets. Nosaltres n'érem set, tots molt ben avinguts, els que anàvem sempre junts.

Recorde Bangkok com una moderna i important ciutat, i també com un reducte de tradició i màgia oriental, un lloc on hi convivien en harmonia gratacels amb palaus i habitatges familiars, una harmonia algunes vegades no molt aconseguida en ajuntar edificis on un d'ells imperava sobre l'altre. També, malauradament, hi havia junts edificis sumptuosos amb cases pobres de fusta, palla i uralites.

Recorde la sensació del primer passeig per la ciutat. I quina calor humida i xafogosa feia! Les fotos de la família reial estaven per tot arreu. Hi havia una explicació. Diumenge anterior havia sigut l’aniversari de la reina. De regal al poble tailandès, la reina havia declarat dilluns festa, per això dimarts, primer dia després del pont, els embussos eren continus.

No era un passeig el que férem, s’havia d’estar amb quaranta ulls mirant-ho tot, tindre cura travessant carrers perquè els cotxes miraven poc, s’havia de caminar sense pausa i amb precaució de no tropessar amb la gent... i a més mirant-ho tot intentant no perdre detall d’aquesta cultura tan diferent a la nostra.

La ciutat de Bangkok la tinc en la ment com caòtica pel trànsit, humà i motoritzat. Hi circulaven cotxes, motos i persones tots barrejats sense ordre i sense control. I tuc-tucs, estaven per tot arreu. És difícil creure-ho però ens digué una persona local que per a anar a treballar a les huit del matí havia d’alçar-se a les 5. El tuc-tuc era la manera més ràpida i còmoda de moure’s per les ciutats heretada de l’antiguitat. Nosaltres n'agafàrem un ja la primera nit per tornar a l’hotel després d’un sopar tradicional en què acatarem les normes per seguir amb el ritual i ens asseguérem a terra com ho feien tots els tailandesos abans.

No estava malament pujar al tuc-tuc. Era un mitjà de transport ràpid, no perquè agafara velocitat sinò perquè s'enfilava per qualsevol racó i passava per davant dels cotxes que interferien el pas. Però tenia un inconvenient. El dia que el provàrem per primera vegada plovia a cànters, pujàrem ja remullats i sobretot amb les sabates xopes d'aigua perquè els bassals que s’havien fet al carrer eren impressionants. Pujàrem al tuc-tuc quan encara la pluja no havia parat. Era torrencial i encara que el tuc-tuc tenia sostre, no era suficient. Ens entrava aigua per tots els costats, per davant i per darrere, però tampoc importava molt perquè total... ja estàvem tots remullats... i a més no hi havia més remei que acostumar-se a l’aigua que solia caure a bots i barrals durant uns minuts i en no res parava.

Així que en el primer contacte amb el país prompte vam saber què caracteritzaven la ciutat: calor, pluja curta i intensa i trànsit, soroll ensordidor, bullici i contaminació… tot definia a la perfecció la capital de Tailàndia.

Una obra d’enginyeria que em va agradar era l’sky train, un tren que circulava per damunt dels edificis, fabricat per l’empresa Siemens. Estava pensat per a evitar en part el maremàgnum dels carrers i per tal d’aprofitar l’espai. Era fabulós, anava a gran velocitat i la sensació d’anar per damunt dels edificis és difícil de contar. I en un no res podíem travessar l’enorme ciutat.

El barri de Patpung era el punt neuràlgic on cada nit anàvem a parar. La plaça principal concentrava el mercat nocturn més famós. Per una banda hi havia rellotges, fusta de decoració, roba... Els tailandesos són capaços d’imitar-ho tot. Per altra, estaven els espectacles eròtics de tot tipus i per a tots els gustos, que si en un principi ens va semblar que n'hi havia molts, allò no era res comparant amb el que dies després trobaríem a Pattaya.

Una avinguda plena d’arbres i ple de fotos de la reina unia el palau reial antic amb el palau reial de Rama IV, fet amb pedra italiana i amb estil europeu renaixentista. Rama va fer l’obertura de Tailàndia a Occident i els successors van continuar-la. El rei Rama IV està representat en pel·lícula 'Ana i el rei', pel·lícula que va ser censurada al país. Al voltant de Rama IV ens contaren una curiositat: es diu que va estar de monjo 20 anys, dels 26 als 46, i quan va eixir va tindre 80 fills. Cert que no va  perdre el temps!