Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  20.07.2013  17:09

Festa de la Magdalena de l'Olleria

Dissabte 27 de juliol

Men?ame
 

ANY VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Quan el març del 1993, enterraven el fill del forner, que feia versos, el País Valencià es quedava una mica més orfe. Abans ens havien deixat Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster, que, junt amb el poeta del poble, formaven la Santíssima Trinitat. Ens quedaríem definitivament desemparats quan, dos anys després, Ovidi Montllor també se n’anava de vacances, i, el 2000, Enric Valor ens acomiadava.

Fa 20 anys d’aquell traspàs; però Vicent Andrés Estellés no se n’ha anat i, per a bé o per a mal, és necessari i imprescindible dia a dia. Va cantar a l’amor, al pimentó, a unes cuixes, als amants, al sexe, a la mort. Estellés va escriure de la vida i sobre la vida. Ens va meravellar i ens va exclamar que baixàrem al carrer i hi participàrem. I ho va fer en una llengua que no era l’oficial d’aquella dictadura que imposava una censura explícita i en què tots havíem de fer bo aquell lema d’una grande y libre.

Si hui continuem sent poble, si hui encara podem gaudir de la Morralla, del Ball dels Locos o del Revol, si hui assistim a l'enèsima festa de la Magdalena, és gràcies al fet d’assumir la veu del poble que vam ser i que, malgrat els colps, serem. Potser aquesta siga la diferència clau entre els qui estimem el País Valencià i els qui només pensen a convertir-lo en una província de l'oest; si qui ens governa l’haguera llegit, veuria què som capaços de fer. Tenim una cultura lliure i riquíssima, i, en part, és gràcies al poeta de Burjassot. És l'hora de Vicent Andrés Estellés, és l'hora dels valencians, és l'hora d'aquest poble unit i dolçainer, alegre i ballador, i combatiu i casteller.

Àngel Cano



L'OLLERIA

Com pomes breus, com rosari de pomes.
El dia és gran i de celeste amplària.
Bella tothom, solcs que un amor desfeia.
Creuava, humil, la processó: hi havia
les deixuplines per als franciscans.
Creuen, xiulant, unes ales llunyanes.
Passava el temps, el matalàs del temps:
passa, lleuger, i el seu pes és molt gran.
Al capaltard anem a furtar pomes.
Són pomes breus, i és amable estimar.
En un grapat te n'oferia dotze.
Et veig les dents que fulguren encara,
oh breu regal, oh memorable sort.
Bevia un got d'una aigua regalada.
Costosament pugen uns pins el port.


Vicent Andrés Estellés