16.06.2013 - 08:30
Avui, segons lo plan que m’he senyalat, me pertany ocupar-me de la descripció d’est Canal, donant a conèixer primerament ses dimensions: de seguit lo seguirem fins son desaigüe, fent notar les obres més importants que s’hi troben i, per fi, daré una petita idea de les acèquies que d’ell naixen.
Lo Canal té un curs de 145 quilòmetres i està dividit en 5 seccions. La primera arriba des de la presa fins al riu Cervera, essent en esta les dimensions de la caixa o mare del Canal de 6,68 metres amb una grossària d’aigua de 2,786 metres; la segona, des del riu dit fins al riuet nomenat Corb, entre els quilòmetres 96 i 97, tenint una fondària d’aigua igual a la primera secció, però essent la seva caixa sols de 4,457 metres; la tercera arriba fins a Puiggròs i té 3,691 metres d’amplària de mare per una profunditat de 2,229 metres; la caixa té en la quarta i quinta secció 2,299 metres i 1,731 metres respectivament d’amplària, i 1,872 metres i 1,145 metres sa respectiva fondària; arribant aquella des de Puiggròs fins passat Artesa de Lleida, i esta des d’est poble fins lo desaigüe en Montoliu.
En tot lo seu curs lo Canal està assegurat per grosses parets de terra en forma de talús, que amb la caixa formen un àngul de 130°; en eixos terraplens hi ha plantades quatre fileres d’arbres, dos a cada costat d’un caminet de 1,114 metres obert en lo seu cim, los quals a l’ensems que enforteixen i lliguen amb ses arrels la terra, donen al Canal un aspecte pintoresc a tot ser-ho.
Lo plan seguit per l’enginyer en Domingo Cardenal i aprovat per lo govern era un plan en què es conciliaven los interessos de l’Urgell amb los de l’altra gran part de la província de Lleida, que també volia gosar dels beneficis del Canal; per ço en lo projecte de 1848, que és lo que s’ha seguit, es fixa que la presa devia tindre començament i ésser situada en lo lloc que avui ocupa, en lo siti conegut per la Llenguadera. […]
Abans de concloure estos articlets me prendré la llibertat de fer qualcunes observacions respecte al pobre estat del país que recorre el Canal que tantes esperances un jorn li feu concebir: moltes foren per cert i la realitat les ha vingut a desvanèixer, i quan ço succeeix fa que es busquen motius per a poder donar qualcuna explicació.
Lo terreno per on serpenteja el canal és generalment pobre: una planura immensa, falta de gent per al treball de secà, molt menys pot ésser destinada al conreu de regadiu que exigeix gran nombre de braços. Los propietaris són gent honrada, de molta terra i poc diner, lo que és causa de que no es puguen per part d’ells emprendre convenientment les mellores d’afemar la terra, nivellar-la i canviar tot sovint les llavors: allí, en fi, se necessita a l’ensems que un pagès entès i treballador, un que pugue disposar d’un xic de metàl·lic per a fer frente a estes necessitats, les indispensables en tot terme d’horta.
Com pot açò realitzar-se? Quan los erms que encara s’hi troben en l’Urgell en gran nombre se sembren i es tornen en prats, per on ramats numerosos de bestiar de tota mena hi pasturen, s’obtindrà una mellora d’importància notable; allavors hi haurà fems per a poder engrassar la terra, fluixa en sa major part, i començarà ja per al país una transmudació que d’anar seguint aixís no tardaria en donar fruits, puix que desapareixeria a l’ensems l’emigració que fa anys i anys se nota, perquè poguent trobar treball a casa ningú va a cercar-lo fora d’ella, i amb est supost a l’agricultura no li mancarien braços. Per altra part, quan s’establesquen Caixes agrícoles a l’estil d’Alemanya i Anglaterra que deixen amb interès mòdic als propietaris les cantitats que necessiten, hipotecant en prenda les seves finques, quan ço arribe a l’Urgell, serà est un terme d’horta d’extensió prou crescuda per a dar l’abast de grans no solsament a Catalunya sinó restant-li una grossa part per a exportar i poguer-se complir la dita romana de que l’Urgell és lo graner d’Espanya.
Quan açò es porti a cap, l’Urgell, que haurà aumentat de població, farà que hi acudeixen dels entorns numeroses colles de gent que, coneixent lo profit que del terreno es pot traure, s’hi queden i utilitzen del canal i acèquies los molts saltants d’aigua per a donar moviment a molins, fàbriques, canviant l’avui rònega planura en un terme agrícola i industrial a la vegada, i trobant-se al rampeu de la serra d’Almenara un panorama parescut al que ofereixen les poètiques voreres del Ter i Llobregat.
Joan Maluquer Viladot, «Lo Canal d’Urgell», La Renaixensa, núm. 13 (15 d’abril de 1875), p. 57 i 58, i núm. 14 (30 d’abril de 1875), p. 489-490 (fragment).
Fotografia: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.
