L’hoste

El film ‘The Host’ conta com el nostre món ha estat envaït per un enemic desconegut. Els éssers humans s’han convertit en clients dels invasors, que s’han apoderat de les seues ments, mantenint el cos intacte. Gairebé tota la humanitat ha sucumbit a aquesta invasió. Quan Melanie, un dels pocs humans ‘salvatges’ que queden, es veu capturada, està convençuda que ha arribat la seua fi. Wanderer, ‘l’ànima’ invasora assignada al cos de Melanie, ja està avisada de les dificultats que implica viure dins d’un ésser humà: les emocions irrefrenables, el torrent de sensacions, els records massa vívids … Però hi ha una cosa amb què Wanderer no comptava: l’antiga llogatera del seu cos es nega a cedir el control de la seua ment. Quan unes forces externes obliguen Wanderer i Melanie a aliar-se, ambdues emprenen una incerta i perillosa recerca de l’home que estimen.

La pel·lícula està basada en una obra d’Stephenie Meyer, autora també de la saga Crepuscle. La direcció és d‘Andrew Niccol, responsable també del guió, s’adapta perfectament a un entorn de ciència-ficció en el qual és especialista. Perquè el text fóra adaptat al cinema, Niccol ha fet canvis importants, ja que molta de la informació en el llibre es facilita a través dels pensaments del personatge protagonista de Melanie i ell ha hagut de trobar la fórmula per tal de traslladar-ho al llenguatge cinematogràfic, dotant de perspectiva un relat a partir d’inoperants primers plans, donada la seua naturalesa literària. Tal com passava en ‘In Time’ o en ‘Gattaca’, els humans d’Andrew Niccol busquen aconseguir la utopia amb què somien quan tot s’ensorra al seu voltant. Filmar el procés de transformació a partir de l’experiència personal d’un personatge concret. En aquest sentit, ‘The Host’ no està molt lluny de l’univers cinematogràfic de l’autor, fins i tot quan aquest treball sembla més un encàrrec que un projecte purament personal. De manera que tenen ací més importància els sotracs dels personatges a través del refugi que han construït, les sortides a l’exterior i la presència dels escenaris monumentals per fer protagonista el planeta que estem perdent, en lloc de donar-li importància als ingenus conflictes del triangle amorós, element que Niccol tracta de superar o, almenys, d’atorgar-li la mínima importància possible. Tot i que l’ombra de l’escriptora és allargada i és present a la cinta i hi predomina, segueixen estant presents els vehicles impossibles i els metafòrics grans deserts que poblen el cinema del futur concebut pel realitzador de ‘Gattaca‘.