Manolo Miralles, membre d’Al Tall

VilaWeb
Neus Berenguer
07.06.2013 - 23:04

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Manolo Miralles, de família originària de Banyeres de Mariola, va nàixer a Xàtiva. Va estudiar medicina a València però ho deixà en fundar Al Tall junt amb Vicent Torrent, Miquel Gil i Enric Ortega. Després de trenta-huit anys, Al Tall posa fi a la tasca de desvelar nous camins sonors per a la música tradicional valenciana. Han superat tota mena d’obstacles i ens deixen un patrimoni musical, i moral, fonamental per a la cultura del País Valencià. Ara les traves han canviat, però el llegat d’Al Tall continuarà ennoblint la nostra música.

–Per què s’acomiada Al Tall?

–Com a molt podíem allargar-ho dos o tres anys més i ara és un bon moment, doncs el disc Vergonya, cavallers, vergonya es pot considerar el tancament d’un cicle. I Vicent Torrent no tenia ganes de començar-ne un altre; acaba de fer 68 anys i li pesa l’esforç de pujar a l’escenari, de quedar a assajar amb set músics… L’escenari demana moltíssim.

–Pots comentar les cançons representatives dels cicles que expliquen la història d’Al Tall?

–Obriu cabretes, la primera cançó del primer disc (1975), ja indica el camí que anàvem a fer; és una melodia tradicional que aprofitàrem per a denunciar el que passava aleshores al camp: l’abandó, les taronges del Marroc, la promesa d’autopistes i el gran progrés; torna a estar d’actualitat. Del segon disc (1976), evidentment, el Tio Canya. El Posa vi (1978) és típic de les festes, però Ja vénen les vermaores és molt significativa, doncs arran d’ella començàrem a estudiar les polirítmies del país. Som de la Pelitrúmpeli (1980), tot el disc, pel que va significar per als xiquets. De Quan el mal ve d’Almansa (1979), el Cant dels maulets. De Tocs i vares (1983), La garrofera. Xarq Al-Andalus (1985) és un disc meravellós; La tirania i Epístola a un amic són cançons impressionants, però també ho són altres menys representatives, com l’eròtica El viatge de les mans. Xavier el Coixo (1979) és un disc de transició, són cançons soltes però boníssimes, com A Sant Joan i Xavier el Coixo. De La nit (1999), A la nit és preciosa. Vares velles (2004) és el principi de l’última etapa d’Al Tall, amb el Cantar, un fandango castelloner on s’estudien unes formes de cantar molt interessants, que és un tema important en Al Tall. En Europ eu! (1994), la que dóna el títol i Joan i Karima. En Envit a vares (2006) no hi ha cap cançó nova, però és l’aposta de convidar gent d’altres àmbits a tocar junts; el directe fou impressionant. A la fi, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), emblemàtic tot ell, és la conclusió del treball d’anys; potser un dels discos més elaborats en lletres, melodies i arranjaments. Potser me’n he deixat algun. Vist en perspectiva, tot i que la sonoritat és sempre la pròpia del grup, no hi ha dos discos iguals.

–És un treball minuciós. Així, ¿com han afectat les entrades i eixides dels membres del grup al procés compositiu?

–Hem tingut la sort, l’encert i la determinació de sumar. Però no en qualsevol direcció. En certa manera, obligàvem els músics a entrar en el llenguatge que nosaltres pensàvem que seria l’evolució tècnica i lingüística de la música tradicional. I des d’eixe espectre s’ha transportat al llenguatge de cada músic particular.

–Com has rebut que tota eixa preparació haja agradat a grans i menuts, a entesos i profans?

–Vull entendre que és per aquest rigor que ens hem exigit a nosaltres. Hem fet una immersió en el llenguatge musical, també en les formes literàries. No era un treball fàcil i la gent ha valorat l’esforç. No dic que els altres estils siguen fàcils, però els grups de rock o de música electrònica es basen en un model exterior. Nosaltres ho volíem al revés: si tenim sintetitzadors és per fer-los servir amb el nostre llenguatge musical de la tradició.

–Et sembla que Al Tall ha fet escola?

–Trobe que sí, però no en la música tradicional. No veig quasi ningú que es dedique a aquesta recuperació, reelaboració, a ser la baula perduda de la tradició que connecta l’antiguitat amb la modernitat. Grups com ara Orxata, Obrint Pas, la Gossa Sorda, entre altes, m’agraden moltíssim però, des d’aquest punt de vista, el llenguatge musical que predomina i les estructures rítmiques són unes altres. El Botifarra és més tradició que no una altra cosa.

–Així, en la música actual, on trobes la influència més explícita d’Al Tall?

–En els grups nous, sobretot, perquè ho diuen ells. De vegades ho sent i em dic: d’acord, si tu ho dius deu ser així, però no és el que jo faria. Per exemple, Pomada sí van fer una cosa absolutament nova amb el barreig de música tradicional que em plau molt.

–Quant a la producció, autogestió, discogràfica o una combinació?

–Vam tenir la sort d’estar en Edigsa, una companyia heterodoxa que ens deixava fer el que volíem de repertori, d’arranjaments i altres coses. I això que llavors érem analfabets, com la majoria dels grups que comencen. Ara estem amb Picap, que és com el nét d’Edigsa. No ens ha anat bé ni mal. Per a guanyar diners dels discos n’has de vendre més de cinquanta mil, tret que siguen artesanals i als cinc mil ja cobrisques el cost de la producció i et conformes. Ens ho gestionaven ells, no ens n’hem preocupat massa. Hem concebut els discos com una forma de promoció i ens hem centrat en el directe. Si al llarg de la nostra història hem venut cinquanta mil discos, ja ens va bé; però saps que no te’n faràs ric.

–Com us heu sentit respecte a les relacions institucionals?

–Si et dic la veritat, maltractats, tot i que no directament. En l’època que manava el PSOE al País Valencià ens facilitaven algunes coses, com les Trobades de la Música de la Mediterrània, però poca cosa més. La cultura, en minúscula, com diuen ells, no els interessa massa; la Cultura, en majúscula, sí. A Catalunya i a les Illes, el mateix que els socialistes d’ací: no ens hem sentit maltractats però tampoc atesos. Com en qualsevol activitat artística, no només a nosaltres.

–Com han funcionat les eixides a l’estranger?

–La primera reacció sempre era de sorpresa; la gent no copsava què estava sentint. No era fàcil que s’ompliren els locals però la resposta del públic era molt entusiasta. Però tampoc no hem rodat molt.

–Has dut projectes paral·lels?

–Personalment, sempre he volgut dedicar-me a Al Tall per complet. Estava tan a gust que no em semblava estar aparcant cap altra possibilitat.

–Després del grup, se t’acut alguna manera de revisitar l’obra d’Al Tall en altres formats? ¿I col·laborar en projectes d’altres?

–Em faria molt de goig. De fet, m’agradaria dirigir un grup de versions d’aquelles cançons d’Al Tall que no han sigut bandera (Sant Joan, El vailet nadador) en un format més íntim, més de música de cambra. M’imagine una proposta semblant a la del turc Omar Faruk Tekbilek, però a la valenciana. En aquest moment hi ha un fum de bons músics a València que podrien formar part d’aquesta selecció especial. El problema és que pel fet de ser bons músics tenen una personalitat molt marcada i és difícil que s’adapten al què vull fer. Per exemple, l’Efrén López, o el seu germà Diego, o el Tòbal, ¿com vas a dir-los tu què han de fer, si en saben molt? És complicat trobar músics com ells disposats a posar-se al servei d’una idea determinada.

–Més enllà de la música, què t’abelleix fer ara?

–Tinc un estudi de gravació i em dedicava al doblatge per a Televisió Valenciana però, és clar, estic en l’atur. I hui un estudi de gravació no pot viure de la música. Però m’agradaria continuar treballant d’això i, si ix, produir discos de gent que vol la meua experiència. Ja estic en converses amb algun grup. Ara estic en els últims concerts d’Al Tall; hem volgut fer una retrospecció i hi ha coses que teníem oblidades, això du faena.

–Com encareu aquests concerts?

–Amb nostàlgia, amb un poc de tristesa i també alegria. He tornat a sentir tots els discos d’Al Tall, cançó per cançó, ara menys des de l’anàlisi i més com a espectador. I m’ha quedat un bon gust de boca amb tantíssim de treball interessant. Hi ha coses que no les faria igual, evidentment, però és una mínima part. Això és inevitable, els músics tenim la mania d’analitzar cada compàs, cada coseta.

–I com veus el panorama actual de la música en valencià?

–És un moment increïble de qualitat, de quantitat i de diversitat. Mai en la vida no ho haguera vist possible. Però no deixe de pensar que està massa colonitzada per estils aliens. La majoria de la gent sap molt bé què és un blues, què és un setze compassos, un vint-i-quatre, els estils del rock… Però quan preguntes pel fandango, la jota o l’onze per huit, se n’estranyen. Aquest desconeixement implica no poder usar aquestes eines. I aquesta és la meua dèria, la d’Al Tall.

–Al Tall ha treballat per donar rellevància a aquest coneixement, de quines altres maneres pot assolir-se? Per exemple, també s’estudia als conservatoris?

–No s’estudia, no se li dóna importància, sobretot a València! A Aragó hi ha escoles de música tradicional i al Conservatori crec que n’hi ha vàries assignatures. A Catalunya, l’Aula de Música Tradicional sempre ha estat un referent en tot Espanya. A Segòvia hi ha uns tallers de música tradicional molt interessants també. València sempre s’ha centrat en l’última onada de moda. I això és bo si s’agafa com una influència, com a possible material d’enriquiment. Però caldria fer-ho al revés: des d’una base sòlida del coneixement de la nostra música, acceptar influències de tot el món.

–Quina és la labor del Col·lectiu Ovidi Montllor?

–El COM s’ha format de manera desinteressada per a fer visible la nostra música, però encara no és sòlid, hi falta més treball, implicació i idees noves. L’època és difícil, però pitjor ho hem passat abans. La música en valencià està en un moment brillant però és important que no siga efímera. L’única manera de consolidar un grup és creient en la seua línia i treballant molts anys. En Al Tall el temps ens ha donat la possibilitat de fer coses, de madurar. Cal ser corredors de fons, però la indústria i els mitjans de comunicació van per un altre camí, volen esprínters. Això no dóna per a viure, però la música que realment té fons i interés no depén de l’èxit comercial.

–Aleshores, d’on pot traure la força un grup novell que té la motivació de fer música però no té els recursos de temps i diners?

–Això costa, però està fent-se. Orxata, Rapsodes, La Gossa Sorda i altres ja duen anys en aquest camí. La gent es busca la vida i trau el temps d’on siga, que és el que hem fet tots. Nosaltres visquérem només set anys de la música, dels trenta-huit que ens hi hem dedicat. Amb viure vull dir sobreviure d’un jornalet mínim, ni digne. Això és el que tinguérem set anys de la nostra història, només set. Després, podríem haver desaparegut; però no, pumba-pumba, hem continuat al tall, fent música.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any