Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  31.05.2013  23:08

Autor/s: Àngel Cano

La pressió de la selectivitat

Men?ame
 

Finalitzem maig i comencem juny. Cronos mira el seu rellotge i avança les busques rapidíssimament. Els alumnes de segon de batxillerat, a hores d’ara, ja deuen saber les notes. I de reaccions, n’hi haurà diverses: els que ploren d’alegria per haver assolit els objectius marcats; els que es mostren indiferents perquè se sabien aprovats de fa temps i només volien superar el batxillerat, i els que no han arribat als mínims exigits, que també ploren. Supose que molts d’ells hui estaran de ressaca de la celebració i és que, tal com estan les coses, s’ho mereixen. Però encara no han acabat; aquells que volen seguir estudiant i volen anar a la Universitat, d’ací a deu dies hauran d’enfrontar-se a la temible selectivitat.

La meua pregunta –ja ho va ser en el moment que vaig haver de passar-ho– és la següent: cal, després d’un centenar d’exàmens, tornar a fer passar als estudiants l’angoixa de trobar-se sols davant d’un paper en blanc? Si ens atenem a la paraula, 'selectivitat' implica que 'se selecciona'. Però, a qui? No han pogut els alumnes ser seleccionats al llarg de dos cursos en què han estat més pendents –ells i els professors– d’acabar els temaris que realment d'entendre’ls? No han hagut ja de patir les hores sense dormir, els treballs interminables o els apunts indesxifrables? Ara, de nou, hauran de revisar què deia Plató, com s’estructura un comentari de text, les característiques del Renaixement, les declinacions llatines, les partícules de no sé quina matèria, les integrals i altres i altres etcèteres. I tot això en només dues setmanes. Dues setmanes, això sí, que es fan eternes quan ja no saps què més mirar-te. Dues setmanes que, al principi, desitjaries que s’allargaren però que després només vols que passen volant. I tot això, per què?

Ara, amb totes aquestes novetats que imposen, l’estudiant aspira a un catorze. D’aquesta manera, es trenca la tradicional meta del deu. Això sí, no és necessari presentar-se a totes les assignatures; n'hi ha que són per pujar nota... Bé, que sí, que cal presentar-se a totes les assignatures per allò de la competència. Però, amb tots els respectes del món cap a l’autoritat que va inventar el selectiu, ho trobe una completa inutilitat: et fan pagar més de setanta euros per set exàmens en tres dies sobre matèria de la qual ja t’has examinat. Hi ha alguna lògica? Què guanyen, què han d’aprendre de més en dues setmanes i què han d’abocar al paper de nou en menys de setanta-dues hores? Què? No obstant això, és un tràngol que s’ha de passar obligatòriament, si no, et quedes un any en blanc. Així és que, ja ho sabeu, estudiants, un últim repàs i una última empenta.

Com a consell, vos diré que només podeu omplir-vos de tranquil·litat: ja ho heu estudiat tot, ja vos n’heu examinat abans, i no és tan complicat com s’hauran cansat d’amenaçar-vos. Bé, això i que a partir d’ara, aquests set exàmens a què heu de fer front seran el més fàcil que tindreu durant els pròxims anys. Molta sort i molts ànims. Algun dia aconseguirem que abolisquen aquestes proves...