Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  23.05.2013  06:00

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

'Contra la llei Wert, fermesa, unitat i impassibilitat'

L'ex-conseller Ernest Maragall i la seva mà dreta al departament, Francesc Colomé, reflexionen sobre la manera de plantar cara a la LOMCE

Men?ame
 

La LOMCE ens porta a una situació prèvia a la transició, diu Ernest Maragall, ex-conseller d'Educació. Maragall reivindica la llei d'educació catalana (LEC) com a eina que cal brandar i aplicar per plantar cara a l'ofensiva del projecte de llei del ministre Wert i per garantir el model educatiu català. En el llibre 'Escola nova, poble lliure' (RBA) Maragall parla de la complicada gestació d'aquesta llei, i passa comptes amb els sindicats parlant del paper que hi van tenir. Ho fa conjuntament amb el secretari de polítiques educatives que tenia al departament, Francesc Colomé. En aquesta entrevista tots dos reflexionen sobre la manera de sortir-se'n en aquesta època recentralitzadora.

—Ara veiem què pretén la LOMCE, però la voluntat centralitzadora en educació ja ve de lluny.

Francesc Colomé: Però tant com ara no.

Ernest Maragall: Ara hi ha una diferència qualitativa, de plantejament. No és tan sols una recentralització des del punt de vista del model d'estat. Hi ha un grau d'intervencionisme, de voler detallar continguts, reglaments, obligacions, i tot això que va dir Cospedal…

FC: Això que va dir de l'amor a Espanya…

EM: Exacte, hi ha un nacionalisme explícit.

—Aquest és el salt que fa aquesta llei, però la LOCE del 2004 del PP ja apuntava cap aquí.

EM: Sí, però allà encara eren en l'estadi de les hores en castellà que s'havien de fer i el grau de protecció del castellà. Ara som en un altre estadi: ara es volen dividir els grups escolars anant a un sistema de pre-transició. La llei catalana legalitza un estat de coses: no crea ni modifica res, sinó que legalitza i consolida un model vigent des del 1983. I la llei Wert se'n va al 1975.

FC: Nosaltres vam dialogar, quan érem al govern, amb el govern del PSOE, i ens crèiem sincerament que construíem un estat federal, i que hi contribuíem.

EM: Formava part del mateix impuls que l'estatut.

FC: I ho sentíem sincerament. No anàvem a cercar el peix al cove ni a enganyar per treure'n beneficis. Sincerament, volíem construir un model d'estat que crèiem que, amb resistències del govern central, podríem anar assolint.

EM: Vam trobar-nos una cultura, amb el ministre Gabilondo --que era intel·ligent i sensat i respectuós-- que defensava que dins del ministeri s'havien de definir i aplicar programes concebuts per a tot Espanya.

—Crèieu en aquest projecte d'estat federal malgrat això, i malgrat coses com la tercera hora en castellà, que va aplicar un govern socialista?

EM: De fet, l'origen de la tercera hora era la LOCE del PP. I aquella llei deia quatre hores de castellà, però després el PSOE va dir tres.

—I la LOMCE ara ho trenca tot.

EM: Han triat el terreny de l'educació i la llengua per a llançar una ofensiva amb totes les divisions cuirassades disponibles. Ara cal garantir la unitat i la fermesa, tant política com sobretot del sistema educatiu. Qui ha d'aguantar el cop i ha de tenir una barreja de serenitat, impassibilitat i determinació és el sistema educatiu. Perquè és una reforma impossible d'aplicar a la pràctica, i amb una gestió intel·ligent dels centres educatius, des de la relació de les direccions amb els pares i les famílies, es pot deixar la reforma en lletra morta.

—De què ens pot servir la llei catalana ara, en aquest context?

EM: Sort que vam aprovar la LEC. Ara això pren valor. Tenim una eina, de desplegament d'una reforma educativa, de decidir sobre la nostra educació. I la LOMCE sembla dissenyada i pensada per impedir que això progressi i que no es consolidi el model lingüístic. Anem a buscar el trilingüisme efectiu i sembla que això es vulgui impedir.

FC: Hi ha una voluntat involutiva. Són tan diferents, la LEC i la LOMCE…

EM: Són explícitament contradictòries.

FC: I, per tant, és difícil de trobar una possibilitat d'encaix d'aquestes dues lleis. I que va valer la pena fer-ho és indubtable. Perquè ara ja tenim la llei, ja es pot aplicar i ja s'aplica. Els tribunals n'han posat en dubte algunes coses, però no han posat en dubte la llei, la norma que en deriva, sinó tractaments individuals i qüestions concretes. Ningú no ens ha fet canviar la norma.

EM: Hi ha el recurs del PP al Tribunal Constitucional.

—I una llei orgànica, la llei Wert, que contradiu la LEC.

FC: Efectivament, però encara no hi és.

EM: Mentrestant tenim una defensa constitucional, estatut més LEC, contra aquesta llei. La LOMCE nega la LEC i l'estatut, i hi fa una invasió explícita. Si més no, tenim l'evidència explícita d'aquesta invasió i la possibilitat de defensar-nos també jurídicament. Insisteixo que la millor defensa és aplicar la llei, aplicar la LEC i la reforma que inclou i enfortir el nostre model educatiu i lingüístic. I ja ho fan els mestres.

—Però si la LOMCE s'aprova tal com és ara entraríem en una situació de xoc. Hauríem de parlar llavors de desobediència?

FC: Sí. Primer s'hauria d'exhaurir el recurs. Mai no s'havia fet una invasió competencial com la que es proposa ara.

EM: Ni un exercici confiscatori amb el criteri aquest que el govern espanyol avançarà els diners per als qui vulguin l'educació en castellà i després els traurà a la Generalitat.

FC: Mai no havia passat una cosa com aquesta. Això que diu Wert, que pagarà uns diners per fer una cosa d'ensenyament aquí, és una ingerència competencial brutal. El TC sempre ens havia donat la raó a Catalunya quan hi havia hagut algun conflicte així.

EM: El model és avalat constitucionalment des de fa trenta anys.

FC: Però és el mateix TC que va fulminar l'estatut.

EM: I que ara és possible que fulmini la LEC.

—Com valoren la gestió que fa la consellera Irene Rigau?

EM: S'utilitza la crisi com un matalàs immens que fa difícil el debat. Perquè no hi ha estratègia en el sentit de projecte que avanci en una determinada direcció i que pugui ser criticat o aplaudit. Més aviat hi ha una gestió obligada d'una situació sense marges. Però sí que n'hi ha, de marge. I en la línia de la nostra reforma estratègica hi ha una bona quantitat de línies obertes que tenim la sensació que amb la coartada de la crisi no s'aborden.

—Però aquestes línies estratègiques bé deuen necessitar una dotació pressupostària.

FC: No necessàriament.

EM: Nosaltres dèiem 'contra la crisi, reforma' i ara més aviat és 'contra la crisi, retallada'.

—Vosaltres expliqueu que us vau trobar la necessitat de començar a retallar. Ara l'exigència sobre el dèficit encara ho exigeix més.

FC: Però hi ha maneres diferents de fer les coses, sense discutir la necessitat d'ajustar. S'han de prendre decisions polítiques i estructurals. Crec que ara el govern, i no tan sols la consellera, posa un raser en un lloc i retallen allò que sobra. I pot tocar una part a menjadors, una altra a beques, una altra a ràtios… Es reparteix la bufetada i demà tirarem el raser una mica més enrere i es retallarà tot allò que hi sobresurti.

EM: Aquí s'amaga una concepció del paper que ha de tenir l'escola pública. Nosaltres apuntàvem un sistema capaç d'entendre's i integrar-se amb l'escola pública i la concertada, exigint un compromís a la concertada. Però explícitament hi havia un intent d'enfortir la pública. Ara més aviat sembla que domina una concepció que havia estat present –i que hi és ara en la reforma de Wert– que propugna una escola pública subsidiària, de mínims. Que tothom tingui plaça, que hi hagi mestre, aula i llibres, però sense gaire inquietud ni passió. I això és un atac de fons a la reforma que plantejàvem des de l'ambició màxima per a l'escola pública.

—Quan dirigíeu la conselleria, els sindicats no ho van entendre així.

FC: Sobretot un, la USTEC.

EM: Perquè hi ha una confusió entre servei púbic i funció pública. Semblava que amb allò que fèiem ataquéssim l'estatus professional d'uns servidors públics. No volíem atacar ningú, sinó afegir dosis de responsabilitat i de definició del càrrec i d'avaluació, de rendiment de comptes.

FC: Per la USTEC, això era la privatització. No era donar a mans de la privada el servei; no era tancar la pública i obrir només la concertada, sinó que era introduir mètodes que ells deien que eren d'empresa privada.

EM: En aquest sentit hi ha una coincidència entre aquesta posició sindical i la dels governs conservadors, també del català, que tendeixen a considerar l'escola pública en aquests termes. És com una obligació, un servei públic bàsic, però que ja està bé que continuï tot igual, sense relleu ni gaire personalitat. Nosaltres, en canvi, volíem capacitat d'adaptació de l'escola pública al seu entorn, als alumnes, les famílies, la connexió amb el món local…

Men?ame