Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  23.05.2013  09:30

Autor/s: Allosa Ajanovic i P.J. Armengou

L'autoedició, una alternativa qüestionada

Molts autors que no aconsegueixen entrar al món de les editorals intenten acomplir el somni de publicar per compte propi. Aquesta és una opció cada cop més freqüent, sobretot entre els escriptors novells.

Men?ame
 

Escriure és molt més que teclejar davant l’ordinador o gargotejar sobre el paper. Mou quelcom dins els autors que els empeny a abocar-hi ànima i ment. Aquesta implicació inevitablement sentimental dels escriptors fa que cada obra pròpia els sigui molt preuada. Però el món editorial és limitat, i no tothom hi té cabuda. De raons n’hi ha moltes: uns autors en queden fora per la qualitat de les seves obres, d’altres per no haver trobat un editor adequat o per raons econòmiques i alguns fins hi tot hi renuncien obertament. Per a molts d’ells, la sortida és l’autoedició.

Refugi per les obres que no tenen sortida, opció reivindicativa, o simplement, el mitjà que més s’ajusta a l’escriptor. En qualsevol cas, l’autoedició no és un camí de roses. Editar un mateix, o buscar algú que ho faci arriscant els propis estalvis, té pros i contres.

Una experiència personal

En Jaume Vives Vives té 21 anys i estudia periodisme a la Universitat Abat Oliba CEU. Recentment ha publicat el seu primer llibre: 'Las putas comen en la mesa del rey'. Una obra més propera al reportatge o el diari personal del que podria entendre’s pel títol. L’obra d’en Jaume no té res a veure amb la monarquia; és una visita als baixos fons de la ciutat de Barcelona i una proposta oberta a la implicació social vers els sense sostre i els desvalguts. Més enllà del seu contingut, 'Las putas comen en la mesa del rey' té la particularitat de ser una obra autoeditada i autogestionada pel propi autor. Una aposta que li ha implicat invertir-hi diners i esforços, no només en l’escriptura, sinó també en la promoció via Internet, la distribució entre les llibreries i, en moltes ocasions, la pròpia venda dels exemplars.

Les claus per autoeditar

L’ideal per un escriptor és comptar amb un bon agent, i una editorial que el recolzi. Al món de l’autoedició podria semblar que aquests dos actors desapareixen, però no sempre és així. La clau d’aquest sistema no és tant en qui s’encarrega de tot, sinó en qui posa els diners: l’autor.

Segons quants en posi, i a qui contracti, hi ha formules diferents. Algunes editorials s’especialitzen en autoedició, i cobren per imprimir, editar i, fins i tot, posar en circulació les obres. D’altres només imprimeixen; i l’enquadernació, distribució i venda queda a càrrec de l’autor. En d’altres ocasions, el text s’edita directament per llibres electrònics. Tots aquests sistemes tenen coses bones i coses dolentes.

Des del mercat ordinari

Els e-Book autoeditats no necessiten de gaires més mitjancers que la plataforma de venda, i la majoria dels ingressos van a parar a l’autor. L’autoedició en paper, en canvi, implica impressió i maquetació. A més, un cop el llibre ja s’ha materialitzat, cal una xarxa de venda que, normalment, assumeix el propi autor, ja sigui per Internet o personalment. A vegades, però, també acudeixen als llibreters. Així doncs, una difusió gran requereix tenir una àmplia xarxa de venda. Tot i això, la possibilitat d’eludir el venedor, i sobretot, el poc filtre qualitatiu que s’aplica als llibres autoeditats, preocupa els llibreters.


Men?ame