Galileu i el telescopi

‘El missatger de les estrelles’ era un opuscle que amb prou feines feia 63 pàgines en quart. Contenia una vívida descripció d’unes poques observacions astronòmiques, que a més havien estat fetes amb un telescopi de vint augments, però la transcendència d’aquestes observacions era tal que, en paraules de Galileu, «són tantes i de tan grans conseqüències que, entre el que afegeixen i el que canvien per necessitat en la ciència dels moviments celestes, puc dir que en gran mesura es veu renovada i treta de les tenebres, com finalment han de confessar tots els coneixedors del tema». Galileu no sols proporcionava determinades observacions o descobriments, sinó que renovava radicalment la base empírica de l’astronomia, que no pararia d’ampliar-se i perfeccionar-se. Això va significar una transformació radical de l’astronomia.

Però no tot van ser mostres d’entusiasme. Molt al contrari, els adversaris van ser en un principi més nombrosos i ho van intentar tot en defensa de l’astronomia i cosmologia tradicionals. El primer intent va consistir a acusar Galileu de plagiari. Aquest mai no va afirmar que havia inventat el telescopi –que en aquells moments rebia tot de noms diferents–, sinó que, havent sentit a parlar-ne, l’havia construït per ell mateix. Això va succeir en l’estiu de 1609. De fet, feia més d’un any que en tot Europa es parlava d’un curiós instrument que feia veure pròximes i clares les coses llunyanes. Un òptic holandès, Hans Lipperhey, l’havia presentat a Maurizio de Nassau i l’havia volgut patentar, però la comissió nomenada per a examinar-lo va rebutjar la petició adduint que la invenció era del domini públic.

Efectivament, el telescopi es venia en distintes ciutats europees per unes poques monedes i, per exemple, a l’octubre de 1608 el cardenal Guido Bentivoglio va aconseguir-ne un que mesos més tard regalaria al cardenal Scipione Borghese. Més encara, avui sabem que l’òptic holandès «Johannes Sacharias va construir el primer telescopi al seu país l’any 1604, imitant-ne un de procedent d’Itàlia que tenia inscrit: any 1590» (Ronchi, 1958). Però l’important és que pràcticament tots aquests estris eren simples bagatel·les. A l’agost de 1609, Giovanni Battista della Porta, possiblement més mag que òptic, afirmava que «el secret de l’’occhiale’ és una ‘coglionaria’, i és pres del meu llibre 9 del de ‘refractione’». Així, doncs, el 1609, l’invent tenia quasi dues dècades i molts proclamaven haver-lo inventat, però ningú no se’l prenia seriosament. Ni tan sols Kepler, l’únic que en la seua ‘Òptica’ de 1604 havia desenvolupat els aspectes teòrics que possiblement eren suficients per a explicar la combinació telescòpica de lents, va prestar cap atenció al telescopi fins que Galileu el va presentar amb les seues observacions astronòmiques.

Galileu dóna a entendre en dues ocasions que l’havia construït per deducció a partir de la teoria òptica, però la veritat és que sempre es va mantenir en el marc de l’estèril teoria òptica tradicional i va continuar parlant indistintament d’’species’ –o imatges de les coses–, raigs visius i raigs lluminosos que arribaven a l’ull a través de la piràmide visual amb base en l’objecte vist i el vèrtex en el cristal·lí. De fet es va estar d’entrar en la discussió teoricoòptica amb els crítics. El que va fer i descriu Galileu és un simple raonament que el va portar a combinar, en els extrems d’un tub de plom, dues lents, una plana convexa (l’objectiu) i una altra plana còncava (l’ocular), no dues lents convexes com faria posteriorment Kepler construint el seu «telescopi astronòmic» a partir de la teoria.

En aquest sentit, l’escepticisme dominant davant de les meravelles que aconseguia el nou instrument era comprensible. A més, l’òptica, popularment, era un camp paradigmàtic de l’engany dels sentits i de trucs sorprenents: certs vidres, lents i espills feien veure coses diferents de les que es veien a simple vista, és a dir, deformaven la realitat. Quan Galileu narra les primeres notícies rebudes de les imatges que permetia veure el telescopi, diu que «uns prestaven fe i altres no». Doncs bé, Galileu ho va plantejar com una qüestió ‘de facto’ i va saber veure que no es tractava d’una alternativa entre telescopi sí, telescopi no, sinó entre el telescopi deficient, com la majoria dels que circulaven i es venien per quatre rals, i el telescopi bo, ben construït, que mostrava fidelment el que hi havia i no afegia res a la realitat. La seua habilitat tècnica sí que va ser admirable. Sovint ell mateix polia les lents i, en un industriós i intel·ligent procés d’assaig i error, va construir desenes de telescopis cada vegada millors, que va provar milers de vegades en qualsevol classe d’objectes «de pròxims i de llunyans, de grossos i de menuts, de lluminosos i de foscos». A penes comprovada la seua fiabilitat, el va presentar a les autoritats venecianes. Des del cim del campanar de Sant Marc els va fer veure edificis de pobles més o menys pròxims, com Treviso i Conegliano, les persones que entraven o eixien de l’església de Sant Giacomo a Murano, i naus acostant-se a la costa, que a ull nu no van ser visibles fins a dues hores després. Se li va concedir el nomenament de catedràtic vitalici de la Universitat de Pàdua i un substanciós augment de sou.

Però, al marge dels interessos econòmics que podia reportar la utilitat civil i militar del telescopi, Galileu el va aplicar immediatament a l’observació astronòmica, una idea que no se li havia acudit a ningú, i això va resultar realment revolucionari. Entre desembre de 1609 i gener de 1610 la seua activitat va ser frenètica. De dia polia vidres i la major part de les nits feia observacions astronòmiques. No podia mirar al cel sense fer un descobriment important. La Lluna, vista a través del telescopi, era com una altra Terra. La seua superfície era rugosa i plena de cavitats i prominències, com mostrava la irregularitat del terminador –la línia divisòria de la part il·luminada i la fosca–. Fins i tot tenia muntanyes que, amb una hàbil demostració, Galileu va poder afirmar que eren més altes que les de la Terra. Encara que per si definitiu, era només el primer fet que enderrocava un dogma fonamental de la ciència clàssica: la distinció radical entre el món celeste, constituït per èter ingenerable i incorruptible, ontològicament superior a la matèria sublunar, en què els cossos celestes eteris eren perfectament llisos i esfèrics, i d’altra banda el món sublunar, constituït pels quatre elements, àmbit del canvi, de la generació i de la corrupció.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Antonio Beltrán (1948-2013). Professor del Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Ciència. Universitat de Barcelona.

Enllaços
Array