Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  20.05.2013  06:00

Nosaltres, les fuses

Men?ame
 

Som un trofeu, una raresa, un objecte, una veu sexi. O bé una acompanyant invisible; fins i tot una 'histèrica feminazi' que ja ve molestant. Així és com se’ns veu a les dones al món de la música. De vegades se'ns accepta en certs àmbits i activitats, però en uns altres espais no estem tan ben vistes perquè desafiem rols prou assentats.

El món de la música, com la societat, ha anat evolucionant amb el pas del temps. Ja no hi ha judicis sobre quin instrument fa menys 'decent' a una dona perquè requereix cert esforç físic o per la postura amb la qual es toca (com per exemple el violí). Però continuem lluny d’haver assolit una 'normalitat' pel que fa a la presència i visibilitat de la dona en l'àmbit musical; el masclisme i micromasclisme continua impregnant-nos a diari. Si mirem un cartell d'un concert o de qualsevol festival, o fullegem una revista musical, hi trobarem que la majoria dels grups estan formats per homes. La presència de dones és residual: generalment les podem veure com a vocalistes i rarament com a instrumentistes, tot i que, continuem escoltant comentaris com que les dones ja no tenim impediments per  accedir a la música.

Se suposa que les dones han decidit lliurement que no els agrada formar part d'una banda; fins i tot, que no volen escoltar certs tipus de música. És per aquesta raó que no se'ns fa estrany que hi haja una majoria aclaparadora d’homes en la música, que les lletres de les cançons no parlen de qüestions que ens afecten, ni recullen un model femení que ens represente. Però això no passa per decisió pròpia, sinó perquè ho decideix allò que anomenem patriarcat, és a dir, el culpable directe de la invisibilització de les dones en la societat. Els seus papers són relegats a un segon pla. Si mirem per exemple el món de la 'música alternativa' hi ha una gran manca de models socials on veure'ns reflectides. En aquests àmbits tampoc s'ha trencat suficientment amb les relacions de poder home-dona. Així doncs, hem de prendre consciència que totes estem influïdes pel patriarcat i d’alguna manera ho expressem i ho reproduïm en els nostres actes, pensaments, actituds, etc.

Últimament, hi ha certa polèmica a les xarxes socials sobre el masclisme a la música rap, pop,... Hi ha lletres masclistes? Hi ha grups amb actituds sexistes? El cert és que la música no es jutja per si el seu contingut és sexista o no, es jutja en funció del posicionament del subjecte que fa la mirada i en aquesta. Tenim el sexisme molt naturalitzat perquè ens ha educat així la societat, però també perquè ens han educat els nostres companys de l’escena, amb qui ens agrada tenir un posicionament d’aliança. El problema és la resistència obstinada a enfrontar-se a totes aquestes situacions i comportaments masclistes.

Més enllà de tot això, són moltes les preguntes que ens hem de fer. Per què no s’ha qüestionat abans el tipus de mirada que teníem cap a la música, que obviava la qüestió del gènere? De cop i volta, ens sembla que és masclista allò que tota la vida ho ha estat. Per què no s’ha prestat atenció anteriorment a la visió feminista? Quin tipus de mirada estem fent? Les xarxes socials s’omplen de crítiques, però al món real hi ha molts més obstacles, la feina és més dura i tot és més complex. Ser-hi presents activament, reapropiar-nos d’allò que ens apassiona i alhora rebutgem, tornar a dotar de significat els símbols i rols que ens cossifiquen. Actuar en un terreny tan hostil no és fàcil.

Quan hem denunciat que alguna cosa ens ha paregut sexista, ens han ridiculitzat, ens han dit que exagerem i ens han titllat de censuradores. Tots aquests i més comentaris ens tenen fartes, però també fan ajuntar-nos per a donar-nos suport, per a voler canviar els entorns més propers contaminats de la cultura 'mainstream' i el sexisme. Pensem que la visió de gènere ha d'estar present en tots els àmbits de les nostres vides, que les relacions i les posicions de poder són clau en l'opressió, que provoquen lligams de dependència.

Cada vegada són més les dones als espais visibles relacionats amb la música. Una bona forma de trencar amb els rols de gènere i d'empoderar-nos, especialment als espais alternatius, on s'hi generen debats i xarxes de germanor. És l'hora de començar a fer soroll des de l'úter. És l'hora de fer-nos sentir: Nosaltres, les fuses.