14.05.2013 - 16:34
Ismael era possiblement el millor calciner de tota la Vall. De bon matí tallava la llenya que poc a poc amuntegava al corral de la seua caseta situada a la solana del Benicadell. Els dies que coïa el forn se’ls passava vetlant sense descans. A l’endemà carregava la burreta de calç i anava venent-la per tots els pobles dels voltants al crit de:
-Caaaaalç xiquetes!
Però amb la vellesa, sobretot després de la mort de la seua dona, va caure en un estat de tristesa que el va aïllar de la resta del món.
Aquell hivern la seua filla va decidir fer-li companyia durant les dures i llargues nits de gener. L’acompanyava Neus, la seua primera néta, per qui Ismael sentia una gran estima.
Un dia, al capvespre, quan estaven recollint llenya per a la llar, l’avi i la néta van vore sota un ginebre una raboseta ferida.
-No t’acostes Neus, podria mossegar-te! -li va dir el iaio protegint-la.
La rabosa els mirava amb ulls tristos, que mostraven el dolor i l’esgotament que havia suportat. Ismael la va acaronar i es va adonar que, encara que tenia por, necessitava la seua ajuda.
-Ara la durem a l’estable i allí la curarem.
I la deixaren en companyia de la burreta, la curaren, li donaren llet calenteta i descansà tota la nit.
En assabentar-se la filla d’Ismael del que duien entre mans, els va mormolar.
-A quin sant voleu compadir-vos d’un animal salvatge? Deixeu-la que s’apanye!
Però ni néta ni iaio no li van fer cas i es van passar tota la vetlada fent-li cures. Fins i tot Neus li va posat de collaret la seua polsera lila de perles blanques.
A l’endemà la raboseta havia desaparegut. El calciner va arribar a pensar que en eixes condicions no arribaria molt lluny.
Per raons de treball, Neus i sa mare van haver d’anar-se’n a viure a un altre país.
Ismael, amb la partida de l’única família que tenia, encara es va quedar més trist i sol. Però va arribar la primavera i va emmalaltir de tristesa. Tan sols prenia el sol una mica al portalet de la caseta i després es passava el temps ajocat al llit. Ismael no alçava el cap. Però va ser aleshores quan es va produir un fet insòlit. Un dia, quan va eixir al portalet, va vore una rabosa amb un collaret lila amb perletes. Aquell animalet, al qual una freda nit havia salvat d’una mort segura, va voler tornar-li el favor i des d’aquell moment no el va abandonar mai.
Ismael, amb la companyia de l’animalet, va recuperar l’alegria, especialment un bon dia quan la seua néta va anar a visitar-lo.
Des d’aleshores Ismael es va sentir més feliç i segurament encara ho seguirà sent en una caseta que hi ha a la solana del Benicadell.
Rondalla contada, rondalla acabada.
Enllaços
Array
