Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  13.05.2013  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Núria Bosch: 'Quan Espanya vegi que ens n'anem de veritat voldrà negociar'

Entrevista a la catedràtica d'economia pública i vice-presidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional

Men?ame
 

L'estat de l'economia catalana és un dels motors principals del procés cap a l'estat propi. L'espoliació fiscal estructural i la situació d'asfíxia financera a què l'estat sotmet la Generalitat i, en conseqüència, els ciutadans catalans són una de les gotes que han fet vessar el got i que centren bona part de les preocupacions lògiques del funcionament del nou estat que pugui resultar de l'exercici de l'autodeterminació a Catalunya. Per això, n'hem parlat amb Núria Bosch, catedràtica d'economia pública a la UB i vice-presidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional. Bosch ha estudiat amb detall la hisenda pròpia d'un hipotètic estat de Catalunya i en conclou que els beneficis superen llargament els perjudicis. També hi hem volgut parlar de la situació actual i de la batalla del pressupost de la Generalitat per al 2013.

Es pot prorrogar indefinidament el pressupost?
—Es pot passar amb el pressupost prorrogat, però això té limitacions: no es pot disposar de la llibertat que et dóna fer un pressupost pel que fa a la inversió, és a dir, fer polítiques diferents. Estàs lligat de mans i peus perquè has de fer allò que ja vas fer l'exercici anterior. Ara, entenc que fer un pressupost complint l'objectiu de dèficit que marca l'estat espanyol és molt difícil o directament impossible. Per tant, o es fa un pressupost i es planta cara al govern amb l'objectiu de dèficit que es cregui oportú, o més val continuar com fins ara amb el pressupost de l'any passat.

Quins inconvenients tenen aquestes dues vies?
—El problema és obtenir el finançament. Amb pressupost nou o sense, la dificultat és aconseguir el finançament per cobrir el dèficit. Si la Generalitat es planta i fa el pressupost amb el dèficit que li sembli més adequat –un 2% del PIB, per exemple–, el problema és com finançar-lo. Com que l'única via que tenim a Catalunya per finançar dèficit és a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA), tan sols obtindrem el crèdit que l'estat ens autoritzi. I no tenim cap més via de finançament oberta que no sigui aquesta. No podem acudir als mercats perquè ens ofereixen un crèdit amb interessos desorbitats. És una situació força complicada, perquè la Generalitat no té marge de maniobra. O compleix l'objectiu de dèficit o no pot finançar-lo.

Si es prorroga el pressupost de l'any passat, també es prorroga un dèficit que no es pot finançar?
—Exactament. Si mirem el decret de pròrroga del pressupost de la Generalitat, ja ho veiem que és una còpia del de l'any passat però amb determinades restriccions. No n'és una còpia exacta i hi ha partides que no es poden gastar. I això fa que encara tinguem les mans més lligades.

Quin objectiu de dèficit considereu assumible per fer un pressupost nou?
—Diria que com a mínim el 2% del PIB. I és un mínim molt mínim. Més avall d'aquesta xifra ens deixa un pressupost molt problemàtic. Un 2% del PIB són més o menys uns 1.500 milions d'euros, que ja són molt complicats d'estalviar tenint en compte que ja s'ha retallat molt. Però menys d'això posaria en risc el país.

Quines implicacions té aquesta batalla pel pressupost i pel dèficit per al procés sobiranista?
—Catalunya es troba obligada a fer una política molt restrictiva i ha d'anar retallant serveis bàsics per la manca de recursos, i això causa descontentament social. No sé si els ciutadans entenen d'on ve el problema. Vull dir que no tinc clar si tothom entén que l'estat espanyol ens escanya i asfixia, o si es pensa que és el govern de la Generalitat que decideix lliurement de fer aquestes retallades. Hi pot haver certes decisions que es poden fer d'una altra manera –per exemple, l'impost de successions–, però són partides poc significatives comparades amb la magnitud d'allò que el govern ha de retallar per força. El govern espanyol i certs grups de l'oposició juguen amb aquesta confusió per mirar de canalitzar el descontentament contra la Generalitat i no contra l'origen real del problema. Ja els va bé el descontentament contra el govern de Catalunya per acusar-lo de fer una política de retallada de l'estat del benestar. És molt important que quedi clar entre els ciutadans que la Generalitat es troba lligada de mans i peus i que no té cap marge de maniobra. Al capdavall, tenim una autonomia que és de pa sucat amb oli.

La Generalitat no pot fer res per sortir de la crisi?
—Les decisions que han de permetre'ns de sortir de la crisi no les poden prendre els governs autonòmics. La política de reactivació econòmica és en mans de l'estat. L'acusació que fan alguns a la Generalitat de fer passar l'estat propi davant de les solucions de la crisi és falsa, perquè el govern català no pot fer gran cosa amb les competències que té i, encara menys, amb la situació d'asfíxia financera a què és sotmès. Hi ha gent interessada a crear confusió i canalitzar el descontentament contra el govern català. Això sí que pot tenir implicacions en el procés sobiranista si arriba a fer forat entre una majoria de la ciutadania.

Quines garanties i estructures econòmiques i financeres fan falta per a fer el pas cap a l'estat propi sense gaire risc?
—Primer cal tenir l'administració tributària per poder recaptar impostos i que funcioni bé. Això és vital. També és important de tenir la màquina de la Seguretat Social, perquè s'han de continuar pagant les pensions, les prestacions de desocupació i moltes altres. Aquests dos elements cal tenir-los preparats abans de fer el pas perquè els ciutadans tinguin garanties d'estabilitat i de continuïtat. En un moment determinat també caldrà tenir obertes vies per a poder demanar crèdit. És important que algú t'avali o et presti diners perquè per engegar el motor cal finançament a crèdit.

Necessitarem que ens deixin diners per activar l'estat?
—Encara que tinguem la maquinària tributària en funcionament, el cicle dels impostos és el que és, i no es pot fer el pas amb la caixa buida. Cal evitar els problemes de tresoreria durant el període posterior al dia D. Algú ens haurà de prestar diners per tenir un cert marge de maniobra per a les primeres setmanes per poder pagar proveïdors,  funcionaris i pensions. Cal obtenir aquest finançament a través de l'estructura tributària pròpia, però també s'ha de cercar crèdit a bancs privats o a tercers països que tinguin interès a ajudar-te.

Hom parla de tenir coberts els primers tres mesos del nou estat. És així?
—Tres mesos... és una manera de dir. S'han de fer comptes i calcular quines són les necessitats reals. Cal tenir present quin és l'estat de les estructures i si ja funcionen i què recapten. Que cal tenir cobert un període amb finançament extern, això és segur. La durada d'aquest període i el volum de finançament necessari caldrà calcular-los bé.

Com veieu l'estratègia de començar a pagar els impostos a l'estat espanyol a través de l'agència catalana?
—Penso que té sentit, sobretot per a obtenir la informació dels contribuents. Cal tenir en compte que el gran problema d'organitzar una agència tributària catalana que funcioni és tenir la màxima informació. Aquesta idea de començar a pagar a la Generalitat serveix per a anar rebent la informació que en un moment determinat pot ser molt útil. Em sembla que està molt bé, de fer-ho així. Però també caldria tenir la col·laboració de les entitats financeres perquè molts impostos es paguen a les oficines dels bancs. Cal cercar tots els instruments per obtenir el màxim d'informació sobre els contribuents i fer el traspàs en condicions quan sigui el moment.

Si l'estat espanyol tingués una actitud civilitzada i establís una negociació, les coses serien diferents en aquest terreny.
—És clar. En un procés negociat amb l'estat espanyol se suposa que l'administració tributària espanyola facilitaria tota la informació a la catalana i tot seria més fàcil. Però aquesta hipòtesi és evident que no cal preveure-la, i ens hem d'espavilar per fer-nos-ho nosaltres sols. Si l'estat acceptés de negociar, la solució de la qüestió tributària seria tan senzilla com passar un programa informàtic amb tota la informació que ja té.

Abans de notar els efectes positius en les finances públiques, la Catalunya independent passarà un període d'efectes negatius?
—Si nosaltres podem recaptar el mateix nivell d'impostos que ara marxen a l'estat espanyol, no hi hauria cap problema. Des del dia D, podríem tenir els ingressos necessaris per fer també les despeses addicionals que implica tenir estat propi, que ja han estat comptabilitzades, i encara tindríem superàvit. Per això és tan important tenir ben a punt la màquina de recaptar impostos. Si ho aconseguim, el primer any a la Generalitat li sobraran diners després d'assumir les despeses que implicaran totes les noves competències que ara no té.

Què vol dir això?
—Doncs que es podria augmentar el nivell dels serveis, les pensions, les prestacions socials, etc. L'estat català podrà prestar uns serveis millors, fer inversions, rebaixar impostos i amortitzar el deute acumulat, segons que decideixi el govern de torn. Tot això ho hem comptat i el resultat fiscal de l'estat propi és molt positiu. Si hi ha conseqüències negatives seran pel boicot comercial, i caldrà veure fins on pot arribar aquest boicot. Però, si es donés el cas, també seria competència del nou estat cercar la fórmula de compensar aquestes conseqüències negatives amb el marge de superàvit que tindria.

Els càlculs que heu fet i que us permeten d'afirmar això són fets amb el supòsit que el nou estat farà unes despeses idèntiques i proporcionals a l'estat espanyol. Però en podrem fer de diferents, oi?
—Fent les mateixes despeses que fa l'estat espanyol en les partides que passarien a ser competència nostra, ens sobrarien diners. Però això no vol dir que hàgim de reproduir els mateixos patrons. Podem millorar certes coses i gastar menys en allò que nosaltres decidim. Fent l'estudi de les despeses de l'estat espanyol que haurem d'assumir amb l'estat propi, ens vam adonar que hi ha un volum aberrant de despeses administratives duplicades. Actuant amb criteris d'eficiència, encara estalviaríem més diners que podríem dedicar a cobrir i millorar les despeses socials. Segurament no caldrà comprar desenes d'avions de guerra com ha fet l'estat espanyol aquests últims anys ni tantes altres despeses incomprensibles.

Dieu que les finances de la Generalitat són segrestades per l'estat espanyol. Com ho expliqueu perquè ho entenguem?
—Actualment, la Generalitat tan sols pot obtenir diners per fer les despeses compromeses a través del fons de liquiditat autonòmica i dels recursos que el sistema de finançament li permet –percentatges determinats d'alguns impostos. I prou. A més, aquests impostos no els recapta directament, sinó que ho fa l'estat i després en fa la transferència pertinent a les comunitats. La Generalitat ha d'esperar que l'estat faci aquesta transferència i aquesta ja és una dependència prou evident. I això són els diners dels impostos participats per la Generalitat, però també cal comptar les transferències compromeses en l'estatut, els acords de finançament i els pressupostos estatals. L'estat pot decidir que aquestes partides no les transfereix, com ha passat. Ara mateix hi ha molts milers de milions pendents de rebre del govern espanyol del fons de competitivitat i de més compromisos.

Som en un atzucac.
—La Generalitat depèn absolutament d'aquesta dinàmica perversa. I com que no pot acudir als mercats per demanar crèdit, ha d'acabar demanant préstec a l'estat espanyol que li deu molts diners i de qui pateix un dèficit fiscal considerable. Actualment, la Generalitat no obté diners dels mercats exteriors per manca de credibilitat. Hi podria acudir, però hauria de pagar un interès desmesurat pels diners obtinguts.

Però hi podrem acudir per allò que dèiem d'assegurar els pagaments del primer període del nou estat?
—La credibilitat davant dels mercats ens l'ha de donar la capacitat que nosaltres tinguem de recaptar diners i tornar els que ens deixin. El moment que els mercats vegin que estem decidits a fer l'estat propi i que s'adonin de la nostra solvència, haurem superat el problema de credibilitat. Aquesta credibilitat no ens l'ofereix l'actual sistema de finançament. Els mercats saben que això que hem explicat –que som completament dependents de l'estat espanyol i, per tant, també depenem de la credibilitat espanyola– és un gos que es mossega la cua. En el moment que tinguem la capacitat de recaptar impostos i el potencial de tenir un cert nivell d'ingressos els mercats s'obriran a donar crèdit amb més bones condicions. Si no podem obtenir crèdit dels mercats és perquè formem part d'Espanya i perquè no tenim una hisenda pròpia.

Si l'estat espanyol no accepta de negociar, també haurem d'assumir una part del seu deute?
—Aquesta és una qüestió més política que no tècnica. La qüestió de les càrregues que se'ns puguin imputar dependrà de com evolucioni el procés cap a la consulta i l'actitud del govern espanyol. Sí que penso que l'estat voldrà negociar quan vegi que no hi ha camí de retorn, que som a punt de fer el pas i que hem decidit de separar-nos. Voldrà negociar perquè, perdut per perdut, voldrà que ens enduguem una part del deute. En l'últim extrem, quan l'estat vegi que ens n'anem de veritat, negociarà. I aleshores hi haurà un àrbitre internacional? Ja ho veurem.

La clau la donarà la negociació política.
—Tot plegat dependrà de la política i no dels aspectes més tècnics. Segons com evolucioni el procés i quines majories dibuixi, aquest moment de negociació final serà d'una manera o d'una altra. No ho podem preveure ara. Serà negociació política. Caldrà posar-ho tot a la balança: dèficit fiscal acumulat, deute públic, actius i passius de l'estat a Catalunya, aeroports, infrastructures, etc. Si no hi ha negociació, és a dir, si hi ha ruptura, Catalunya no es quedarà una part del deute, però tampoc una bona part dels actius que té ara l'estat espanyol. Dir com anirà tot això és fer ciència-ficció. La negociació política dependrà de com es faci finalment el procés i de la força amb què hi arribi cadascú.

Men?ame