12.05.2013 - 06:00
El 12 de maig del 2010, avui fa tres anys, l’aleshores president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, va fer un discurs al congrés en què va anunciar les pimeres retallades, pressionat per la UE per evitar el rescat. Va anunciar unes mesures molt dures per a la butxaca dels ciutadans, per als funcionaris, per als depenents, per als pares i mares, perquè començava una retallada de 15.000 milions, que després va continuar el govern de Rajoy. Són tres anys d’austeritat, tant en l’executiu espanyol com en els governs autonòmics, durant els quals tots els indicadors econòmics i socials han empitjorat.
El periodista i documentalista Antonio Maestre ha recollit les dades de tots aquests indicadors, extretes de l’INE, el CIS, Eurostat i ICEX, i ha comparat la situació el maig del 2010 amb la d’ara. El resultat de la comparació és prou contudent. Són dades a nivell estatal:
Desocupació (dades de l’enquesta de població activa)
2010: 4.612.700
2013: 6.202.700
Desocupació juvenil
2010: 42,06%
2013: 57,22%
Desocupació entre les dones
2010: 20,56%
2013: 27,61%
Creixement de l’economia
2010: -0,3%
2013: -1,4%
Prima de risc
2010: 160 punts bàsics
2013: 294 punts bàsics
Deute sobre el PIB
2010: 61,5%
2013: 90,69%
Espanya en el rànquing de l’índex de desenvolupament humà
2010: Vintè lloc.
2013: Vint-i-tresè lloc.
Dèficit públic
2010: 9,7%
2013: 10,6%
Pobresa relativa
2010: 20,7%
2012: 21,1%
Pobresa infantil
2010: 25,3%
2012: 25,9%
Risc d’exclusió social infanti
2010: 28,8%
2013: 29,7%
La crisi social
Tres anys després de començar la política de retallades, doncs, la situació és molt pitjor. La crisi social s’escampa per tot arreu. Les dificultats per a viure amb comoditat ja han invadit completament la classe mitja que fa tres anys veia les retallades com una cosa que no li afectava gaire a ella. Avui ningú no se n’escapa de les conseqüències d’una política que, a més, comença a ser seriosament qüestionada fins i tot per aquells que la van propiciar.
El mes passat el mateix FMI, impulsor de les polítiques d’austeritat, reclamava que l’estat espanyol anés més lent en el procés de reestructuració del deute i que al costat de les polítiques d’austeritat es posessin en marxa polítiques de creixement.
La raó és que l’enorme retallada pel deute en comptes de millorar la situació de l’economia l’ha empitjorat notablement. Atrapats en un cicle nefast de manca de crèdit, deutes cada vegada majors, dificultats creixents per a assumir els compromisos i desmoralització col·lectiva les empreses es plantegen, especialment les petites, si té cap sentit continuar. I la destrucció de llocs de treball implica ja i també la destrucció de la trama productiva del país i de l’estat fins a uns límits difícils d’assumir.
I la deslleialtat institucional
En el cas de l’estat espanyol, a més, el comportament de l’executiu de Mariano Rajoy aixeca ampolles per la seva deslleialtat institucional. Com més relaxació rep més colla a les comunitats autònomes i els ajuntaments, fins al punt que el president de la Generalitat de Catalunya es planteja negar-se a signar el pressupost i el president de la Generalitat Valenciana no té cap dubte a l’hora de criticar el seu partit per la financiació clarament insuficient que fa de les autonomies.
Tenint en compte a més que les autonomies gestionen la gran majoria dels serveis socials la mala financiació i també el retard exagerat dels pagaments incideixen directament en sectors com els farmacèutics que es veuen en situacions límit car estan, pràcticament, finançant ells l’administració amb els seus impagats.
