Els mites de les fronteres espanyoles

  • El discurs segons el qual les fronteres espanyoles són les més antigues i estables d'Europa amaga una realitat molt més complexa

VilaWeb
Redacció
05.05.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Després de la sentència de la Cort Penal Internacional sobre Kossove, la jurisprudència ha deixat clar que no hi ha res en la legislació mundial que pugui impedir la independència d’un país. I també que la pretesa ‘inviolabilitat de les fronteres’ que apareix en tantes constitucions només es pot entendre amb referència a un altre estat, però no a un moviment nascut a l’interior d’un estat que pretengui modificar-les.

Així doncs, veient que la legislació internacional no serveix per a defensar les fronteres espanyoles actuals com a fronteres permanents, aquests darrers dies diverses instàncies polítiques de l’estat espanyol han revifat el discurs sobre la ‘naturalitat’ de les seves fronteres i l’han reblat dient que són les més antigues d’Europa. Dos mites més que discutibles que volen fer servir per a negar la possibilitat que la independència del Principat les canviï.

La frontera entre Espanya i França és del 1984

El 90% de les fronteres d’Europa tenen menys d’un segle –fet prou explícit sobre la mobilitat dels estats–. És cert que la frontera d’Espanya amb Portugal, una part de la d’Espanya amb França, la major part de la de Suïssa i la que separa França de Bèlgica són, de les que perviuen al continent, les més antigues. Però, així i tot, la delimitació actual d’aquestes fronteres és sorprenentment recent.

De fet, segons el mite espanyol la frontera del Pirineu és ‘de sempre’ perquè és natural. Però l’actual frontera entre Espanya i França data del… 1984. 

Analitzar les fronteres com un tot fix de cap a cap és sempre un error. Qualsevol frontera del món és dividida en fragments i és molt estrany, especialment a Europa, que una frontera entre dos països hagi estat traçada de cop i una sola vegada. Per això cal analitzar-ne els fragments i per això la diplomàcia internacional pren com a data d’existència d’una frontera no pas el moment en què se’n va formar el primer tram que encara perviu sinó el moment en què es va formar el darrer.

En el cas de la frontera franco-espanyola es pren per referència el tractat de Baiona del 1856. Però el darrer tram delimitat, que és el que defineix el traçat actual, és del 1984. Per què? Perquè aquell any la frontera anterior va ser modificada en el traçat entre el poble basc (navarrès) d’Izaba i l’occità (bearnès) d’Areta. 0,27 hectàrees van ‘canviar de país’ aleshores en virtut d’un acord entre tots dos estats que rectificava el traçat de la frontera, traçat que és marcat curosament per 602 fites de cap a cap.

Tot i amb això, cal recalcar que la frontera franco-espanyola no es pot considerar com un tot perquè té un traçat que respon a situacions polítiques molt diferents.

En el cas del Principat i part de la Franja, el Tractat del Pirineu del 1659 va significar el pas de part de les comarques catalanes del nord a l’estat francès i l’establiment d’una línia de frontera. Però més tard, entre el 1812 i el 1814, la resta de comarques del Principat van passar també a ser part directa de França i, per tant, la frontera entre Espanya i França es va establir a Alcanar i a Mequinensa, que en aquell moment va ser incorporada al departament de les Boques de l’Ebre. 

Durant dos anys, el primer imperi francès va tenir cinc departaments catalans, el dels Pirineus Orientals –que encara existeix avui–, el del Ter, el del Segre, el de Montserrat i el de les Boques de l’Ebre. El 1814 la part de frontera entre Espanya i França que passa per Catalunya va esdevenir la que encara és reconeguda internacionalment avui.

A l’altra punta, a la banda basca de la frontera, les coses tampoc no són tan clares com aparenten. És cert que la delimitació oficial dels mapes recull el traçat actual des de fa segles. Però la duana no s’instal·la al Bidasoa fins el 1872, perquè abans d’aquesta data era a l’Ebre.

Efectivament, encara que la divisió política fos l’actual, les províncies basques a banda i banda de la ratlla mantenien privilegis de comerç entre si i la duana espanyola, en compliment dels furs bascs, no era en territori basc sinó fora, a la ratlla del riu, al sud d’Àlaba. Va ser el conveni de Bergara, signat per Espartero i els generals carlins, que ho va canviar. I fins a quin punt, doncs, es podia considerar frontera una frontera que permetia la lliure circulació de persones i mercaderies entre els territoris bascs?

Precisament en aquest sector perviuen encara dues situacions molt peculiars, les de l’Illa dels Faisans i el País Quint.

L’Illa dels Faisans és una illa deshabitada situada a la desembocadura del Bidasoa que cada any canvia dues voltes de país. Mig any és espanyola i mig francesa. L’accés a l’illa és normalment prohibit però en ocasions s’hi ha celebrat algun acte. És l’únic cas a Europa del que s’anomena ‘sobirania seqüencial’.

El cas del País Quint encara és més peculiar. El País Quint (Kintoa en basc) és un territori oficialment espanyol a Baigorri, però que és administrat per França. Bàsicament es tractat d’un bosc on actualment viuen sis famílies que són oficialment franceses, malgrat ésser en territori oficialment espanyol. Les famílies paguen els impostos a Espanya, excepte les taxes derivades de l’habitatge, que van a França. Reben el correu i l’electricitat de França però la policia que hi intervé si cal és la guàrdia civil espanyola. 

Una república entre Portugal i Galícia i un conflicte per resoldre encara

El fenomen del País Quint tenia un paral·lelisme encara més sorprenent en la frontera entre Espanya i Portugal: l’anomenat Couto Misto. Fins el 1864 tres poblacions en la frontera entre Galícia i Portugal van formar, de fet, una república independent. Meaus, Santiago i Rubiás eren tres poblacions teòricament espanyoles però els seus habitants tenien dret de triar si eren espanyols o portuguesos. Per garantir aquest dret, les tres poblacions mantenien un sistema propi de govern que, de fet, les convertia en independents. El 1864, però, Espanya i Portugal es van repartir el territori i tota la zona habitada del Couto va romandre en territori espanyol.

Teòricament la frontera entre Espanya i Portugal, de 1.290 quilòmetres, és la més antiga d’Europa de les que es mantenen vigents. I, en bona part, ho és. Però quan Espanya la reivindica sol eludir que ho és precisament per la voluntat dels portugueses de no ser annexionats per Espanya.

Així i tot, la ratlla actual data del 1926 i és incompleta, perquè Portugal reivindica oficialment Olivença, una població de l’actual comunitat espanyola d’Extremadura, de parla i tradició portugueses. La darrera vegada que ho va demanar va ser el 1995. En els mapes oficials portuguesos, la frontera senzillament desapareix quan arriba a aquesta població. Espanya afirma la seva sobirania sobre Olivença i ha sempre ha defugit de discutir sobre aquest afer, que periòdicament ha enverinat la relació entre tots dos estats car a Portugal hi ha un suport popular notable a la reivindicació sobre Olivença.

Les altres fronteres

El mite espanyol sobre la permanència de les seves fronteres encara es fa més difícil de sostenir si es consideren les altres fronteres, amb Andorra, amb Gibraltar i sobretot amb el Marroc.

Amb Andorra, Espanya encara reivindica un petit paratge que no va ser inclòs en la delimitació oficial feta entre el 1858 i 1865 i la frontera, per tant, no és oficial.

Amb la Gran Bretanya, la frontera de Gibraltar és un contenciós permanent. Com que Espanya no reconeix que el penyal pertany a la Gran Bretanya, tampoc no hi reconeix oficialment l’existència de cap frontera. De fet, la frontera funciona amb normalitat, amb el detall afegit que es tracta de la més curta del món, però Espanya no la reconeix oficialment. Tota la literatura oficial espanyola quan ha de parlar de la frontera i el pas fronterer fa servir l’expressió ‘la verja’.

Això no va impedir, però, que durant tretze anys, entre 1969 i 1982, aquesta frontera fos completament tancada. Durant aquest període ningú no podia entrar a Gibraltar ni sortir-ne, ni en direcció a Espanya ni en direcció contrària, per una decisió unilateral del govern espanyol, que va establir-hi un mur de separació.

I si aquestes fronteres són disputades, encara ho són més les que delimiten Espanya i el Marroc, que fins i tot van causar l’incident armat de Perejil. És el cas a la inversa de Gibraltar. Aquí és el Marroc que no reconeix la sobirania espanyola sobre Ceuta, Melilla i les altres possessions. Però fins i tot si les reconegués, la frontera actual no es podria datar amb anterioritat al 1956, perquè no va ser fins a la desaparició del protectorat espanyol sobre el Marroc que els límits actuals van ser creats.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any