29.04.2013 - 06:00
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és des del 25 de novembre la segona força del Parlament de Catalunya, amb 21 diputat, encara a molta distància de Convergència i Unió (CiU), amb 50. Però la tendència a la baixa de CiU –marcada en aquelles eleccions i als sondatges posteriors– i a l’alça d’ERC, han obert el debat sobre si el procés d’independència implicarà també un relleu en les hegemonies polítiques d’aquestes darreres dècades. Hom es demana si CiU era la formació cridada a pilotar la travessia del desert autonòmic; i si ERC no pot esdevenir la força de construcció del nou estat català. Per a fer aquestes conjectures, us proposem alguns elements amb què puguem fer un mapa de situació i analitzar-lo.
Un joc d’escacs
Si diuen que la política és com un joc d’escacs, després de les eleccions passades ERC va fer una jugada mestra: oferí estabilitat al govern en canvi d’un calendari definit per a l’exercici d’autodeterminació, sense abandonar el lideratge de l’oposició. Vivim un moment de retallades obligades pels límits de dèficit marcats per Europa i per Espanya, i també per la minva dràstica dels ingressos i de la capacitat d’endeutament. En un panorama com aquest, ERC va deixar per a CiU totes les conseqüències de la política diària, evidentment negatives. Certament, el partit de Junqueras es va comprometre a corresponsabilitzar-se de les decisions del govern. Però, com explicava a VilaWeb un membre del govern, no és a Junqueras que escridassen o escarneixen públicament quan visita una farmàcia o un municipi del país. En canvi, els republicans es beneficien d’algunes coses: la imatge d’una contribució solidària a l’estabilitat, la impressió que el procés avança perquè fan servir el mànec de la paella i el benefici del dubte d’un possible govern amb més perfil social si governessin ells.
Si jo l’estiro fort per aquí…
ERC ha ben fixat aquesta posició que, si no és un escac i mat, poc se’n falta, i té un marge considerable per a marcar perfil propi. Un exemple de gran actualitat: en la negociació del pressupost del 2013, Junqueras i Rovira poden estirar ben fort la corda per condicionar uns comptes que necessiten la seva aprovació per assegurar allò que ja s’havia pactat, és a dir, estabilitat en canvi de procés amb calendari. Però, fins on es pot estirar la corda? Fins ben bé abans de trencar-se. És a dir, si ERC l’estira massa, el govern espanyol pot aprofitar la situació de debilitat i tensió del govern català per fer-lo caure. Com? No cedint significativament en la modificació del límit del dèficit. Per això, la posició d’ERC és sempre guanyadora en aquest estira-i-arronsa. Si estira amb prudència, qualsevol consecució en la modificació del dèficit implicarà uns quants milions menys de retallada que podrà imputar directament al seu esforç.
Renovació i retirades
Un altre element que pot afavorir la substitució d’hegemonies en la Catalunya independent concerneix directament els candidats i els lideratges de les dues formacions amb opcions. Per a molts, el nou estat és l’oportunitat perfecta de fer net en molts àmbits del país, però especialment en els que tenen relació amb la política. I la gent, quina pot pensar que és la millor manera de fer net? Renovant el lideratge i incorporant una nova generació de polítics per a construir l’estat amb una mirada renovellada i diferent.
En aquest terreny, ERC torna a sortir amb avantatge respecte de CiU. Junqueras és relativament nou en la política de partits, mentre que Mas hi és des del 1987, quan va ocupar els primers càrrecs al govern del president Pujol. A més, aquesta imatge de veterania contra renovació es pot eixamplar al conjunt de les direccions i les primeres cares de totes dues formacions. Esquerra arriba al moment culminant del procés havent fet una renovació considerable de la direcció i amb un tàndem directiu jove: 44 anys Junqueras i 35 anys Marta Rovira. En canvi, Mas porta el timó de CiU des de l’any 2000, pràcticament, i no hi ha un relleu clar ni definit que l’acompanyi. A més, va acompanyat de Josep Antoni Duran i Lleida, que és dels pocs polítics de l’estat espanyol que es mantenen en actiu des de principi dels vuitanta, juntament amb Alfonso Guerra.
En aquesta qüestió dels lideratges, també cal tenir en compte que Mas va anunciar que tan bon punt hagués contribuït a menar el poble de Catalunya a la plena sobirania no es tornaria a presentar. I caldrà veure si els votants volen continuar investint un candidat que ha anunciat que es retiraria, per bé que sense saber-ne la data, o bé es decanten per Junqueras, que tot just s’ha presentat per primera vegada i que res no fa pensar que hagi de plegar aviat. Junqueras podrà oferir futur i camp per córrer, mentre que Mas es quedarà sense aquesta carta.
Èpica o contenció
Un procés d’independència s’ha de fer amb serenitat i càlcul. Però no hi poden faltar unes certes dosis d’èpica i de sentit històric. De l’equilibri d’aquests dos elements també se’n podran treure conclusions a l’hora de sospesar quin dels dos polítics poden sortir beneficiats del procés. No descobrim pas la sopa d’all si diem que, de sempre, Mas ha transmès un aparença de serenitat en la presa de decisions i rigor en la gestió política, mentre que Junqueras projecta una imatge amb més sentit èpic i embat històric. Això no vol dir que Junqueras no sigui rigorós ni que Mas no estigui disposat al sacrifici. Però caldrà veure què valora la ciutadania a l’hora de fer passes més arriscades, si pren el camí de la independència.
El taló d’Aquil·les de CiU
Per a esgarrapar vots de CiU, Esquerra en sap perfectament el punt feble pel que fa a la coherència pública en el camí de la transició nacional: Duran i Lleida. Des que tot plegat va començar a avançar de debò, ERC no ha desaprofitat ni una ocasió per destacar les sortides de to i de guió del secretari general de CiU. En les eleccions, quan CiU va passar de 62 diputats a 50 després d’haver fet l’aposta més arriscada de la seva trajectòria, Duran ja va ser un factor negatiu en la credibilitat de Mas i ERC no ho va desaprofitar en cap acte de campanya. Com més avanci el procés, més creixerà la tensió entre Duran i Mas. Si els republicans saben valer-se de les oportunitats que els donarà el dirigent d’Unió, podrien queixalar encara més profundament en l’electorat més sobiranista de CiU.
Un país d’esquerres
Un factor de caràcter sòcio-polític que caldrà tenir en compte en el pas d’una Catalunya sotmesa a una de sobirana és la definició ideològica que, sondatge rere sondatge, dibuixa un país d’esquerres. Històricament, s’ha dit que Catalunya era rotundament d’esquerres. De fet, la victòria de CiU a les primeres eleccions parlamentàries després del franquisme va ser considerada un accident difícil d’explicar per a alguns. Tot indicava que el PSUC havia de ser el guanyador clar d’aquelles eleccions. Hom atribueix aquell ‘accident’ a l’excepció catalana, que havia de fer una transició pròpia en clau nacional. A més, el president Pujol es va inspirar en els models nòrdics d’estat del benestar i va arreplegar votants d’esquerres que, a priori, no li tocaven.
Algunes prediccions fetes per analistes de la ciència política han apuntat durant tot aquest període autonòmic que l’excepcionalitat d’un partit hegemònic de centre –centre-dreta, diuen alguns– en un país d’esquerres s’acabaria amb un estat propi. Segons aquesta teoria, un cop resolta la qüestió nacional al Principat, el comportament electoral seguiria un patró netament ideològic i l’hegemonia es decantaria cap a l’esquerra. Això, si fos cert, afavoriria clarament Esquerra que, a diferència del PSC, és un actor positiu a favor del procés d’independència. Amb tot, aquesta idea d’una Catalunya rotundament d’esquerres resulta del dibuix dels sondatges, que expliquen més allò que la gent es pensa que pensa, que no pas allò que pensa de veritat.
Un partit que ho arreplegui tot?
Finalment, un factor que apunta a un canvi d’hegemonia política paral·lel al procés d’independència, és l’evolució pròpia d’ERC. En democràcia, no és habitual que un partit molt marcat ideològicament pugui aspirar a ser hegemònic. Les societats plurals premien electoralment els partits capaços d’identificar-se amb una part significativa de l’espectre ideològic. Allò que en ciència política anglosaxona en diuen un ‘catch all party’, és a dir, un partit que ho arreplegui tot. CiU, amb l’expressió més nostrada del ‘pal de paller’, ha tingut aquesta virtut des del mateix moment de la néixer –especialment, CDC–. En canvi, ERC ha fet un camí més sinuós en el terreny ideològic, tot i haver estat fundat com un claríssim partit que ho arreplegava tot, tal com explica amb precisió l’historiador Joan B. Culla en el seu últim llibre sobre aquesta formació. Després d’uns quants anys de marcat accent d’esquerres i amb la participació en dos governs amb PSC i ICV, Esquerra, amb Junqueras, ha recuperat centralitat. El nou rumb del partit ha ampliat el mapa de navegació i hi ha incorporat un discurs més ampli sense perdre contingut social. Aquesta capacitat de transformació, si persisteix i s’amplia encara més, pot afavorir que els republicans recobrin l’hegemonia política que van tenir els anys trenta del segle passat.
No és cap camí planer
La centralitat no s’ocupa, tanmateix, en canvi de res. I aquesta capacitat d’ampliar l’espectre ideològic és lògicament denunciat pels adversaris amb aquella expressió que també va fer fortuna contra CiU: fer la puta i la Ramoneta. L’equilibri no és fàcil si no es vol anar perdent el suport electoral dels extrems. L’evolució d’ERC com a partit que facilita la governabilitat d’un govern de CiU amb retallades consecutives serà aprofitada evidentment pels partits a l’esquerra dels republicans. Al parlament hi ha dues formacions que poden beneficiar-se d’aquest possible desgast d’ERC: Iniciativa i la CUP. I, tot i ser encara massa aviat, caldrà veure quin impacte polític real té la proposta de ‘procés constituent’ de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, que vol cristal·litzar en una candidatura al parlament.
Junqueras i el seu equip han de gestionar tot aquest caramull de factors que indiquen la possibilitat del canvi d’hegemonia. Cal tenir en compte les xifres actuals i la posició de sortida d’aquesta cursa. CiU té 50 diputats, després de perdre’n 12 a les darreres eleccions. ERC en té 21 i en va guanyar 11 el novembre passat. Encara queda una distància de 29 diputats, que no és pas poca cosa. Fent comptes i hipòtesis fàcils sense cap criteri particular, CiU hauria de perdre 15 diputats i guanyar-los ERC per capgirar les posicions per un sol diputat. Des de CiU, aquesta possibilitat es veu molt llunyana. A ERC, no els desagrada la idea, però saben que han de confluir molts factors –i tots a favor seu– per arribar-hi.
