Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  27.04.2013  18:52

Autor/s: Josep Miquel Bausset · Monjo de Montserrat

De l'Olleria a Montserrat

Men?ame
 

El 19 d’aquest mes d’abril van vidre a Montserrat uns cinquanta de jóvens de l’institut el Vermellar de l’Olleria, acompanyats per tres professores. I el 15 i el 18 vingueren també dos grups d’estudiants de l’institut de Tavernes de la Valldigna, acompanyats per Antoni Màrquez i uns altres professors.

En el diàleg que vaig tindre amb tots aquests jóvens, a causa de l’interès que van mostrar per la vida monàstica, van fer moltes preguntes sobre el monaquisme. I els vaig fer vore que la vida monàstica no és cap relíquia d’un passat esplendorós (Montecassino, Cluny, Sant Bernat...) però passat! Evidentment, els vaig explicar que, com a carisma de l’Església, els monjos som tan actuals al segle XXI, com ho van ser als segles X, XV o XIX.

El monaquisme (un fenomen que es dóna en moltes religions) pren un significat nou en el cristianisme, ja que constitueix una forma concreta en el seguiment de Jesús de Natzaret. La vida monàstica va nàixer entre els segles III i IV al desert d’Egipte, amb Sant Antoni Abat, des d’on s’escampà a Palestina, Síria i el nord d’Àfrica entre altres llocs. Va ser al segle VI, quan el jove Benet va fer una experiència de soledat i de pregària que va transformar la seua vida i que recollida en la Regla Benedictina, encara avui regula el dia a dia dels monestirs: viure la fe en comunitat, compartint tot el que som i el que tenim, per tal de ser en el món una presència de l’amor i de la misericòrdia del Déu que ens salva.

És des de la humilitat (en una societat que només valora l’èxit) i la disponibilitat en el servei (quan tothom desitja estar més amunt que els altres) que els monjos ens obrim a la voluntat de Déu i a l’acolliment dels germans. Si l’autosuficiència ens tanca en l’amarguesa i en l’egoisme, l’home que s’obre a Déu troba el seu alliberament i va adquirint una pau que pot comunicar als altres. Perquè la humilitat ens fa assumir la nostra realitat i la dels altres sense nerviosismes ni frustracions, amb comprensió i compassió, sense classificar ni excloure els qui són diferents.

Per la seua part el silenci, que ens obre a Déu i als altres, l’obediència que ens fa sol·lícits en la comunió i la pregària i la vida fraterna, esdevenen un signe del Regne i una manera de fer present les benaurances en el nostre món. I és la Paraula de Déu la que va modelant el monjo, perquè pugui descobrir l’amor d’un Déu que ve a salvar, a donar esperança, a curar les ferides del cor, a enfortir la nostra fe, a asserenar tots els qui estan atribolats, a consolar els desanimats, a eixugar les llàgrimes dels qui ploren.

S’ha dit que el desert (i per tant els monestirs) és el lloc de la llibertat total, un espai sense fronteres, on podem descobrir la presència de Déu en els altres i on podem fer l’experiència de la fraternitat en un clima lliure de prejudicis, de crítiques, de sospites i dels egoismes que esclavitzen. Per això els monestirs han de ser sagrament i manifestació visible d’una realitat invisible i també epifania de la presència del Senyor.

És això el que van viure els monjos de Tibhirine i que narra la pel·lícula 'Dels Déus i dels homes': persones, que en un món on tot es pot comprar, ens parlen de la primacia de l’amor fet servei i de l’anhel de pau i de fraternitat universals. Perquè només la gratuïtat de l’amor, dóna sentit i plenitud a la vida.

El papa Joan XXIII deia que l’Església no podia ser un museu arqueològic, on només conservem objectes morts. L’Església deia el papa bo (i també els monestirs) han de ser com uns jardins plens de vida i de color o com una font a la plaça, on tots puguen anar a asseciar la seua set! Per això, al monestir, conscients del do de la filiació divina i de la fraternitat universal, els monjos aprenem a descobrir que cada persona és un tresor als ulls de Déu i per això, amb una mirada d’esperança, valorem els aspectes positius que té cadadascú. Sense condemnes, sense judicis! Al monestir aprenem també a lluitar amb tenacitat (i amb bon humor) per superar els obstacles i per avançar en el camí de la fe i de la fraternitat.

Igualment intentem relativitzar els aspectes problemàtics. Els propis i els dels altres, per  a superar els prejudicis, la crítica, la hipersensibilitat, confiant sempre en la bondat del germà, per a crear llaços de comunió fraterna, per a fer de cada comunitat un lloc de reconciliació i de perdó, de pau i d’esperança, un lloc obert a l’acolliment, d’harmonia amb la natura i de trobament amb Déu, amb els altres i amb un mateix.

La missió dels monjos, hui i sempre, és la de ser homes acollidors, arrelats a la terra que ens acull però portats per l’Esperit de Déu, per escoltar amb afabilitat, sense condemnes ni prejudicis, amb un cor obert a tothom, per a fer realitat el Regne des de la pregària, el silenci i el servei humil.

Els monestirs, avui i sempre, han de ser unes llars on tots puguem trobar la compassió i el consol de Déu, la pau del cor i la fraternitat que anhelem. I per això els monjos hem de saber obrir camins d’esperança i de misericòrdia (en un món amb tantes fractures i tantes ferides) perquè els homes i les dones de la nostra societat, puguen descobrir l’amor d’un Déu que és Pare i que estima entranyablement. Sense condicions! Apassionadament!

Com diu el teòleg Joseba Andoni Pagola, 'la nostra Església necessita testimonis que contagien la seua experiència de l’Evangeli. Necessitem creients de veritat, atents a la vida i sensibles als problemes de la gent, buscadors de Déu, capaços d’escoltar i d’acompanyar amb respecte els homes i les dones que pateixen i que busquen i no troben la manera de viure més humanament'. Eixa és la missió fonamental dels monjos, al segles X i al XXI: fer possible l’experiència del Déu amor. Del Déu que ens crida a la llibertat i a la plenitud de vida!!

Com ha dit el P. Josep M. Soler, abat de Montserrat, 'l’hora present de l’Església i de la societat, té necessitat d’hòmens i de dones que visquen el bon zel evangèlic', i per això cal que els monjos puguem compartir amb la gent que ve als monestirs, 'l’art de la felicitat que no enganya, que és la de l’Evangeli'.

Tinc la sensació que els jóvens de l’Olleria i també els de l’institut de Tavernes de la Valldigna, després del diàleg que vam tindre a Montserrat, no solament han conegut la vida monàstica, sinó que també han pres consciència de la importància d’aquest carisma en la vida de l’Església i en el món.