Els esculls del camí cap a la independència

‘Ningú no va dir que fóra fàcil.’ Amb aquesta sentència cada vegada més sentida en els ambients independentistes, és prou clar que comença a arrelar la consciència que el camí cap a la independència no serà tan fàcil com potser alguns es pensaven. Aquestes darreres setmanes les declaracions contradictòries d’alguns membres del govern han suscitat dubtes sobre la nitidesa del rumb que ha pres el procés. La data de la consulta, la manera de consultar, el pressupost, la governabilitat, la guerra bruta… són tan sols alguns dels factors de risc que el transatlàntic independentista ha d’encarar. Amb l’objectiu de fer llum al mapa de navegació cap a Ítaca, fixem-nos en quins són els esculls de la ruta.

Tirar pel dret

El pla ideal del camí cap a la independència seria acordar amb l’estat espanyol una fórmula per a consultar el poble català sobre el seu futur polític. L’exemple d’Escòcia i el govern britànic és diàfan, però és molt lluny de les capacitats i valors democràtics del tàndem PP-PSOE. Per tant, amb el camí ideal obstruït, Catalunya ha de cercar viaranys i dreceres alternatives que dotin de rigor democràtic el procés tot donant la veu al poble. D’alternatives a un referèndum pactat amb Espanya n’hi ha ben poques: el parlament i el govern aproven una llei de consultes i desobeeixen la segura suspensió cautelar del Tribunal Constitucional; s’aconsegueix l’arbitri internacional per a fer el referèndum; o es consulta la ciutadania amb unes eleccions plebiscitàries en què els partits pro-independència portin un sol punt comú al programa.

La negativa del govern espanyol a pactar una consulta és el primer escull del procés. Probablement, un dels més importants. El pacte de governabilitat entre CiU i ERC disposava que el 2013 seria un any per a la negociació i que es fixaria la data de la consulta a final d’any, a tot estirar. Com que el govern espanyol s’hi ha negat d’una manera molt clara, aquells qui piloten el procés des de la trinxera política tenen ara vuit mesos cremats pel que fa la negociació. Aquest període de temps tan llarg per als ritmes que exigeix la societat civil, poden ser també una font de conflictivitat i de malentesos constants, com ja hem començat a veure.

Estabilitat i governabilitat

Un segon escull per al procés és les dificultats de la governabilitat de la Generalitat. Esquerra garanteix l’estabilitat, però cal veure quina fortalesa té el pacte quan les coses vagin més mal dades. L’aparença d’inacció del govern, derivada de la manca de recursos i la dedicació dels consellers a apagar focs en els seus àmbits competencials, es pot agreujar a mesura que avanci l’any. La crisi i l’empobriment de la població no s’aturen, empitjoren de dia en dia. Al marge de la responsabilitat sobre aquesta situació del govern, l’estabilitat es trobarà sotmesa a moltes pressions, internes i externes, que posaran a prova la resistència de CiU i ERC, especialment.

Sabem que l’estat espanyol no és neutral en tot això, al contrari. I les sotragades originades a Madrid per mirar de fer caure el Palau poden ser com més va més fortes. També cal tenir en compte el possible esclat de noves acusacions de corrupció que puguin fer trontollar la confiança en els governants. Com més avanci el procés, més perillarà la capacitat de governar i l’estabilitat política imprescindible per menar el procés.

Les finances

El pressupost és un dels esculls més evidents del camí i d’això en són conscients a Madrid. ERC ha posat un llistó alt respecte de les obligacions de dèficit de partida. CiU ha obert la negociació al PSC, que refusa de participar-hi públicament. El ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, no té gens de pressa a oferir una flexibilització de l’objectiu del dèficit, conscient de les tensions que provoca entre els dos principals motors polítics del procés (CiU i ERC). La possibilitat de prorrogar el pressupost, proposada repetidament pel president d’Esquerra, Oriol Junqueras, no entra en els plans del govern, que considera imprescindible de fer canvis en els comptes del 2012. Segons el Departament d’Economia, cal adaptar les partides pressupostàries a les necessitats socials i polítiques que evolucionen constantment.

A banda les dificultats per a aprovar el pressupost d’enguany, la precarietat financera de la Generalitat, particularment, i de les institucions públiques, en general, deixa poc marge a polítiques per a estimular la recuperació econòmica. Això obliga el govern a dedicar-se més a resoldre contingències i conflictes, que no pas a dotar el procés d’una marca de canvi i de millora per al benestar de la ciutadania. I, sobretot, impedeix de dotar de recursos les estructures d’estat que han de permetre una navegació segura fins arribar a port.

Un cert consens

Que cal una majoria social sòlida per a atènyer la independència és una observació compartida per tothom. Allò que fa dubtar és quin camí s’ha de triar per consolidar i assegurar aquesta majoria social. La tasca de les entitats de base de la societat civil és imprescindible per a aquest objectiu. Però encara es discuteix quin abast del consens polític és necessari per a aconseguir la majoria social. De moment, el full de ruta més ‘oficial’ que hi ha sobre el procés és l’acord de governabilitat que alguns van anunciar com a ‘Pacte de la Llibertat’. Aquest full de ruta té la signatura de tan sols dos partits –CiU i ERC. Les altres formacions favorables a l’exercici de l’autodeterminació –ICV i CUP, sense condicions, i PSC, amb alguns dubtes– no han entrat en aquest espai, tot i els oferiments inicials dels signataris.

El consens per a emprendre el procés d’independència tan sols es pot establir sobre la forma, el ritme i la pregunta d’una hipotètica consulta. És a dir, sobre el procés democràtic i no a partir de l’objectiu polític en favor de la independència o contra. Hom considera imprescindible que el PSC accepti que la consulta s’ha de fer de totes passades, per a evitar una fractura política i social. L’assemblea d’Iniciativa d’aquest cap de setmana ha fet un pas de gegant acordant que la consulta ha de preguntar amb claredat sobre l’estat propi. Com més va, més gran és el consens polític i social de l’exercici de l’autodeterminació. I és previsible que també creixerà, paral·lelament, el consens per l’estat propi.

Accelerar o frenar

Un altre dels focus d’atenció que s’han encès damunt la consulta és el debat sobre el ritme del procés. Hom es pregunta: les estructures d’estat per a fer el pas amb condicions són a punt? Podrem aguantar dos anys més les retallades i la precarietat financera? La conflictivitat social creixerà? Quins seran els efectes sobre el procés d’un possible increment de la conflictivitat? La majoria pro-independència és prou sòlida? Amb el pas del temps és previst que creixi? El pla de contingència i de seguretat per al dia D és preparat?

Totes aquestes preguntes i més són les que han de contribuir a resoldre el dilema sobre una acceleració del procés o el manteniment dels terminis acordats en l’acord d’estabilitat entre CiU i ERC. Aquell acord determinava que el 2013 era un any per a la negociació amb l’estat i per a la preparació d’estructures d’estat. Cal demanar-se: ja s’ha esgotat la negociació amb Espanya? Encara hi ha vies per explorar? La negativa a una negociació sobre el dret de decidir no ha estat clara? Però també: L’agència tributària catalana és a punt per a començar a funcionar? I el sistema de justícia? I el pla per a la transitorietat jurídica? I el pla per a assumir la gestió, el transport i la distribució de l’energia i la gestió de l’aigua? La decisió del ‘quan’, si no es pren tenint en consideració tots aquests factors, pot esdevenir també un escull del camí cap a la independència.

Nosaltres sols

La solidaritat i el suport internacional a la causa independentista catalana no és previst que arribi fins que la cosa no sigui feta. És a dir, cap estat del món no farà gests de simpatia envers Catalunya si això li ha de portar maldecaps. De moment, el procés sobiranista és, als ulls de la comunitat internacional, un afer intern espanyol. Si hom pretenia una empara explícita de la Unió Europea en favor del dret d’autodeterminació, a hores d’ara ja deu veure clar que no arribarà. Segons que diuen els qui hi tenen relació, la UE pot acabar acceptant un paper de mitjancera del conflicte si pren unes dimensions que afectin també l’estabilitat comunitària. Però, d’entrada, no és previst que ningú ajudi a fer el procés. Per tant, un altre escull que caldrà vèncer és la solitud i la desemparança davant d’un estat amb totes les eines que li són pròpies.

Guerra bruta

Finalment, un dels entrebancs més comentats aquests mesos és el de la guerra bruta, del qual ja hem tingut demostracions. Aquest factor té més força en la mesura que els governants i la ciutadania es trobin poc preparats per a respondre-hi amb cohesió i determinació. Si la guerra bruta serveix per a dividir i els partits l’aprofiten amb interès propi, es convertirà en l’escull més gran de tots els que hem enumerat. Si els rumors que es facin circular lleven entre la població, la desconfiança envers els qui menen el procés creixerà i el perjudicarà. El pas de l’observació crítica a la desconfiança total respecte dels polítics i dels dirigents socials és relativament fàcil d’incitar, amb una bona política de rumors o d’esquitxada per part dels agents contraris a la independència.